L’amor i la vida, i un altre curs que s’acaba

Començo la darrera setmana d’aquest curs que s’acaba llegint els últims capítols de Des de dins, de Martin Amis, traduït per Ferran Ràfols Gesa i editat per Anagrama. Com que és un llibre que m’ha deixat una molt bona amiga, no goso subratllar-lo com faig amb els meus, i el tinc tot marcat amb paperets mal esparracats que sobresurten de les pàgines per apuntar-me després en algun lloc aquelles frases que més m’han agradat. No sé si ho faré. Tampoc no sé si m’apuntaré algunes de les coses que he viscut aquest darrer curs, tot i que sé que si no ho faig aviat em quedaran soterrades ben endins.   

La literatura, diu Amis, només va d’amor i de vida. I de la passió per les paraules. De síl·labes que ajuden a tirar endavant. I la vida de l’escriptor, diu també en una nota a peu de pàgina, és tripartida entre l’escriptura, la lectura i la vida. I hi insisteix: “I sí, la vida. No t’oblidis de viure. Això també s’ha de fer (…). I després deixar de viure”. Fa de bon llegir aquest esquematisme per dir grans certeses que sabem i que sabem ingènues fins i tot, però que inevitablement ens agrada llegir i rellegir. I tota aquesta veritat és el que va descabdellant Amis i per això ens parla sovint a nosaltres, els lectors, i de tu a tu, del pare, de la mare i de la madrastra a qui va ser incapaç de dir-li en vida la vàlua de la seva escriptura; ens parla també d’amants, d’esposes i dels fills que un dia va desitjar tenir, i d’amics i d’escriptors. I ens parla també de decrepituds d’antigues amants i d’amics escriptors, i de vides properes que se li apaguen. 

I d’escriure. També ens parla d’escriure.

I potser per això, en aquesta tarda d’un dissabte d’estiu que convida a poca cosa, asseguda al lloc més fresc que he trobat a casa i acabant el llibre, em ve de gust escriure unes poques paraules sobre l’amor i la vida, i també i sobretot sobre finals, perquè un curs que s’acaba sempre és un final. I és que fer de professora també és una feina que va d’amor i de vida. I de paraules. I de comiats. Cada final de curs és un comiat. I ho penso i ho escric ara que molta gent que ens envolta només ens veu ja ens parla de les vacances que tindrem aviat. I jo callo, o canvio de tema.

I per què ho dic? Per la noia que es va posar a plorar el darrer dia de Literatura Universal. I ho va fer només per això, perquè deia que era el darrer dia, i perquè era el dia que tancava el cercle que havia començat feia nou mesos amb l’amor i l’erotisme d’Ell i Ella al Càntic dels càntics i que es tancava amb la mort del Gregor Samsa. 

I ho recordo perquè vaig quedar un moment sense saber gaire què fer ni què dir, potser només amb un somriure absurd a la cara, i perquè també tinc la sensació, ara que rebobino l’escena i me la intento mirar una mica des de fora, que em va costar assimilar aquell moment que mai havia viscut. No sé gaire com vaig reaccionar i si ho vaig fer bé, tot va anar de pressa. Però què és fer-ho bé? No ho sé. El cas és que tenia una noia plorant i al mateix temps maldant per no fer-ho, somrient també, amb les companyes també sobtades i abraçant-la, només perquè ja no seguiríem parlant de literatura a la biblioteca quatre hores a la setmana com havíem fet els darrers nou mesos d’un any convuls. 

I torno a Amis, i vull pensar que plorava perquè s’acabava un curs en què hem parlat d’amor, de vida, de mort i de paraules. Tan senzill com això. Hem parlat de l’amor de Tisbe i Píram, per exemple, també de la vida esbojarrada de Rimbaud i Verlaine tancats unes quantes nits seguides al Museu Britànic; hem parlat de la mort de Dido, de Werther i d’Ofèlia i de Keats. Hem parlat de molts amors i de moltes vides, i hem parlat de paraules, sobretot de paraules, i dels infinits a què pots arribar només escrivint i llegint.      

Amis acaba el llibre amb un consell professional. Un escriptor necessita una fam inusual de solitud i un compromís sòlid i durador amb la forma creativa. Canviant algunes paraules, aquest també seria un consell per a nosaltres, els que ensenyem i que, com li va passar a la noia de la meva classe, grans com ens hem fet, ens reprimim fins i tot sense adonar-nos-en, alguna llàgrima cada vegada que el curs s’acaba. 

I perquè sabem que els enyorarem, a ells i a la seva vitalitat, i que potser fins i tot els oblidarem.

I per això de vegades escrivim. Escric.