Linn Ullmann o la filla inquieta

Filla del gran cineasta suec Ingmar Bergman i de l’actriu Liv Ullmann, Linn Ullmann ha trenat aquest llibre de memòries sobre la seva infantesa a partir de les converses amb el seu pare gravades en sis cintes a la casa d’estiu de Hammars, a la remota illa de Farö, al mar Bàltic. Les gravacions comencen un cop ella ha esdevingut escriptora i ell es troba a les acaballes de la vida, i es proposen d’escriure un llibre sobre l’envelliment. Malauradament Bergman mor al cap de quatre mesos d’haver començat el projecte amb la seva filla, deixant-lo a mitges. No serà fins passats set anys, que Ullmann reuneix el valor per a tornar a escoltar les gravacions que va fer i començar a escriure.

A partir de les converses entre pare i filla, l’autora construeix de manera fragmentària un relat sòlid de la vida de la seva família i aconsegueix una proximitat amb el seu pare, tot i l’àmplia diferència d’edat els dos, i amb la certesa que aquest morirà abans que la mare. Ens presenta el seu pare com un home racional i amb una fixació per l’ordre i la puntualitat, mentre que la mare destaca per tenir un caràcter inestable i indecís. Ullmann alterna la tercera persona, elegant, contundent i emotiva però sense caure en sentimentalismes, que empra quan es relaciona amb el pare, amb la primera persona quan escriu el seu dietari.

Linn Ullmann és la filla més petita dels nou fills que va tenir el seu pare amb sis dones diferents, i ens narra l’amor que va néixer entre els seus pares el 1965 i que ella amb prou feines recorda, atès que es van separar quan ella era molt petita. L’autora malda per apedaçar els fragments d’una família que ja des d’un inici estava dividida i busca els punts d’intersecció entre els seus dos pares i ella.  “Jo era la nena d’ell i la nena d’ella, però no vaig ser mai la nena de tots dos. […] Aquesta constel·lació no existeix.” Però, tal com diu el seu pare en alguna ocasió, l’amor no resisteix si no el sosté una raó pràctica. Amb certa dosi de nostàlgia l’autora explica que mai ha tingut cap fotografia en la que apareguin tots tres junts.

En determinats moments comprovem un contrast de gènere quan el pare, ocupat amb la seva intensa vida laboral, és absent en la vida de la seva filla, però ella ho normalitza ja que no pensa en ell quan no és a Hammars. En canvi, quan la seva mare marxa de viatge als Estats Units i deixa la seva filla amb mainaderes, sí que sent enyor. “Quan la veig que surt de casa per marxar lluny, ja la trobo a faltar, i la continuo trobant a faltar fins que torna. L’enyoro tant que sempre penso que, a part del cos que ja tinc, me’n caldria un altre. Un altre cos on cabés tota l’enyorança que arrossego.” Veurem de prop les trajectòries diferents que segueixen els pares i quin rol ocupa cadascú en el món cultural.

A mesura que avança el relat, l’autora ens mostrarà de manera tangible el procés d’envelliment del seu pare, i com aquest perd la memòria i la parla, fins a la degradació física i mental, preludi d’una mort propera i que deixaria inacabat el seu projecte conjunt.

Finalment, mitjançant un treball d’acumulació dels propis records, Ullmann aconsegueix construir una narració en què els temps de la seva infantesa es reflecteixen en els últims anys de vida del seu pare, i ens mostra la història d’amor viscuda per la seva família, des de cada un dels membres i entre ells, sense por a la mort ni a la memòria.