Le gardénia bleu

Quan vaig obrir aquesta segona novel·la de Claudine Marciano, la primera reacció va ser pensar en la pel·lícula de Fritz Lang The Blue Gardenia (1953) interpretada per Anne Baxter, Richard Conte i Raymond Burr –el conegut advocat Perry Mason, de la sèrie de tv– en els papers principals. O en la cançó homònima que cantava Nat King Cole al mateix film.

Com que “The Blue Gardenia” és el nom d’un local, d’un cabaret, hauria estat una coincidència casual, suposo, que aquests antecedents filmicomelòdics haguessin influït l’autora, si bé la lletra de la cançó ens posa sobre la pista del teló de fons de la novel·la (“Blue gardenia/ Now I’m alone with you/ And I am oh so blue/ She has tossed us aside/ And like you, gardenia/ Once I was near her heart/ After the teardrops start […] Love bloomed like a flower/ Then the petals fell/ Blue gardenia/ Thrown to a passing breeze/ But rest in my book/ Of memories…”). He dit “una coincidència casual” perquè, cap a la meitat del llibre, l’autora fa una referència explícita al títol de la peça, encara que portant l’aigua al seu molí, és a dir, a aquest univers idíl·lic i sensual de les “calanques” marselleses que ella estima profundament:

… le vent, le clapotis de l’eau et le chant des cigales […] c’était un son qui vous accompagnait tous les étés, là où se rencontrent le vent, la mer et la terre […] Elle se souvenait que seul «Blue Gardénia» chargé d’air, de mer et de terre réunis pouvait marteler longtemps dans vos tympans et rivaliser avec cet étrange son venu de la calanque, mélange rhytmé des differents éléments de la nature, terrienne et maritime. Elle avait découvert ce son, un soir d’été: La grande chanteuse Dee Dee B accompagnée de son orchestre malien avait annoncé les yeux fermés, dos au vent, avec son timbre de voix américano-africain “Afro-blue”. Eloignée de la scène, elle avait métamorphosé “Afro-blue” en “Gardénia Bleu”…
No obstant, el propòsit d’aquesta ressenya no és tant allargar-nos sobre aquest títol peculiar, com parlar d’una novel·la que no vol ser sinó una reflexió sobre el temps considerat un continuum en el qual dues dones, Olivia i Agnès, estableixen un diàleg farcit de complicitats, de sobreentesos, d’actitud vital respecte al món i els seus problemes, respecte a l’art i les relacions humanes. Si la seva novel·la anterior, Le rocher du Maure, és deutora en bona part de l’activitat de Claudine Marciano en el camp de la fotografia –no en va les seves pàgines són una epifania de colors, d’imatges amarades de sensualitat meridional–, aquí la sensació que presideix la novel·la és de soledat, d’aïllament, d’un “estar sol en el món” que elles, Olivia i Agnès, intenten pal·liar de manera diversa. La primera, “espèce de fleur sauvage olympienne”, és una emigrant d’origen italià establerta a Marsella, on regenta una “trattoria”, l’Aventura –que freqüenten bàsicament els naturals del país i paisans seus– , és una dona d’empenta que ha hagut d’afrontar el fet traumàtic de l’emigració, i per això la seva filosofia vital és més aviat presentista: Tu sais, le passé quand il est triste, il vaut mieux l’oublier et quand il est gai, il faut l’oublier aussi…”), tot i que hi ha moments del seu “racconto” personal que fan pensar el contrari: “Moi […] j’aimerais m’enfoncer dans la mer à jamais. C’est le lieu idéal. Je serai «portée disparue» comme les marins ou Saint-Exupéry…

La segona, Agnès, és com a mínim una dona peculiar, un esperit “boulevardien”, una dona que mira, passeja, escolta, però que sembla passar pel món una mica de puntetes, sense fer gaire soroll, atenta només al batec dels cors i al moviment de les onades: Elle aimait dérouter ses pas, briser son attitude à travailler fatalement en plein mois d’août avec une énergie fatigante. En son for intérieur, il fallait s’autoriser de temps en temps une pause au milieu des autres, se risquer dans le labyrinthe de la ville afin de ramifier et embellir notre présence au monde. L’esprit libre, elle aimait lui répéter régulièrement une phrase anodine, presque intime: «Ma vraie nature c’est d’observer les autres, le monde me fait avancer»…

Si en tota narració la veu designa les relacions entre l’acció verbal i el seu subjecte, en el cas d’aquesta novel·la el narrador és exterior als esdeveniments primaris de la narració i s’ocupa de narrar-los. Així, Claudine Marciano, en el seu paper de narradora omniscient, aborda, sovint sense entrar-hi gaire a fons, amb quatre pinzellades, temes tan complexos com el feminisme –en què suposem que milita, encara que d’una manera un punt ingènua: Égales, les femmes? Mais non, messieurs, infiniment supérieures. D’abord parce qu’elles vous ont mis au monde, vous leur devez au moins un remerciement, et surtout parce qu’elles organisent la vie et la survie du groupe..
o més endavant: ...elle aimait se figurer le fronton des mairies avec la devise ‘Liberté, égalité, féminité’ […] qu’elle savait sans effet possible dans nos sociétés machistes…
i fins i tot lligant aquesta causa a la seva activitat com a fotògrafa: …elle savait que l’héritage photographique, la transmission de la mémoire était l’affaire des femmes…;
temes, deia, tan complexos com l’art –les referències a Piero della Francesca, Jean-Michel Basquiat, René Char o Picasso– o el món de la política –amb les al·lusions a l’activista nord-americana Angela Davis o a Ingrid Betancourt, l’exsenadora colombiana que es va fer mundialment famosa arran del seu llarg segrest per la guerrilla de les FARC fins que va ser alliberada per l’exèrcit colombià amb catorze ostatges més. Tots aquests noms (i molts altres que em deixo) no tenen, però, un paper rellevant en el desenvolupament de la novel·la. Són com marques d’origen, referents coneguts de tothom que serveixen a l’autora per, sense dir-ho d’una manera explícita, posicionar-se ideològicament, en aquest cas a favor de polítiques d’esquerra que prestin una especial atenció als problemes del medi ambient, de la dona, etc. Però en aquest afany per definir-se oblida potser la missió principal de tota novel·la, que no és altra que explicar uns fets de ficció a partir d’uns personatges, una ambientació, un narrador i un punt de vista. Per entendre’ns, a Le gardénia… sabem on té lloc l’acció –Marsella i els seus voltants–, i en quina època –la nostra contemporània– se situen els personatges que surten a la història. Normalment, el text narratiu convencional també ens introdueix la qüestió que haurà de desencadenar la història, però la dificultat és que aquí no hi ha una “història” tangible, un “problema” que actuï com a motor del fet narratiu. Tenim, sí, el vagareig d’Agnès i els seus encontres amb Olivia, però el lector troba a faltar un “problema” inicial real que “engegui” el relat. Com he dit, aquest “problema” inicial no està, doncs, al començament de la narració, sinó en la part central, la que ens explica com es desenvolupen els fets que constitueixen la història –i que hauria de ser la més extensa de l’obra–, quan Olivia confessa a Agnès el seu secret (“Je vais te raconter quelque chose d’important que j’ai vécu dans mon enfance…”), que no és altre que un problema de relació amb la mare i d’enyorança del pare desconegut (“le grand absent de ma jeunesse, l’invisible”), un problema que es concreta en un accident domèstic amb unes tisores de protagonista:
C’était un moment fatal, une minute interminable, la minute couleur rouge placenta […] Ma mère m’avait donné la vie… peut-être que je voulais lui donner quelque chose… pour attirer son attention… comme la mort. De toute façon j’étais trop petite pour comprendre la dangerosité d’une paire de ciseaux…
A partir d’aquí, i ja superat l’equador de la novel·la, Claudine Marciano insisteix en la naturalesa del “problema” al·ludit d’una manera certament tremendista, que corona amb una reflexió moral: Je n’ai jamais eu de rélation fusionelle avec quelqu’un de proche, a part avec Mara, ma grand-mère […] Tu sais, Agnès, pendant des années, après cet épisode, ma vie s’est résumée à ce jour où l’accident est arrivé, où j’ai fait ce geste de suicider en quelque sorte ma mère […] Accroches-toi, c’est assez violent ce que je vais te dire: quand je suis sortie du ventre de ma mère, la sage-femme appuyait très fort sur son utérus. J’étais dan un état fœtal renversé. Aussi, j’ai dû arracher le cordon ombilical avec mes dents! […] Dans le malheur il est nécéssaire d’avoir une dose d’egocentrisme…

A partir del desè capítol, que narra l’estada de la protagonista Agnès a Barcelona, una ciutat que sembla conèixer prou bé, la novel·la s’accelera cap al final. Abans, però, té temps per consignar una conversa entre les dues amigues al voltant de l’homenatge que un periodista del diari “Libération” ret a l’escriptor cubà Carlos Victoria, amb la biografia del qual Olivia sembla tenir alguns punts de contacte, sobretot quan descobreix que la mare de l’escriptor havia estat abandonada pel marit abans de néixer el fill, i que Victoria no retroba el pare fins al cap de quaranta anys. Així, després d’unes pàgines en què Agnès demana a Olivia si pensa tornar un dia a Itàlia, ens la trobem “assisse tout au bout d’un rocher”, llegint un llibre, quan sense voler sent la conversa de dues dones la parella d’una de les quals ha mort ofegat. Empesa per la necessitat de parlar-ne amb Olivia, se’n va cap a la trattoria l’Aventura, on aprofita per preguntar a l’amiga “où elle en était, dans son éxistence de femme, avec les hommes”. I Olivia li contesta fent, com aquell qui diu, una declaració de principis: “L’homo sapiens primitif aime bien les gros seins et les grosses fesses… Tu vois […] Je n’ai rien à craindre”. Poc després, passejant per la Corniche, Agnès contempla els saltadors que es llancen a l’aigua des d’una alçada considerable, i els compara als toreros que desafien la mort a les cinc de la tarda. Agnès es queda parada quan descobreix que, per deixar constància de la seva proesa, alguns saltadors han inscrit a la roca el seu nom i la data del salt, cosa que li fa pensar en les inscripcions trobades a les pedres tombals. La perplexitat d’Agnès és total quan veu que un dels noms és femení, Malika, estrella de mar. Potser és filar prim, però no és aquest el nom de l’esclava de Lakmé, la filla del sacerdot braman, heroïna de l’òpera de Bizet Les pêcheurs de perles?

Des d’aquest moment, tot enfila el camí del desenllaç. Claudine Marciano ho marca quan presenta Agnès passant “du tourbillon de la vie […] à celui du temps mort”. Efectivament, un cop arribada de nou a l’Aventura, li diuen que Olivia se n’ha anat a l’Argentina, no sense abans deixar-li una nota en què li comunica que ha conegut un argentí, oficial de la marina mercant, que li ha proposat d’acompanyar-lo a l’altra banda del món:
… excuses-moi, Agnès. C’est le premier homme avec qui j’ai eu envie de partir, comme tu as été la première femme inconnue a qui j’ai eu envie de faire autant de confidences…

Com el temps real de la novel·la, s’acaba l’estiu de la ficció. Agnès, que no s’ha refet encara de la sorpresa, camina com una somnàmbula per les escales de la Corniche i ajuda un cec a traspassar el carrer en la claror tardoral. Els cops de bastó del cec semblen seguir una cadència, però les llàgrimes d’Agnès brollen espontànies, sense recurs. Finalment, a la nit, Agnès té un somni estrany: veu Olivia, colrada pel sol, amb una nena als braços –literalment “un enfant du deuxième sexe”, com hauria volgut Simone de Beauvoir–; totes dues, mare i filla, componen l’ecografia de dos mariners fràgils, uns “refugiados” abandonats, com Moisès, en un cistell de vímet, retallats a la línia de l’horitzó.
A Le gardénia… ho tenim, tot això, a més de descripcions i diàlegs, però ens falten aquests fets de ficció sense els quals el relat sembla faltat del seu ingredient essencial. Arribats aquí, i posats a buscar-lo(s), em permeto aventurar el símil de les possibles concomitàncies entre la novel·la i el film de Lang.
Efectivament, a The Blue Gardenia el personatge principal, Norah Larkin, és una guapa telefonista que espera impacient que torni John, un soldat que presta servei a ultramar amb el qual s’ha de casar. El dia del seu aniversari rep una carta de John en què li diu que el seu matrimoni és impossible. Plorant, Norah agafa el telèfon per contestar una trucada de Harry Prebble, un col·lega de la feina, que la confon amb la seva llogatera Crystal i la convida a sopar. Deprimida, Norah accepta la invitació al Blue Gardenia. Harry, que té debilitat per les dones guapes, no es deixa contrariar per l’equivocació i sopa amb Norah. La fa beure més del compte i se l’emporta a l’apartament, on intenta abusar d’ella. Norah s’hi resisteix i li pega amb un atiador. En la fugida, es deixa les sabates i una gardènia blava que Harry li havia regalat. L’endemà, Norah és incapaç de recordar tot el que ha passat.
Bé, ja sé que és agafar-ho tot plegat una mica per la punta dels cabells, però l’equivalent de John, “le soldat engagé outre-mer”, podria ser Rodrigo, “ce bel argentin en escale”, amb qui Olivia fuig, i la “trattoria” on es reuneixen sovint Olivia i Agnès, no podria ser l’equivalent del cabaret Blue Gardenia del film de Lang? I el “tisonnier” amb què Norah pega a Harry no es pot comparar amb les tisores que l’Olivia nena clava al canell de la seva mare?
Més enllà d’aquestes suposicions tan particulars, i, ho confesso, no gens fonamentades, un dels aspectes més remarcables de la novel·la és sens dubte el seu valor descriptiu. Gosaria dir que, més enllà de la peripècia dels personatges i del seu entorn, Claudine Marciano excel·leix en les descripcions que fa del paisatge, ja sigui dels voltants de la seva Marsella natal, ja sigui de paisatges anònims amb els quals tots ens podem identificar. Tothom sap que la finalitat comunicativa de la descripció és representar la realitat, duplicar-la. Així, la selecció dels trets realment significatius d’un paisatge és el primer pas d’una descripció topogràfica. Per exemple, del vent que bufa sovint a la regió:
Ici, tout bougeait avec le mistral, la mer et la végétation s’agitaient en tous sens, elles bouléguaient, comme on dit en Provence. Qu’est-ce qui pouvait expliquer ce vent? Elle observait les insectes qui se mettaient à l’abri dans les trous du calcaire. Tout volait dans un craquement malfaisant comme si la terre était en train de se former. Elle se sentait soulevée, comme prise par le paysage…
Aquí, la descripció no té un caràcter estàtic; al contrari, tot sembla en moviment, i ho reforça la presència de noms més que d’adjectius, de complements del nom o de comparacions, elements habituals en altres tipus de descripció. Els verbs estan en temps imperfectiu i van acompanyats de complements que situen el lector en el temps i l’espai.
En termes generals, la novel·la és agradable de llegir, i ens convida a conèixer de prop racons tan meravellosos com les “calanques” de Callelongue. Gosaria fins i tot dir que Le gardénia… és un cant reivindicatiu dels espais naturals, una defensa apassionada de la cultura que fa milers d’anys va sorgir d’aquesta mar antiga. La peripècia vital i emocional de les protagonistes s’ha d’entendre, per tant, en aquest context, i té, sospito, una importància relativa. Si no fos així, si l’autora hagués volgut dibuixar detalladament tots els plecs de la personalitat d’aquestes dones, hauria de segur treballat el text a fons, a l’estil de les grans autores de la novel·la del XIX, i penso, encara que les comparacions siguin odioses, en una escriptora com Mary Ann Evans, més coneguda per George Eliot, que va compondre una sèrie de novel·les ambientades a l’Anglaterra provinciana i famoses pel seu realisme i la profunditat de la seva anàlisi psicològica.
Amb tot, Claudine Marciano no pot amagar els seus orígens. Perquè la fotografia –aquesta aprehensió fugaç de l’instant– pesa com mai en la gestió de la seva prosa, i en la mesura que podem discutir el perfil, la “tournure” que dóna als seus personatges, ens hem de descobrir davant la seva habilitat descriptiva del paisatge, que sempre conté un rerefons moral. No en va deia Josep Pla que és més difícil descriure que no pas imaginar, i que, davant de la literatura d’imaginació, ell oposava la literatura d’observació. Com afirma ell mateix, a El Nord (1992), “En la literatura francesa hi ha una tradició d’observadors de la constitució humana, de l’animalitat més complexa que ha creat la civilització d’aquests països, dels propòsits i de les reaccions dels homes i de les dones –del que s’anomena moral, en definitiva.” Crec que, en els colors de la seva paleta, Claudine Marciano té tots els elements per erigir-se en recta continuadora d’aquesta tradició.