Les cosetes

És ben senzill de visualitzar: un pis reformat que encara conserva l’encant arquitectònic del segle passat amb algun detall modern, un espai càlid, de pau, amb una llum angelical que et rep cada matí quan t’aixeques del llit amb llençols blancs per fer el cafè, acabat de moldre, que ja pots olorar. Alguna revista de disseny amb les torrades integrals abans de començar a treballar al sofà. Una feina que és font de creixement, un estímul creatiu, un plaer. Prou flexible per poder deixar-la de banda cada pocs minuts per beure un glopet de te i organitzar el cap de setmana ple d’activitats culturals i festa amb el teu grup d’amics internacionals que tant t’enriqueix. A més, tens ingressos suficients per no haver-te de preocupar. Al vespre, s’escola un caliu per les finestres industrials que et donen una visió renovada dels llibres que tens per les cantonades i els vinils que posaràs només en moments especials gaudint de tot el ritual previ al primer contacte de l’agulla amb el disc. Tot això a una de les millors ciutats europees.

A l’Anna i en Tom se’ls ensorra un imaginari similar des del primer moment que prenen la decisió de marxar del seu país per instal·lar-se a Berlín per treballar com a dissenyadors gràfics. Vincenzo Latronico posa aquesta parella com a nucli per intentar fer de Les perfeccions (Anagrama) una crònica generacional. Quan comencen a interaccionar amb els elements que componen aquesta projecció incrustada al seu cap d’ençà que tenen consciència, es topen amb la decepció, començant pel binomi que formen. Tot el que havien volgut és allà, però lluny de les expectatives. La rutina ha deixat una pàtina de conformitat; amb algun moment tendre un diumenge a la tarda i un clau indiferent en tenen prou per apaivagar les possibles discrepàncies que sorgeixin. S’agafen a un passat ric per alimentar les esperances de futur que neixen en el present. La satisfacció completa, per a ells, és un horitzó lluminós que s’assoleix amb la promesa del progrés.

La seva vida social és un conjunt de performativitat i inhibició on oblidar els dubtes i donar l’esquena a la precarietat que pateixen alguns membres del seu grup (també nouvinguts). El cost físic i econòmic d’aquestes sortides, amb crits, drogues i alcohol, cada vegada és més alt. Comencen a tornar al seu país d’origen i ells es van aïllant perquè no acaben d’entendre l’expressió tornar a casa, quan Berlín era la casa de tots.

Els estralls de la globalització no només es veuen en la naturalesa canviant de les seves amistats. També en la transformació de la ciutat que, a poc a poc, els fa fora amb la pujada de lloguers i l’oferta de serveis que els porta cap a l’homogeneïtzació urbana; l’originalitat que es pugui trobar no va més enllà del simulacre.

Les perfeccions és un homenatge a Les choses de George Perec, d’on agafa l’estructura i alguns recursos als quals dóna un toc personal, com els títols de les parts del llibre, però que no funciona de la mateixa manera que l’obra del francès. A l’inici la falta de personalitat de la prosa es veu compensada per la bona elecció de les imatges per introduir-nos els millennials, però fa la sensació que, a mesura que passen les pàgines, l’autor es queda sense recursos i, com els seus protagonistes, no sap ben bé cap a on anar. La novel·la es va desinflant paral·lelament a la història d’en Tom i l’Anna. És per això que es fa difícil creure que aquestes anades i tornades entre l’eufòria i el desengany, són conseqüència intencionada per mostrar els símptomes d’un temps. Pren la decisió d’acudir de nou a Perec, però l’ajuda no és suficient per a Latronico, que cau en estereotips més còmodes i no ens mostra cap canvi significatiu en els protagonistes a mesura que avança la novel·la. A Les choses els joves accepten el seu rol en una societat que està a punt d’esclatar en el maig del 68, però l’Anna i el Tom que viuen al pis són els mateixos que acabaran vivint a la masia en un últim esforç per continuar creient en la seva mitologia fundacional. Una generació que lluita per empoderar-se i, alhora, encara espera que aparegui el príncep blau.