Les vistes del sisè

El tren accelera i el Demètrio, el revisor, s’agafa als seients per no caure. Quan d’aquí set minuts passin set minuts de mitjanit i el comboi quedi estacionat a l’estació de Badalona, el Demètrio haurà acabat el torn. Demà podrà dormir tant com vulgui i això el posa de bon humor. Té pensat passar per la botiga del pakistanès, endur-se’n unes pizzes i unes tòniques, i escoltar la ràdio en calçotets a la cadira plegable del balcó. El balcó són tres metres quadrats d’un sisè amb vistes al parc de sota que, abans de ser un parc, havia estat la caseta d’un treballador de la fàbrica i la seva dona. Dempeus, de la fàbrica, només en queden la xemeneia i una palmera que creix amb el tronc tort.

Amb el tren aturat, el Demètrio repassa els vagons. Una vegada comprovat que no hi queda ningú fa un salt a les vies i es dirigeix a l’andana principal. Passa prop d’un grup de guardes de seguretat que fan broma entre ells. Els diu bona nit. Un d’ells, amb el qual s’avé més, li respon alguna cosa que no entén, però, com que el Demètrio és home de quedar bé, somriu i alça el polze. Fora de l’estació camina per la calçada d’un carrer unidireccional sense més trànsit que el d’un ciclista que parla pel mòbil i avança en direcció contrària. Una pluja de televisors engegats cau de les finestres. La temperatura és agradable. L’estiu està sent suau. A la botiga del pakistanès l’encarregat seu en un tamboret darrere el mostrador. El Demètrio el saluda i es dirigeix a la vitrina frigorífica, d’on agafa el parell de pizzes. De la nevera del costat, la més alta i estreta, s’endú dues llaunes de tònica. Diposita els productes sobre el taulell, i l’encarregat, encara des del tamboret, passa el codi de barres pel lector làser i li canta l’import amb un català sorprenentment fluid.

El Demètrio torna a ser al carrer. El següent portal és el seu. Es disposa a posar la clau al pany quan veu que la llum d’un dels fanals del parc centelleja. El Demètrio entra al parc, s’acosta al fanal, colpeja el tronc amb la mà oberta i la llum s’estabilitza. I llavors sent ganes de quedar-s’hi. S’asseu al banc, sota el fanal. Es menjaria les pizzes allà mateix. Però pujar al sisè, escalfar-les i baixar de nou li fa mandra. Així que deixa les pizzes i les tòniques en un extrem del banc i torna a la botiga del pakistanès. Pensa en unes llenques de formatge envasades. Una terrina de paté, unes llaunes de tonyina o unes barretes de conglomerat de carn de marisc. Es decideix per unes llenques de formatge i unes barretes de conglomerat. I també agafa una baguet.

Al parc, les pizzes i el parell de llaunes de tònica són al mateix lloc. S’asseu al banc. Treu el formatge, els conglomerats envasats i la baguet. Parteix la baguet en dues meitats. Després hi introdueix l’índex i esberla el pa pel lateral. Enceta els envasos i acumula el formatge i les barretes a les dues meitats de baguet que han quedat sobre el banc. Enceta la llauna de tònica, hi fa un glop i es reclina sobre el respatller. Comença a sentir-se com a casa. Ben mirat, és la terrassa que sempre ha somiat. Quan es disposa a queixalar una de les meitats de l’entrepà s’incorpora i sense voler fa caure la tònica, que vessa pel terra. Agafa l’altra llauna, l’enceta, se l’apropa als llavis i beu, però llavors s’adona que encara no ha queixalat l’entrepà. Deixa la llauna sobre el banc, agafa la baguet i hi clava queixalada. Encorbat sobre si mateix prova d’empassar-se el mos que se li ha quedat encallat a l’entrada de l’esòfag. Decideix beure per fer-lo baixar, però no recorda si ha deixat la llauna a l’esquerra o a la dreta. Palpa a un dels costats, però la llauna és a l’altre i amb el maluc la fa caure. Les dues llaunes, al mig d’un toll, es toquen. El Demètrio s’ho mira. La set li esclata al cap. Torna a la botiga del pakistanès i es dirigeix directament a la nevera vertical. Agafa dues llaunes més i, en passar per la secció d’higiene personal, pren un raspall de dents i un tub de pasta dentifrícia. A l’hora de pagar demana si tenen departament de la llar. L’encarregat li diu que sí, que a la planta menys dos, i li mostra les escales mecàniques. La planta menys u és una floristeria, però no s’hi entreté i empalma amb l’altre tram d’escales fins a la menys dos. Es dirigeix al responsable de planta, que en aquell moment canvia un fluorescent. El Demètrio li demana per les estores de lavabo i pels pots per al raspall de dents. El responsable l’acompanya. El Demètrio escull una estora de color cirera, d’aquelles que fa bo posar-hi els peus, i un pot amb ratlles horitzontals per al raspall.

Quan torna al parc, les dues meitats de l’entrepà encara hi són. Deixa les dues llaunes sobre el banc. Als peus hi posa l’estora i al costat, el pot amb el raspall i el tub de pasta. Es descalça, pren la meitat d’entrepà que havia queixalat fa una estona i hi torna. Enceta una llauna de tònica, la deixa sobre el banc, però com que els llistons no són plans té por que li torni a caure. Deixa l’entrepà, es beu la tònica d’una tirada i torna a l’establiment. Aquesta vegada va directe a les escales mecàniques i baixa al nivell menys dos. El responsable de planta encara se les té amb el fluorescent. El Demètrio va directe al mobiliari de menjador. Veu una taula baixa que li fa el pes, però és la de mostra, de manera que s’endú un dels paquets rectangulars on hi van les peces desmuntades i el full d’instruccions. Torna a les escales mecàniques i quan passa per la floristeria decideix quedar-se un Ficus benjamina per guarnir la taula que s’acaba de comprar. Agafa el primer que troba i el tragina com pot juntament amb el paquet. Paga i torna al parc. Posa el Ficus benjamina prop del banc, deixa el paquet de la taula desmuntada, treu les peces i lamenta que vagi sense eines. Torna a l’establiment. Demana pel departament de bricolatge. Planta menys cinc. Agafa les escales. Passa la floristeria, el mobiliari de la llar, un concessionari de cotxes de luxe a la menys tres, una perruqueria a la menys quatre i, a la menys cinc, la planta del bricolatge. Agafa un tornavís d’estrella i una clau Allen. Però llavors pensa que potser li convindria un bon ventall d’eines. Pren un receptacle metàl·lic i l’omple amb tornavís, martell, claus, cargols, alicates, tenalles, metre, volanderes, rosques, clau anglesa i la clau Allen. Torna a la planta del carrer i passa per caixa.

L’endemà quan es desperta són les onze tocades. Les fulles de la palmera torta fan ombra sobre el llit. Es posa les xancletes i una samarreta. Es dirigeix a la cuina: quatre estaques i un tendal, uns fogons de càmping, una vaixella completa per a sis, un joc d’olles i paelles penjant d’uns ganxos i la cafetera italiana que treu de la capsa i vol estrenar. Mentre es fa el cafè encén la tauletai entra al portal immobiliari on ha anunciat que té el pis en venda. També ho ha anunciat amb dos cartells: l’un a la façana i l’altre al balcó lateral de l’apartament. Amb la tassa fumejant s’escarxofa al sofà. Té un missatge a la bústia. És d’algú interessat en el pis. Deixa la tassa a la taula i marca el número de telèfon de la persona interessada. A migdia ja ha venut el pis. La immobiliària s’ha encarregat de tots els tràmits. Una estona més tard apareixen els nous propietaris i el Demètrio, des del sofà, veu com treuen el cartell del balcó. Se saluden. El Demètrio els alça el polze.

És l’hora d’anar a treballar. El Demètrio obre l’armari de portes corredisses instal·lat a dos metres del llit i es vesteix amb l’uniforme de Rodalies. Obre la reixa del parc i quan la tanca hi posa un cadenat. Quan arriba a l’estació saluda els guardes de seguretat. Al llarg de la tarda fa deu vegades el mateix trajecte: Badalona – l’Hospitalet de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat – Badalona. Quan passen set minuts de mitjanit acaba el darrer torn. Passa per la botiga del pakistanès i hi compra dues pizzes i dues llaunes de tònica. Entra al parc, posa les pizzes al microones i, mentrestant, es dutxa sota la palmera. S’asseu al sofà amb les pizzes. Encén la tele. Enceta la llauna de tònica, hi fa un glop i es reclina sobre el respatller. Llavors veu com les llums de dues espelmes centellegen al balcó del sisè. Són els nous propietaris que seuen en cadires plegables agafats de la mà. El Demètrio els alça el polze, però ells no el veuen. Fa un altre glop i pensa que, potser, les vistes eren millor des del sisè.