Plou

Estem sota un autèntic diluvi. Ens cau literalment el cel a sobre. Pedregades d’ignomínia, de mentides, d’amenaces, d’insults, d’humiliacions… Sentim damunt nostre el xàfec continuat d’un odi que ho inunda tot, que ens aixopa la cara i ens nega els ulls. I amb prou feines tenim un malmès paraigua de raons, amb les barnilles del sentit comú retorçades per l’aiguat i la tela de les conviccions esparracada i xopa. I aquí estic: palplantat al mig de la història, mirant de resguardar sota mil capes la petita fe, per si algun dia cessa l’aiguat o apareix un més que improbable equip de salvament. Diuen que els odio…

Però mentrestant bé que cal viure i per això miro de recompondre com puc els quatre principis que em queden. Ja no m’aturaré més a suposar quins moviments tàctics ens poden fer esquivar la tempesta que ens aclapara. Els especialistes n’han fet professió, de teixir laberíntiques hipòtesis inútils per televisió, ràdio i premsa. Ja no miro cap de les seves sessions d’espiritisme polític, ni segueixo les delirants i reiterades converses sobre temes legals que es retroalimenten per repetir-se. Ja en tinc prou.

Però, on ens podem agafar, perquè la riuada que va assolant el país no se’ns emporti els quatre principis d’humanitat que encara són vàlids? Hauríem de treballar amb la mirada posada a l’endemà de l’endemà, si és que volem sobreviure com a éssers humans i no ser engolits per la coalició monàrquica de rates i toreros que embesteix i ho rosega tot, mentre esperem consignes d’un futur que ningú no fabricarà per nosaltres.

Penso que ja fa massa temps que ens hem deixat dur per les discussions i els problemes d’una immediatesa que no es resol i que, ja ho hem vist prou, no depèn en absolut de nosaltres, que només podem intervenir des d’un lateral, perplexos i a estones. Ja n’hi ha prou, de perdre el temps. I no, no es tracta pas de renunciar a cap dels principis, ni d’abandonar els ostatges a mans dels botxins de la toga, sinó del contrari: de mantenir viu el país amb la nostra feina, amb l’única activitat que el pot salvar, amb la cultura.

Urgeix que ens posem en marxa, que agafem embranzida disposats a treballar i plantar cara com sigui, amb tota l’astúcia i la mala llet possibles, cada un en el seu camp, amb les seves eines, per mantenir viva la idea d’una República que, de moment, només existeix en les nostres ments, sí, però que sembla que a Ponent no saben ni pensar-la, pobrets.

La veu de la cultura s’ha anat sentint, tots aquests temps. Però mai no és prou. I, a part les intervencions públiques sempre necessàries, potser caldria articular altres formes de suport, gestos, actituds i plataformes per deixar ben clar que el país només sobreviurà dignament si mantenim ferma i viva la nostra cultura. I això ho haurien de tenir clar els “nostres” polítics.

Perquè tot trontolla amb la tempesta i potser calgui revisar algunes coses. Per exemple, després de dècades d’escola “integradora”, amb quatre dies i trenta predicadors cafres s’ha estripat pel mig la suposada unitat del país. El crit psicòpata de “a por ellos!” també ve de dins de casa, de les aules i els claustres mateixos on hem deixat que la imbecil·litat combinada amb el ressentiment fessin metàstasi.

Sí, entre els “nostres” també n’hi ha que s’estimen més que res no es mogui. Ja hem vist com quatre delinqüents disfressats de polític són prou per demostrar que els bilingües sempre hem de ser nosaltres i que ignorar idiomes és un mèrit que permet atropellar sense vergonya. Ningú no hi té res a dir? Aquí no hem de fer autocrítica? Les institucions doctes, les acadèmies, les càtedres, les autoritats intel·lectuals més o menys oficials, s’han rendit en silenci a l’enemic?

Fa una vergonya infinita que als centres d’ensenyament no es pugui parlar ni dialogar, perquè s’ha donat el poder als que perverteixen els drets, als que ens odien i odien la cultura i el país.

I amb concentracions periòdiques no sembla que fem front ni avancem gaire… Els dies passen. Haurem de retornar a la lluita cultural voluntarista i clandestina del franquisme? Potser caldrà infiltrar-se en les institucions i forçar-les a abandonar el silenci còmplice. Perquè la nostra cultura existeix, però com es troba a faltar, enmig del desconcert fabricat pels traficants polítics, alguna veu autoritzada, rotunda, unitària, que digui que ja n’hi ha prou de tanta iniquitat i que hem de desobeir i insolentar-nos per salvar-la!

Sí, plou a bots i barrals. I després dels escarnis, la persecució, les mentides i tota la ignomínia que van abocant-nos al damunt, no creieu que hem de deixar d’escoltar serenates i posar-nos en marxa? Plou, i només ens salvarem, potser, si diem les coses clares, si avancem i fem forta la nostra cultura, que ens diferencia de les bèsties que ens atupen.

Necessitem, doncs, urgentment, la veu i l’acció de poetes, filòsofs, narradors, dramaturgs, músics, estudiosos, artistes de tots els àmbits, que ens ajudin a obrir el paraigua de la dissidència cultural, a fer-nos forts, junts, mantenint la dignitat d’un poble culte que vol ser una república lliure. Ningú no ho farà per nosaltres. Doncs vinga, va, plantem cara i a la feina!