Mònica Batet i la circularitat de la Història

Amb tota la raó del món, l’escriptora Tina Vallès ha escrit a Vilaweb que «Batet, amb els seus llibres, s’ha proposat de fer un mapa d’Europa narrat —ho he pensat ara, en ajuntar tot el que ha escrit en disset anys: sis novel·les, un recull de contes i un assaig». La frase de Vallès em sembla molt encertada després de llegir la cinquena novel·la de la filòloga i editora Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) publicada a Angle Editorial, Una història és una pedra llançada al riu, un riu que, com proposava Heràclit, no és mai el mateix riu i per tant no t’hi pots banyar dues vegades ni hi pots llançar la mateixa pedra. 

Es podria dir que la novel·la de Mònica Batet és una distopia amb una veu inèdita, jo en diria “post antiga”, en el cos masegat de la nostra literatura. Un to diferent però també uns protagonistes curiosos i complicats que es coneixen en una escola de ball: el Futur Folklorista (a qui volen fer aprendre a ballar mentre ell llegeix contes populars del Mercat de Llibres Llegits) i el Futur Revolucionari (un noi resilient, gens conformista i amb molt sentit crític). Però no només: les ciutats de Batet no tenen nom. Som davant d’un relat atemporal i alhora contemporani, circular i lineal, avantguardista pel que té de fusió entre la tradició i la modernitat. La història de Batet pot passar en qualsevol lloc i el que demana l’autora és que cada lector —al qual tracta amb respecte i intel·ligència— hi posi les dates i les ubicacions que li plaguin. Una història que, en un segon pla de lectura, és metadiegètica i parla sobre el procés creatiu d’escriptura basat en les rondalles, l’altre punt de connexió entre els dos protagonistes. Tots dos es faran estudiosos de la cultura popular i maldaran per teoritzar sobre les històries que es repeteixen en diferents cultures.

Cal destacar també el tema del folklore. A Una història és una pedra llançada al riu trobem dones que canten, dones que ballen, L’Escoltadora de cançons, contes populars, «històries que sovint naixien a les muntanyes i, alguns anys després, arribaven a les ciutats més grans ornamentades com les núvies d’indrets llunyans el dia del seu casament». En aquest sentit, Mònica Batet fa un treball preciós entre l’orfebreria i l’antropologia social i cultural. A la seva segona novel·la, No et miris el riu (Meteora, 2012), Batet ja deixava clares les seves influències, ja que la majoria de ciutats centreeuropees (Budapest, Praga, Berlín) tenen un riu important. Afegit a això, l’autora es declara devota de Danubi, de Claudio Magris. El paisatge determina, i molt, a les novel·les de Batet. El fatalisme és present, també, com a tragèdia, impotència i submissió al destí. Sort de la música (de l’art) com a evasió de la realitat i, en paral·lel, com a via d’accés a la somiada llibertat. 

La tècnica d’introduir els diàlegs entre els personatges directament a cos de text, sense guionets, i simplement diferenciats de la resta del relat per l’ús de la majúscula inicial, és una destresa narrativa que es converteix en oda a l’oralitat en pro de la fluïdesa de la lectura. És a través d’aquests diàlegs integrats, però també per una suma de detalls d’època escampats pel text com el lector dedueix que la història de Batet té certa ambientació en els temps convulsos de la guerra civil espanyola, en una divisió de la Ciutat —que ha quedat dividida en sectors per una línia blanca que ningú pot creuar—, en bàndols enfrontats, enmig d’un règim totalitari que només genera pors i incerteses. Els governants (aquí, el Dirigent), com sempre, alteren la vida i el destí de tota la societat pels seus propis interessos. La dictadura repressora contra el desig de llibertat d’un poble com a tema clau d’una història universal i circular amb la qual tothom s’hi pot sentir interpel·lat.