Ecos d’un viatge d’hivern

No és gaire agosarat afirmar que l’amor romàntic no passa pel seu millor moment històric. L’era de la dissidència com a (im)postura ha portat el Romanticisme –amb majúscules– a caure en certa desgràcia i despertar, davant la seva expressió pública, habituals gestos de suficiència, si no de sorna descreguda. Ser un romàntic és, avui dia i en massa ocasions, ser un il·lús, una il·luminada o un somiatruites de pa sucat amb oli. Una distorsió que s’ha convertit gairebé en llegenda negra, definitivament allunyada del concepte original que vinculava el moviment amb l’establiment d’un camí individual fonamentat en la llibertat i l’autenticitat, i no pas amb una manifestació desnaturalitzada del sentiment humà. Una mena de viatge espiritual, al cap i a la fi, que alguns autors i autores, parapetats en el seu propi llogaret irreductible, s’entesten a salvaguardar al cor de les seves creacions.

Aquest és, precisament, un dels eixos conceptuals que vertebra Una vegada va ser estiu la nit sencera, la darrera novel·la d’Elisabet Riera (Barcelona, 1973), periodista i editora del segell de narrativa en castellà Wunderkammer. Males Herbes publica la història d’un pelegrinatge físic i emocional que s’ha erigit en una de les tres novel·les finalistes al Premi Òmnium 2023, juntament amb La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó (Anagrama), i A casa teníem un himne, de Maria Climent (L’Altre Editorial). Pur viatge de l’heroïna: seguint el rastre de la trobadora medieval Alba de Peralada, i acompanyada per les notes romàntiques del compositor austríac Franz Schubert, una dona deixa enrere tot el que ha estat fins aleshores per trobar respostes a un silenci eixordador: el mutisme de la seva pròpia ànima, sacsejada per l’ombra funesta de la malaltia i reviscolada pel paisatge poètic de la serra de les Alberes i les Salines, convertides en l’epicentre d’una aventura metafísica apassionant.

Aquesta nova aventura literària de Riera sorprèn si tenim en compte el tarannà de la seva obra immediatament anterior. Perquè el salt entre Efendi (Males Herbes, 2021) i Una vegada… és més aviat una gambada intrèpida: la necessària per passar de la distopia tecnològica a la passió romàntica; un abisme temàtic que s’erigeix sempre, sempre, sobre arquitectura estilística de primera. En el cas que ens ocupa, una prosa poètica d’ambicions metatextuals, l’ús d’un llenguatge alhora arcaic i flexible i línies i línies de lírica altruista on abunda la divagació d’intensitat elegíaca. La protagonista de la història, de la qual no coneixem nom ni passat –només que acaba de passar per quiròfan–, emprèn un Bildungsroman tardà per tal de trobar la força que empeny el seu món interior. Un camí que la portarà a emmirallar-se en un paisatge natural que l’engoleix i al mateix temps l’abraça, i en dos viatgers solitaris d’èpoques pretèrites que trenen una corda de complicitat més enllà de l’espai i el temps.

Elisabet Riera suggereix que totes les transformacions que es produeixen en silenci són les més extraordinàries. Que es pot viure sense pit, però no sense ànima. Que sentir-se perdut és tan sols el pas previ a retrobar-se.

Perquè Una vegada… és un llibre articulat a tres veus que alhora reverberen en tres temps narratius diferents. D’una banda, l’estructura del llibre segueix els vint-i-quatre cants del Winterreise («viatge d’hivern», en català) de Schubert, els quals fan al·lusió al crepuscle d’un caminant melancòlic que acaba de veure el seu amor rebutjat. En paral·lel, acompanyem la narradora, una «forastera de la seva pròpia existència», mentre navega les agitades aigües de la finitud. Completa aquesta gran càmera de ressonància la comparsa etèria d’Alba de Peralada que, a la manera d’un Virgili platònic, s’erigeix com a orgullosa representant del fin’amor més abnegat, guiada sempre per la força elemental de l’emoció humana. La trobairitz referida, és clar, no va existir mai, almenys en la forma d’una figura única de reminiscències mítiques, sinó que es tracta d’un recurs ad hoc que condensa divuit trobairitz occitanes reals, les nostres primeres poetesses, i els versos que se li atribueixen són una síntesi dels pocs fragments que avui dia es tenen registre.

Al llarg de les cent vuitanta pàgines de la novel·la, Riera suggereix que totes les transformacions que es produeixen en silenci són les més extraordinàries. Que es pot viure sense pit, però no sense ànima. Que sentir-se perdut és tan sols el pas previ a retrobar-se. Totes les veus d’aquesta novel·la –també la mateixa obra, amarada com està d’intencionalitat– cerquen una revelació, un secret invisible a la mirada i una bellesa inaprehensible per les paraules. De segur que cada lector trobarà el seu propi camí; potser no respostes clares, però sí una metodologia efectiva. Alguns quedaran fascinats i altres sortiran embafats, però la legitimitat existencial d’aquest llibre és inqüestionable. Perquè, com defensa la millor tradició romàntica, hi ha ferides que no són més que oportunitats, cicatrius que es carreguen com una creu i que remeten a la idea nuclear de buidor, igual que l’amor, però que acaben adoptant forma d’ala. Un veritable miracle: com una nit d’estiu en un llarg i gèlid hivern.