Memòria de l’alliberament

Durant els tres dies que el festival s’ha establert a la capital de la Garrotxa, s’han celebrat set converses literàries. Hem assistit a la jornada de divendres, que ha començat amb “El jo adolorit”, col·loqui moderat per la periodista i autora Gemma Ventura i protagonitzat pels autors catalans Jaume Ferrer i Josep Girós, i ha acabat amb “Del jo al tu”, a càrrec de “l’americana accidental” Claudia Durastanti i el murcià Miguel Ángel Hernández, i guiada per David Guzmán. Dues converses i tres hores després, camino cap a casa intentant organitzar la vetllada dins el meu cap, anant d’un punt a un altre, trobant aspectes comuns i diferències entre autors. De manera molt general puc dir que Ferrer i Girós s’han trobat cara a cara per parlar del dol i l’escriptura com a alliberament, mentre Durastanti i Hernández han confabulat més sobre l’ambigüitat de l’autobiografia com a gènere literari. Tot i això, els quatre autors han tocat temes semblants i han arribat a conclusions interessants.

Les paraules

“No hi ha pitjor amagatall que les paraules. Quan et vols amagar et destapen i quan et vols obrir t’amaguen”, afirma nerviós Jaume Ferrer, que també creu que escriure un llibre no despulla, sinó que protegeix. 

En una societat en la qual actuem amb paraules, és impossible pensar sense paraules. Parlar del dol, de l’odi, de la ràbia o de l’amor és parlar de paraules, és parlar de maneres de mirar el món, no de com és el món. “El món són els significats, que van més enllà de les paraules”, ha afegit Josep Girós, autor de No robaràs. 

La memòria

En algun moment dels dos col·loquis tots quatre autors han abordat el tema de la memòria. “Recordar i fabular, quins grans sinònims”, ha apuntat Josep Girós. Tots s’han posat d’acord en una cosa: el record és pura ficció. Per Girós la memòria no sempre és fiable, perquè en moltes ocasions ens serveix com a mecanisme per justificar-nos i construir-nos. A aquesta reflexió, Jaume Ferrer afegeix que per poder escriure des del record s’ha de ser conscient de la imprecisió de la memòria.

Durastanti i Hernández, per la seva banda, han anat més enllà, i han arribat a afirmar que cada cop que parlem, ficcionem. “Quina és la veu per explicar la veritat, quan la veritat és la suma de moltes veus?”, ha preguntat Miguel Ángel Hernández, i és que si ens centrem en la fiabilitat d’una sola veu, ens posicionem davant una única visió del món, una única versió dels fets, quan hi ha milers d’interpretacions possibles d’un mateix fet. 

Escriure des del jo

“L’autobiografia realment no és auto, necessita altres persones per esdevenir”, ha dit el periodista David Guzmán, en presentar el col·loqui entre Hernández i Durastanti. L’autora de l’Estrangera percep l’autoficció com un gènere d’ampli espectre, que pot confluir amb altres gèneres. L’autora veu l’autoficció com els miralls convexos dels parcs d’atraccions, aquells que et fan veure diferents concepcions de tu mateix. Hernández, d’altra banda, creu que escriure des del jo comporta escriure amb els altres i per als altres. 

Josep Girós i Jaume Ferrer han tractat els perills d’escriure des del jo. “És complicat no posicionar-se en la nostàlgia, el sentimentalisme o el victimisme, com també ho és polititzar massa el relat”, ha opinat Girós, i Ferrer s’hi ha mostrat d’acord. Escrivint sobre el dol propi és fàcil caure en el victimisme, perdent així el fil conductor de l’obra i les forces que t’han portat a escriure. 

L’alliberament 

Escriure sobre les pròpies experiències, és alliberador o més aviat t’empresona? És una altra pregunta que tots quatre autors han intentat respondre al festival MOT. Per Josep Girós, l’escriptura de No robaràs ha estat alliberadora. Tot i que va començar a relatar la història sense previsió de publicar-la, el sentiment de tancar i deixar anar es va fer present durant tot el procés. En canvi, per Jaume Ferrer assegurava que publicar Unsex me! ha estat tot el contrari d’alliberador. Això em fa veure l’escriptura com una estança, cadascú la pinta a la seva manera, cadascú la percep diferent: per alguns serà la cuina, potser per d’altres serà la masmorra. 

Claudia Durastanti i Miguel Ángel Hernández també hi van dir la seva: tots dos coincideixen en veure l’escriptura del trauma com una oportunitat per treure’s de sobre una cosa de la qual et vols desfer, però no saps com. Escriure sobre les experiències d’un mateix i des d’un mateix és la manera perfecta per alliberar espai interior i poder fer front a altres històries i moments vitals. També et permet separar-te’n i veure-ho amb més maduresa, des de noves perspectives diferents, també gràcies a les diferents lectures que li poden donar els lectors.