John Ashbery. Autoretrat en un mirall convex

Dos anys després de la mort del poeta nord-americà John Ashbery (1927-2017), l’editorial gironina Llibres del Segle publica, per primera vegada en català, l’edició bilingüe del seu llibre més valorat, Autoretrat en un mirall convex, traduït pel poeta Melcion Mateu; un recull poètic publicat el 1975, guanyador dels premis Pulitzer, National Book i National Book Critics, del que forma part el famós poema que dona títol al llibre. Es presenta divendres 13 de setembre dins la Setmana del Llibre en Català, a les 20 h.

El 2017, als noranta anys, va morir John Ashbery (Rochester, Nova York, 1927- Hudson, Nova York, 2017), poeta, dramaturg, narrador, crític i traductor, amb una trentena de poemaris i altres llibres d’assaig, narrativa i teatre publicats. Va ser un dels poetes més destacats de l’Escola de Nova York juntament amb Kenneth Koch i Frank O’Hara, entre d’altres, i un dels grans poetes nord-americans de la segona meitat del segle XX.  Va treballar també la pintura i el collage, i als últims temps, del 2008 al 2017, va exposar les seves obres a la Tibor The Nagy Gallery de Nova York.

Autoretrat en un mirall convex és el segon poemari de John Ashbery que es tradueix al català. El primer, va ser Alguns arbres (1956), publicat l’any 2001 per Edicions 62 i també traduït per Melcion Mateu, a qui cal agrair la seva obsessió per la poesia d’Ashbery. Va conèixer i entrevistar personalment el poeta i va mantenir-hi correspondència mentre traduïa els seus llibres. En castellà, s’han traduït diversos llibres d’Ashbery, entre els quals –dues vegades– Autoretrat en un mirall convex: Javier Marías va traduir tan sols el llarg poema final, publicat per l’editorial Visor el 1990, mentre que la desapareguda editorial DVD el va publicar complet el 2006, amb traducció i pròleg de Julián Jiménez Heffernan. 

Etern aspirant al Nobel, Ashbery deu a aquest llibre del 1975 bona part de la seva fama posterior. En diverses entrevistes, quan li preguntaven per aquest llibre, afirmava: “Autoretrat en un mirall convex va obrir un nou període en el sentit que va ser el meu primer llibre a rebre una atenció considerable, però no estic segur en quin sentit és diferent de les obres anteriors o posteriors, amb l’excepció del poema que li dona el títol, que ha esdevingut la meva obra més coneguda i té un estil assagístic, un to formal que és prou diferent de tot el que he escrit abans o després. Està escrit a la manera clàssica de la poesia nord-americana. No és cap dels meus poemes preferits. No és el meu estil més característic. Potser per això agrada a la gent. (Riu)”. 

El reflex d’una obsessió

De vegades hi ha senyals que van apareixent al llarg del temps i que tot d’una se’ns fan presents d’una manera que no podem obviar, obsessivament. Explica John Ashbery que un dia de 1950 va veure al The New York Times una ressenya d’un llibre sobre el pintor Francesco Mazzola, el Parmigianino, acompanyada d’una reproducció del seu autoretrat, del 1524, que es troba al Kunsthistorisches Museum de Viena, executat contemplant la seva imatge reflectida en un mirall convex. Ashbery volia escriure sobre aquest quadre que el va fascinar però no sabia com fer-ho. Nou anys més tard va veure el quadre a Viena. Temps després, a l’aparador d’una llibreria de vell, va veure un llibre amb el quadre a la portada. Va començar a escriure sobre el quadre, però la poesia no fluïa tan fàcilment com en altres poemes. Sabia que estava escrivint una poesia diferent de la que havia escrit fins al moment i segurament no imaginava que no tornaria a escriure un poema com aquell.  

Què té un quadre petit amb un rostre central que tot ho ocupa? Algú s’observa de prop, es mira a través d’un mirall convex; una imatge deformada que diu més d’un mateix que un mirall qualsevol. Ashbery s’endinsa en la mirada, en tot allò darrere la mirada, en l’ànima dins la imatge. Una veu poètica es converteix en diverses veus i perspectives que configuren un mosaic de tot allò humà i alhora mediten sobre l’art, amb un to melancòlic i serè. Vida i art, la quotidianitat del present i el passat, s’uneixen a través d’aquests versos en la creació d’un món. Potser per saber-nos del tot, per atrapar tota la veritat pròpia, cal que ens mirem així, amb la imatge un xic deformada. John Ashbery també es mira en aquest mirall convex com si es descobrís per primera vegada. És ell mateix qui mira des del quadre de Francesco Mazzola? Possiblement és ell i som tots. 

El llarg poema final –557 versos– és sens dubte el poema més conegut de l’autor, sovint invocat com a obra mestra, però paradoxalment, en més d’un aspecte, com escriu Melcion Mateu en el pròleg, és l’obra menys ashberiana del recull i potser de tot el corpus del poeta. Es tracta del que es coneix com a èkfrasi o descripció poètica d’una obra plàstica, però “aquí la pintura aporta una poètica convexa i deformadora, i esdevé un punt de partida per reflexionar sobre la naturalesa de l’acte creatiu, com fa a través de diverses cites textuals de la Vida dels millors arquitectes, pintors i escultors italians de Giorgio Vasari, entre d’altres textos. El text divaga sobre el caràcter deformador de qualsevol aproximació mimètica a la realitat, l’aïllament de la consciència respecte al món que l’envolta i la impossibilitat de capturar el temps en una existència voluble. En les repetides imatges esfèriques que travessen el poema hi ressona la naturalesa del món entès com a globus terraqui: reflexions que van i venen de manera circular, però que no es resolen i ens empenyen a un final obert.”

Al final del llibre, el magnífic postfaci de l’escriptor Eloy Fernández Porta il·lumina la poesia d’Ashbery i aquest gran poema que discorre entremig d’una xarxa d’interrogacions i referències artístiques i literàries, però sobretot destaca la manera que té Ashbery de subvertir-les, com és el cas de la utilització de “la interrogatio amb valor literari, i no tan sols conceptual. I de presentar la resposta com una especulació –“del llatí speculum , mirall”–, i no només com una informació”, entre d’altres, en el marc de les grans qüestions teòriques que afecten la relació entre art i literatura, plantejades en l’època de publicació de l’Autoretrat. Són punts essencials d’aquest poema la identitat i la seva relació amb l’alteritat, així com una idea més extensa de la figuració del jo (pintor, poeta, lector) com a construcció imaginària, al costat de la discursivitat metapoètica i les digressions. Fernández Porta destaca la distintiva sonoritat dels textos ashberians (“hospitalitat tonal”, en paraules de Helen Vendler), “una forma elocutiva que, a despit de les ombres i foscors ocasionals de l’escriptura, aconsegueix que el lector se senti automàticament interpel·lat, còmplice, com si entre ell i l’autor hi hagués sempre un sobreentès.”

Hi havia pedres que es llegien com taques de sol 

Melcion Mateu parla de dos llibres en un: els trenta-quatre poemes –breus i no tan breus– de la primera part, més representatius de la poètica ashberiana, i el llarg poema final que dona títol al conjunt. Afirma que “el poemari és i no és representatiu de l’estil ashberià: una manera de fer que es transforma una vegada i una altra i que incorpora multitud d’estils, amalgama i collage de surrealisme, simbolisme, romanticisme i realisme més o menys brut. Les referències cultes i erudites hi conviuen amb el folklore, el cinema, les tires de còmic i el kitsch, els diàlegs i els registres vulgars es juxtaposen a la dicció refinada d’un paisatgisme neoromàntic; els amples escenaris de la natura nord-americana es mesclen amb la vida urbana, les veus de personatges anònims s’intercalen en les d’un jo líric o d’una segona persona que pot ser singular o plural. És una poesia que de vegades pot semblar de bon llegir –pel seu to pròxim, a estones càlid–, però que ben sovint resulta difícil d’entendre, de copsar en la seva riquesa verbal, el seu univers de referències, els seus girs imprevisibles i la seva complexitat.” La poesia d’Ashbery té punts de contacte amb l’expressionisme abstracte, encara que  els seus poemes no són eminentment visuals. Se l’ha relacionat amb l’avantguarda artística i musical de Nova York, tot i que potser tindria una major afinitat amb la música contemporània (John Cage, Elliot Carter). 

Com explicava Antoni Clapés el 2001 en parlar del llibre Altres arbres, “Ashbery mai no ha amagat la fascinació i influència que va exercir en ell Wallace Stevens, sobretot perquè ambdós són escriptors molt conceptuals que, en el seu discurs, reflexionen i formulen hipòtesis sobre la realitat i sobre la natura de les coses. Creuen impossible d’imaginar i aprehendre qualsevol realitat immediata, i s’apressen a (re)crear-ne una altra, allunyada, irreal, somiada. Ashbery, però, prenent un camí propi, parla del que genera sorpresa, perplexitat i, fins i tot, sensació d’absurd. Les veus d’Eliot i de Pound, així com les de Frost i Auden, són eco més o menys llunyà en la poesia d’Ashbery. I totes elles han anat configurant el seu particular dir: una escriptura que incorpora veus en prosa per fer més fluïdes, més difoses si es vol, les fronteres entre poesia i prosa. Una escriptura que l’atansaria, potser sense voler, a la postmodernitat.” En una entrevista, el mateix Ashbery parla d’alguns punts essencials per interpretar la seva poesia: “els canvis freqüents de to i de veu són un aspecte de la meva escriptura que afavoreixo perquè em sembla que és així com percebem el coneixement: d’una manera fragmentària, alterada, contradictòria, que resulta difícil de veure i d’escoltar. Miro d’expressar verbalment alguna cosa que pròpiament només es pot comunicar de mode no verbal.”

Si hagués de triar alguns poemes de la primera part del llibre, escolliria, entre d’altres: “Grand Galop”, “Com qui fiquen borratxo al vaixell de càrrega” i “Xahrazad”, un dels fragments del qual destacaria:

“(…) Hi havia pedres
que es llegien com taques de sol, hi havia la història
dels avis, del campió jove i vigorós
(les ratlles que un altre va tenir, en una altra ocasió, finalment
tornades al nou orador), sopars i assemblees,
la llum a la casa vella, la manera secreta
com les habitacions s’abocaven les unes en les altres, però tot
era la cautela del temps que s’observava a si mateix
perquè, en el complex relat, no creixia res a fora:
la grandesa del moment en el qual s’explicava continuava irresolta
fins a la seva riquesa d’incidents, dolor mesclat amb plaer,
empal·lidia a l’instant precís de rebentar
i florir, amb un creixement que era un lament estàtic.”

La missió del poeta és escriure poesia

Miro d’imaginar la infantesa del poeta al poblet de Rochester, l’escriptura del seu primer poema als dotze anys, la traumàtica mort del seu germà petit amb només nou anys, l’aprenentatge abandonat de la pintura, el desig d’escriure, de mirar, d’escoltar. També l’experiència a Harvard i l’impacte del seu viatge a Europa en la dècada de 1960 i 1970, i sobretot Nova York i Hudson, els dos llocs on vivia. 

La veu poètica de John Ashbery ha deixat petja en la poesia de la segona meitat del segle XX. Ha tingut grans defensors (i seguidors) però també detractors. És considerat un gran poeta per la majoria, creador d’un univers poètic propi que beu de diferents tradicions culturals i artístiques. Mostra una mirada desapassionada de la vida, de vegades cruel i irònica, de vegades divertida i també melancòlica. Crea una mena de mitologia de la vida nord-americana, com si fos un nou Whitman, amb multitud de veus i mirades que s’alternen i sovint se superposen a mode de palimpsest infinit que deixa entreveure sentiments contradictoris. A parer de Harold Bloom, Autoretrat en un mirall convex era una obra mestra. Deia que no hi havia ningú escrivint en aquell moment en llengua anglesa amb més possibilitats que Ashbery per sobreviure als judicis severs del temps…  El situava en la seqüència americana que inclou Whitman, Dickinson, Stevens i Crane. L’escenari és Amèrica, arcàdica i plural. D. Sam Abrams, en un article del 2007, considerava John Ashbery el poeta viu més destacat d’aquell moment, el darrer descendent de la gran tradició de l’Alta Modernitat, l’hereu directe de T.S. Eliot i Wallace Stevens.

La publicació de l’Autoretrat en un mirall convex el 1975 el va consolidar com a poeta. Tenia 48 anys; es trobava a la meitat de la seva vida i escriptura. Després de viure uns anys a París, mentre treballava com a crític d’art, havia tornat als EUA. Desconec si devia imaginar que viuria gairebé el doble d’anys i que no deixaria mai d’escriure. En una entrevista dels últims anys, quan li comenten que continua sent molt prolífic i que no sembla que mai deixi d’escriure i publicar, Ashbery diu: “la missió del poeta és escriure poesia.” Així, sempre i fins al final. 

Per acabar, el magnífic final del llarg poema que clou el llibre ens acosta més a la seva poesia i a la seva mirada: 

“Hem vist la ciutat, és l’ull protuberant
i reflector d’un insecte. Tot passa
al seu amfiteatre i s’hi recrea,
però l’acció és el corrent fred i espesseït
d’una desfilada. Un se sent massa enclaustrat,
mirant de tamisar la llum d’abril, cercant-hi indicis,
en la calma senzilla de la lleugeresa del seu
paràmetre. La mà no sosté cap guix
i cada part del conjunt es desfà
i no sap que sabia res, excepte
de tant en tant, en bosses fredes
de memòria, xiuxiueigs fora de temps.”