La mestra, la Bèstia i el soroll de la Història

Quan, l’any passat, Imma Monsó va ser pregonera de Sant Jordi, Sergi Pàmies li va dedicar un article a La Vanguardia on deia: “D’això tracten (també) els seus llibres: de la impossibilitat d’assumir-nos com som en un món que, en la realitat i en la ficció, esperona les impostures. Un món que, encara que sembli mentida, sobreviu gràcies a la nostra capacitat d’adaptació a l’algoritme de l’atzar, que és el més aproximat a la ironia. I per parlar de tot això Monsó acostuma a fer servir personatges disfressats d’una aparent excentricitat (sempre de proximitat) que convida els lectors a pensar que no són ben bé com nosaltres (error) i que obliga els crítics a desesperar-se i a fer servir l’adjectiu –l’admissió d’una derrota– «d’escriptora inclassificable»”. Llavors encara no s’havia publicat La mestra i la Bèstia, però aquest difícil balanç entre assumir-se un mateix i assumir la ironia de la realitat és el que batega al fons d’aquesta novel·la. A partir d’una protagonista excèntrica, ingènua i molt monsoniana, l’autora ens passeja pels silencis i les incongruències de la Catalunya dels anys cinquanta. 

La mestra i la Bèstia relata els primers vint anys de vida de la Severina, que viu amb els seus pares en una casa solitària en alguna carretera de l’Empordà. Viu aïllada de la societat i també de la realitat de la dictadura, perquè els seus pares decideixen protegir-la de la cruesa del règim amb un llenguatge en clau i una educació estranya. La mare de la Severina s’esforça a esperonar l’esperit crític de la filla, però també a donar-li a conèixer el mínim perquè no sembli desafecta al règim. És a dir, sap cantar el ‘Cara el sol’ amb entusiasme però no acaba de treure l’entrellat sobre què són les “hordes comunistes” que tothom tem. La mare també li ensenya a refugiar-se en la lectura, les ganes de conèixer i la devoció per les paraules, fet que fa de la Severina un personatge encara més esquizofrènic: és ignorant però alhora té un saber enciclopèdic; bada i fantasieja però alhora té una mirada reflexiva i nostàlgica sobre les coses; vol ser Autosuficient (així, amb A majúscula), però alhora experimentar el sentiment de comunitat. El seu mètode particular d’aproximar-se al coneixement és la perplexitat i l’atzar, veu la realitat a pedaços, i obliga el lector a també fer-ho així. I Monsó alterna la proximitat i la distància amb la protagonista, creant una complicitat amb el lector que fa bastanta gràcia.

La novel·la arrenca quan, amb set anys, la Severina s’adona que algun dia, de tot el que l’envolta, no en quedarà res. Aquesta Revelació regirà el seu pas a l’adultesa, que culmina quan, a vint anys, queda òrfena de pare i mare i decideix abandonar la casa de la carretera per anar a fer de mestra a Dusa, un poble fictici ubicat al Pirineu ribagorçà. La Severina hi va perquè té la fantasia de viure en un indret de conte de fades (el títol de la novel·la ho fa sospitar), però també de tenir un lloc i socialitzar per primera vegada. Allà coneix la Bèstia del títol (l’erotisme), però també el significat de comunitat i, a poc a poc, el context que fins ara restava ocult: “La casa de la carretera és on va cobrar consciència de si mateixa, i Dusa el poble des d’on va llançar per primera vegada una mirada als altres. Després, cinquanta-set anys d’acció”.

La mestra i la Bèstia és un artefacte molt ben construït perquè, sota l’aparent vaporositat de la protagonista, hi ha molts fils que relliguen la narració per dintre. En triarem un, que deia Monsó a la presentació a la Llibreria Finestres que li agrada especialment i alhora passa desapercebut, i és el que no es llegeix sinó que s’escolta. Com en totes les anteriors, en aquesta novel·la la música és important, perquè acompanya i culmina les relacions entre personatges, especialment les romàntiques. Però en aquest cas l’alternança entre silenci i soroll també revela la manera com les diferents generacions de la novel·la s’aproximen als mateixos fets històrics. Des de ben al principi, sabem que el pare de la Severina està implicat en alguna trama política, però els silencis de la casa de la carretera no ens permeten saber de què es tracta. Deia l’autora a la presentació que aquesta ignorància no és només pròpia de la Severina, sinó que representa una generació que no va viure la guerra i vivia en dictadura sense tenir gaire consciència de l’excepcionalitat. 

L’oposat radical a la ingenuïtat és la sobreabundància d’informació sense cap filtre emocional o moral, i així ho mostra Monsó en una coda de cinquanta pàgines, en la qual la narració ens trasllada a l’actualitat, quan els fets històrics han quedat enrere i el que en queda entre les generacions més joves és un interès distanciat. Sense vincle amb aquest passat no tan llunyà, el volum de la informació és tan fort que, quan per fi coneixem la veritat que la Severina mai va arribar a completar del tot, és fins i tot molest. Perquè llavors ja ens hem deixat endur per la cadència del pensament de la Severina, i ens ha seduït l’originalitat de la seva resposta al difícil balanç entre l’Autosuficiència del jo i la Revelació de la finitud.