La distopia tecnològica d’Elisabet Riera

Com ens aclareix l’editora i escriptora Elisabet Riera (Barcelona, 1973) en una citació inicial de la novel·la homònima que publica a Males Herbes, el mot «efendi» és la paraula turca utilitzada per dir «senyor», però per etimologia grega arriba a la significació de «persona amb autoritat», «autor». Editora del segell Wunderkammer, Riera aposta per la literatura dels marges, la que defuig les obres rendibles i defensa l’escriptura original que sorprèn, commou i genera preguntes. Riera reivindica la via lírica, imaginativa, incòmoda, exòtica, singular. Autora de tres obres de no-ficció, La línea del desierto (2011), Vidas gloriosas (2014) i Fresas silvestres para Miss Freud (2016), i d’una novel·la en català, Llum (2017), ara publica Efendi (Males Herbes), una distopia tecnològica que, segons les seves pròpies paraules, acaba en una apocalipsi bíblica. 

El pròxim dijous 16 de setembre, en el marc de La Setmana, tindrà lloc la taula rodona sobre Efendi a les 19:30 en l’escenari 2, a càrrec de Jair Domínguez, Ricard Efa, Albert Plans i la mateixa Riera.

La novel·la comença amb un home estirat en una llitera amb un sensor connectat a l’hipotàlem. Som a la Ciutat Blanca, un escenari amb edificis de servei comunitari: Ordre, Higiene i Manteniment; Impressió de Matèries Múltiples; Producció Nutracèutica i Borsa. Un lloc on es deia «que sota terra hi havia les ruïnes de totes les civilitzacions: catedrals, piràmides, mesquites, arcs de triomf». Perquè la memòria —i aquesta és una de les grans idees sobre les quals reflexiona Efendi— podia ser un obstacle per al progrés, el qual té un sol i únic destí: el benestar universal, l’optimització de cos i pensament, l’eficiència màxima de l’espècie. 

Efendi també és un tutor, un cuidador, un programa d’acompanyament, instal·lat en tothom: «A cada individu se li assignava un número de sèrie d’Efendi tan bon punt era apte per manipular un terminal, ja des dels primers estadis de creixement. Aquell codi era el que ens identificava al llarg de tota la nostra vida útil». Els individus han de lluitar contra reminiscències futures, com ara la pluja, que ara només distreuen de l’objectiu últim de la humanitat robotitzada. Una societat (un sistema feliç, com el de Huxley) que abomina la diferència, que aposta per l’equilibri, l’harmonia i la seguretat, i sobretot que proclama aferrissadament la no perpetuació. Els individus d’aquest nou món prenen píndoles lexicocromàtiques, dispensades tothora, les quals defineixen el comportament i els seus límits: fixen la norma de la Felicitat Constant, «un hivernacle de pau». La soma. L’homogènia. El no hi ha color. 

A partir d’un estil proper a la faula i amb un llenguatge de primer nivell, Efendi és una novel·la amb reflexions constants sobre els no-límits d’una tecnologia que cada vegada ens assetja de més a prop i que, lluny de deshumanitzar l’espècie ve, justament, per ajudar la humanitat a recuperar les emocions perdudes a través del temps. Efendi és un llibre molt bo i escrit amb pulcritud: «Era una rendició total per a la qual havíem estat cridats, per a la qual havíem nascut, i el gran estómac lluminós que se’ns empassava ho feia amb la reverència d’una hòstia consagrada, esfèrica: un sol eclipsat». 

Amb un final potser una mica histriònic que l’autora hauria fet bé de moderar, i l’aparició d’un personatge marcat amb el nom de Josafat (suposem que per allò del nou i el vell), la novel·la d’Elisabet Riera enfila el camí que, des de sempre, s’ha bifurcat entre la ciència i la fantasia però, en el cas d’Efendi, totes dues disciplines acaben parlant un mateix idioma. 

Elisabet Riera participa a La Setmana en una taula rodona amb Jair Domínguez, Ricard Efa i Albert Plans. Tindrà lloc dijous 16 de setembre a les 19:30h (escenari 2).