Confi(n)ament

Sense petons ni abraçades, ni carícies. Només sentiments al cor i neguits a l’estómac. Sense proximitat ni contacte físic. Només distància i virtualitat. Vivim en temps de confinament. El món artificial i artificiós d’una mal anomenada societat moderna i avançada es veu amenaçat per un enemic invisible als ulls, però molt poderós, un virus amb nom reial: “Pareu i confineu-vos”, ha ordenat el Gran Germà coronat.

Els cavallets de fira que giravoltàvem a ritme frenètic de felicitat instagramera ens hem aturat de cop. El planeta maltractat –que fa temps que ens avisa de l’emergència climàtica que pateix– ens alerta ara d’aquest món de fireta amb agendes atapeïdes de consumisme i frivolitat. El toc d’atenció es materialitza en una aturada general, la caiguda de l’economia i la discriminació de races o classes socials dissolta en un mateix temor: la por al virus. Carrers deserts, guants i mascaretes, i unes mans que ens fan mal de tant com ens les rentem són els elements principals d’un paisatge apocalíptic que ens fa creure que estem llegint Camus explicant els efectes de La pesta, o bé que vivim interpretant els Relats d’intriga i ficció de Pedrolo o un pel·lícula amb títol èpic com Soc llegenda. Malauradament, la cultura també s’ha confinat i tots aquells que interpretem hem vist interrompuda aquesta faceta per una realitat que supera la ficció amb escreix. Ara, tots formem part del repartiment d’un guió incert que no trobem escrit enlloc i la por de qui apareixerà als títols de crèdit pesa com una llosa. Si hi sumem una mala gestió per part del poder polític, tot es redueix a actituds individuals en favor de la col·lectivitat: la corresponsabilitat del #JoEmQuedoACasa, la generositat dels professionals que treballen per vèncer la malaltia o abastir els mínims essencials, i la solidaritat científica, social, cultural i emocional. Terra confita d’humanitat.

De sobte, però, ens adonem de les múltiples contradiccions. Ara que disposem de temps per dedicar-lo a tots aquells “hem de quedar i fer un cafè” pendents, no ho podem fer.  Les mirades, les abraçades, les paraules compartides, els gestos… Totes les relacions que substituíem per whatsapps, icones, àudios, trucades o pantalles, ara només poden mantenir-se en aquest format. “No volíem virtualitat i immediatesa a les xarxes? Ja la tenim. No volíem temps? Doncs ara som just això: temps. Gràcies a aquest enyor forà, però, mirem cap endins. Els que ens confitem en pots urbans tanquem la porta del carrer i obrim la del jo i ens adonem que hem passat de coronar la pròpia selfie a connectar-nos amb la nostra petitesa infinita. Quietud abrupta. I oblidem què ens diuen les busques del rellotge i dediquem temps a llegir i conversar; escriure i escriure’ns; veure cinema i teatre i sèries; cantar, ballar i fer exercici; cuinar, netejar i endreçar; treballar sense agenda, meditar i crear. Confits d’imaginació.

El mirall de les parets de la bombolla ens reflecteix les persones amb qui convivim i la pròpia solitud. En el meu cas, els meus fills i jo mateixa: collfillament. En una època de disgregació dels nuclis familiars, ara ens apleguem, ens redescobrim i ens coneixem millor. I ho fem en tots els sentits i amb dos, de sentits, que ens ajuden a convertir en dramèdia el drama que estem vivint: el sentit comú i el sentit de l’humor. Compartim un microcosmos emocional i analògic d’aprenentatge mutu. I respirem. I sentim la pròpia respiració mentre a fora, des del límit fronterer del balcó, notem com l’aire es descontamina. I el planeta somriu, amb ganyota irònica, agraït. La sensació ens transporta a les vacances al poble despoblat prepirinenc, sense serveis ni botigues, amb els menairons, aquells minúsculs éssers mitològics que no poden parar quiets i ens demanen: “què farem, què direm?” just abans d’amuntegar rocs en tarters muntanyencs quan se’ls allibera del canut on viuen confinats. I nosaltres amunteguem tones internes d’abraçades, de carícies, de petons, que esperen contacte extern amb deler quan  arribi el moment postcovidista de dir-li al virus: “Confita’t el confinament!”.

La fragilitat individual, però, ara es percep com a col·lectiva. És qüestió de vida o mort, en el sentit literal de l’expressió. L’individualisme dona pas al sentiment de pertinença a un tot, a fer pinya per al bé comú. Les xarxes s’esporguen d’ego i cedeixen terreny a la reflexió general i als vídeos tradicionals que graven aplaudiments de gent anònima i que homenatgen a tots aquells col·lectius que treballen per als altres. I a comunitats de veïns compartint jocs, neguits i emocions. I a creadors de diverses disciplines compartint música, teatre, cinema, art i talent. Sentiments, xarxes analògiques i revoltes particulars que, com els balcons, confinen.

Som la baula d’una cadena en què la desigualtat social es desdibuixa en una mateixa por, en un mateix dolor per la pèrdua, en un mateix agraïment als qui treballen, en un mateix enyor de salut, de sol de primavera a la pell i de moments compartits. I així com la pluja hidrata la muntanya, així ens amarem d’enyor: de mar i muntanya; de família i amics; de sortides i xerrades; de concerts, cine i teatre; de desig, afecte i amor. I confiem que així com l’aigua de pluja es filtra fins a les entranyes de la muntanya per brollar en fonts on abeurar-se, així aquesta contenció ens nodrirà per superar el dolor, abraçar i estimar amb més intensitat que mai en aquest món nou que haurem desempolsat, rellegit i omplert d’ànima. Confiament.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.