Per més complicat que siga

Pasqual Alapont és un escriptor bastant conegut entre els lectors de literatura infantil i juvenil. No debades és autor d’una bona quantitat de llibres per a aquesta clientela, sense oblidar alguna novel·la per a lectors adults. També és un home de teatre i no solament ha escrit obres dramàtiques, algunes de les quals han estat representades, sinó que, a més, l’hem vist dirigir i interpretar.

En aquesta ocasió, l’autor valencià ha escrit un llibre suggestiu, És complicat (Edicions Bromera), i podem dir que, en certa manera, arriscat. La veu narrativa correspon a un nen de 7 anys, David, però els seus destinataris som els adults, i que ningú s’espanti perquè som al terreny propi de la literatura. Si no és de la imaginació literària, de qui hem d’esperar aquesta mena d’incursions? La literatura ho fa tot possible, almenys li és llegut intentar-ho tot. L’home s’hi prova i mira d’entendre el més difícil, diferent, allò que és complicat. Potser alguns lectors recordaran la veu narrativa múltiple i sorprenent de la novel·la de Faulkner El soroll i la fúria. La primera d’aquelles veus és la de Benjy, un dels germans Compson, que pateix una malaltia mental de caràcter autista. Evidentment, els versos de Shakespeare bo i descrivint la vida, són al rerefons (Macbeth, Acte V, escena V): “(…) un conte /contat per un beneit, curull de soroll i fúria, / que no significa res!”.

La veu és sempre un problema literari i, per tant, un repte de primera magnitud. Un dels més interessants. Fa pensar i posa en joc conceptes com ara el realisme i la versemblança. Encén disputes i provoca judicis vehements. Afecta decisivament l’autoria perquè afecta els personatges. Com ha de ser la veu d’un innocent, d’una criatura de set anys? Se m’acut que, tal volta, el talent narratiu consisteix a tractar tots els personatges com a criatures de set anys, a escoltar-los amorosament, a observar-los el més completament possible i aprendre’n alguna cosa entre el que comprenem i el que no comprenem. Alapont ha aplicat aquest afecte sobre el seu xiquet de set anys. Sobre els nens. O nosaltres. Quan s’acaba la infantesa? Acaba? Com acaba? És complicat. Però Alapont s’hi posa.

Tot fent servir un llenguatge planer, el relat discorre àgil, assequible. L’autor mescla l’estil directe amb l’indirecte eficaçment. L’aire fresc de la infantesa el fa resultar a voltes divertit i aparentment innocu. Tanmateix, hi van apareixent descàrregues elèctriques. No patiu, de la història, que aplega una perspicaç reunió d’impressions infantils, no us en parlaré. Tret que és colpidora sense cap truculència. Que la ment del nen no fa càlculs ni quirata els esdeveniments, no racionalitza el passat i, no obstant això, en el seu capteniment aflora i es contrau un trauma. Mentre passen els dies intueix que viure “és complicat”. Una fórmula que ha sentit dir sovint als adults quan no saben què dir ni com avenir-se amb la vida. El dolor parla de moltes maneres. I el dolor del tendre també té veu, encara que parla una llengua estranya. Igual que el desig de comprendre, per la seva banda, s’expressa en els seus dialectes. És complicat.

Encara un últim detall que paga la pena esmentar. En la mesura que pot fer-ho un llibre breu com aquest, i des de la coherent senzillesa narrativa, l’autor contribueix a formar una consciència idiomàtica ampliada. De tant en tant, introdueix locucions i lèxic valencià que donen testimoni d’una riquesa lingüística que cal “normalitzar”: bonegar, fer bótes, barrafustades, petorret (bruc), anar a la dula, quíquera, en són uns pocs exemples.