Ferran Ràfols: “Traduint Foster Wallace vaig acabar sense paraules”

Sempre m’ha agradat dir que soc el llibre que llegeixo. ¿Però què són els traductors respecte a cadascun dels llibres que tradueixen? Espero que les línies següents ajudin a resoldre el dubte, bàsicament perquè el testimoni de Ferran Ràfols Gesa no deixa indiferent. Es tracta d’un dels traductors més hiperactius actualment i va acceptar dialogar amb mi sobre quatre de les traduccions que ha publicat recentment. Em refereixo a El gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald (2021, La Breu Edicions), Ioga d’Emmanuel Carrère (2021, Editorial Anagrama), El Pare Mort de Donald Barthelme (2020, Extinció Edicions) i He ballat (breument) la conga de David Foster Wallace (2019, Edicions del Periscopi).

Les obres per les quals li preguntem tenen en certa manera un petit vincle per la seva rellevància històrica. El gran Gatsby és una de les retraduccions més transcendents d’un clàssic contemporani; Carrère ha guanyat el Premi Princesa d’Astúries 2021 amb Ioga; El Pare Mort és el fruit de l’esforç d’una nova editorial per portar un autor de la categoria de Donald Barthelme al català; i malgrat que ja faci dos anys i mig de la publicació d’He ballat (breument) la conga, el tractem perquè, permeteu-me dir-ho, Ràfols és una mena de David Foster Wallace del país. Els temes són clars: la traducció en primer pla i el món editorial en segon terme, però sempre, sempre, sempre, la literatura per damunt de tot. Llegir literatura traduïda al català és consumir cultura del més alt nivell i això ens ho permeten aquelles persones que comparteixen ofici i vici amb Ferran Ràfols Gesa.

Quin és el primer llibre que vas traduir? En quin moment te n’adones o decideixes que vols ser traductor?

El primer llibre que vaig traduir va ser Antichrista d’Amélie Nothomb. Jo havia estudiat coses completament diferents (Enginyeria Industrial), i estava estudiant també Geografia i Història, però tenia molt clar que el que estava estudiant no era on volia anar a parar. En aquell moment vaig treballar de professor també, de matemàtiques, i durant les meves hores lliures escrivia. Escrivia poemes, algun conte… i vaig començar també a col·laborar amb editorials. Primer sense firmar res, però a partir d’una conversa amb l’Eugènia Broggi, que llavors estava a l’Editorial Empúries, va sorgir la possibilitat de recuperar l’Amélie Nothomb, que s’havia deixat de traduir durant bastants anys. Com que en vam estar parlant i a més a més es tractava d’una autora que té molta tirada entre la gent jove, a partir d’aquella conversa va sorgir la idea de la traducció. Jo havia traduït cosetes petites, però no havia traduït mai un llibre. La veritat és que era una prova i va sortir força bé. Ells van quedar molt contents.

Quina edat tenies en aquell moment?

Vint-i-set o vint-i-vuit anys, era grandet. A mi personalment em fa l’efecte que, tot i que hi ha gent molt ben dotada i que és molt jove, cal haver viscut una mica abans de traduir, perquè així aprens a ponderar millor les coses. Durant tres o quatre anys vaig estar fent una o dues traduccions per curs, en alguna ocasió potser tres i tot. Traduïa a les tardes, els caps de setmana, en hores lliures. Fins que l’any 2008 em van oferir moltíssima més feina i, com que ja tenia ganes de deixar la feina de professor, vaig fer el canvi. A partir d’aquí tot se m’ha anat encadenant molt bé i he anat fent un munt de coses.

Què és per tu, després de tot això, acabar traduint El gran Gatsby?

El gran Gatsby és un llibre que m’ha agradat molt traduir. Era una idea meva, ja feia anys que tenia moltes ganes de fer-lo, però això em passa amb molts altres. De fet, jo m’he especialitzat en una línia una mica més contemporània, la de Foster Wallace, per dir-ho així. Però aquest llibre de Fitzgerald m’ha agradat molt perquè t’obliga a traduir d’una manera diferent, a ponderar el registre i el grau de classicisme que pot haver-hi a la traducció. Per mi és un plaer, però espero que no sigui l’últim i que a partir d’aquí anem fent.

Hi ha una onada de noves traduccions que fins i tot m’espanta. Potser estem anant massa ràpid i ho volem fer tot en molt pocs anys

Més enllà que s’hagin alliberat els drets de l’obra de Fitzgerald, què creus que significa que actualment es tradueixi una obra com El gran Gatsby?

És una traducció que feia falta, jo la tenia molt clissada. Era una proposta clara i quan vaig veure que es donava l’avinentesa de l’alliberament de drets em va semblar que era el moment. Feia cinquanta anys que no es traduïa aquest llibre. Això que es diu sempre que cada generació necessita la seva versió dels clàssics, en català no estava passant. Durant molts anys hem estat vivint amb les mateixes traduccions. Ara, una mica de cop i volta, amb tota aquesta efervescència editorial que va començar potser el 2012, estem en un moment molt dolç en què es retradueix molt. Vull dir que aquest any s’ha fet El gran Gatsby, que és un llibre curt, però també s’ha fet Crim i càstig, s’ha fet Seny i sentiment, s’ha fet Orgull i prejudici. Jo mateix tinc encàrrecs que encara no puc explicar, però que són retraduccions importants. Ens estem llençant al que durant molts anys havíem esquivat per un tema de diners. Els editors han trobat la fórmula màgica perquè això els rendeixi, o bé hi ha un públic que ja no accepta les traduccions antigues i vol una traducció nova. Hi ha una onada de noves traduccions que fins i tot m’espanta. Potser estem anant massa ràpid i ho volem fer tot en molt pocs anys, però bé, no deixa de ser interessant.

Fem broma, una mica. ¿Com creus que s’hauria comportat el Gatsby a Barcelona en ple confinament?

Home, hauria sigut la mort en vida, no? Perquè, d’una banda, és evident que els tempos d’aquella època potser afavorien que la gent tolerés millor un confinament, però el Gatsby és un personatge que de fet és una closca, és un personatge una mica inexistent que vesteix una gran façana. Si no tens ningú que et miri no serveix de res. Ell de fet ja ho construeix d’una manera molt elaborada des de molt lluny per seduir a algú que està a l’altra banda de l’estret de Nova York. Crec que el gran Gatsby s’hauria avorrit profundament al confinament, però sobretot s’hauria pansit. Hauria perdut el motiu de ser.

Aquest any Emmanuel Carrère ha obtingut el Premi Princesa d’Astúries de les lletres 2021. ¿Un traductor en treu rèdit d’haver traduït l’obra d’algú que guanya un premi d’aquestes característiques?

De rèdit, no se’n treu. Tu cobres un preu per pàgina i, en cas que les vendes siguin molt altes i els drets d’autors superen el pagament inicial, en cobres més. Això en català requereix un nombre d’exemplars venuts que no es dóna pràcticament mai. En la meva vida només ho he aconseguit una vegada amb més de cent llibres fets ja. Econòmicament, no se’n treu rèdit, d’un premi, però el que sí que s’obté és prestigi. Sobretot pel fet que els premis ajuden a fer que es tradueixi més obra de l’autor. Per exemple, en el cas de Carrère ara rescatarem alguna cosa, també, que segurament en català no s’hauria fet perquè en castellà ja estava treballat. Però, en el dia a dia del traductor, els premis i tot aquest glamur no existeixen. La vida del traductor és de rata de biblioteca, vivim tancats a casa amb les dues pantalles. A no ser que passi alguna cosa molt estranya, que hi hagi un bum, que a mi no m’ha passat ni remotament, res d’això ens afecta gaire.

Ioga és una obra que la mateixa Editorial Anagrama també ha traduït al castellà. Es fan la competència? Com conviuen dues obres traduïdes al mateix moment al català i al castellà?

La convivència entre el català i el castellà és molt ambivalent. D’una banda, els catalans, catalanoescrivents, catalanolectors o catalanoparlants ens trobem en una situació molt estranya, perquè cap altra llengua petita ha de competir amb una altra llengua més gran. D’altra banda, la gent et dirà (i suposo que des d’Anagrama també t’ho dirien) que el fet que el castellà sigui tant potent i tingui una indústria editorial a Barcelona tan forta, facilita molt que es tradueixi al català. Moltes vegades es compren els drets de les obres conjuntament, els autors venen a fer gires de premsa, que potser no podrien fer si només els traduíssim en català. Tot i això, sempre he tingut molt la sensació que vivim massa pendents del castellà, perquè ens condiciona els calendaris i ens condiciona les programacions. No parlo d’Anagrama, que sovint tradueixen ells mateixos en català i castellà. A vegades treballo un llibre en català amb una editorial, però en castellà el tradueix una altra. Això vol dir que quan els castellans canvien la data els catalans ens hem d’adaptar. Aquesta convivència a vegades és incòmoda, però a vegades és fructífera. Jo no crec que es facin la competència, però com a persona totalment bolcada a traduir en català, sí que penso que la manera de créixer del català ha de ser guanyar nous lectors. S’ha d’acabar amb aquest fenomen, que encara existeix, de la persona que viu en català, pensa en català, però a l’hora de triar llibres encara té el prejudici de pensar que el castellà serà més literari o estarà més cuidat. Jo crec que aquí hi ha una batalla on hem guanyat molt terreny durant els últims deu o quinze anys, però encara queda una mica per fer.

S’ha d’acabar amb aquest fenomen de la persona que viu en català, però a l’hora de triar llibres pensa que el castellà serà més literari o estarà més cuidat

Això passa amb la cultura en general. Amb les pel·lícules és encara més exagerat i també amb la música, no?

Sí, quan jo vaig començar a traduir, aquesta era una batalla que tenies amb la gent gran, perquè havien estudiat en castellà i tenien aquest vici agafat. Però veig que hi ha una part de la gent jove que manté aquests costums perquè molta cultura popular no existeix en català i llavors hi ha una mena de prestigi que s’arrossega. En canvi, crec que el nivell actual de l’edició d’originals en català és molt alt i el nivell de traducció també. Si el rigor en general és molt alt, doncs, llavors és qüestió d’anar guanyant terreny a poc a poc.

¿Creus que traduir una obra de l’estil de Ioga és tan perillós com per un cirurgià operar al seu fill o la seva filla?

Va! No home, no! [Riem] Però és viure durant bastantes setmanes al cap d’algú. És una cosa que va una mica amb l’ofici i que m’agrada. Al final no només saps el que l’autor diu, sinó que, com que t’has fixat tant en la seva tria de paraules, quan fa servir una expressió o una altra, endevines coses. Ioga és un llibre que té els seus abismes, però, com a lector i com a anterior traductor de Carrère, ja el coneixia.

¿Quin és el fet més singular de la seva escriptura?

Tot llibre té una veu, no? Doncs Carrère fa aquesta creació d’una veu. Però quan un llibre és en primera persona i és confessional en certa manera, aquesta veu ha de ser molt fàcil de reconèixer i ha de ser tan creïble com la veu d’una persona. Li has de donar tota la identitat i l’homogeneïtat, però a la vegada tota la variació que té una persona amb el nivell de cultura que té ell. A mi això em va semblar molt interessant; que sonés natural i alhora amb aquest punt francès una mica més culte, més reposat. Va ser un llibre molt àgil de traduir. Amb altres autors, com per exemple Foster Wallace, m’ha trobat textos molt durs de traduir. Ja en parlarem més endavant d’això, però deixa’m fer un incís. Hi ha un conte seu que es diu La persona deprimida que és duríssim. Recordo que temia el moment de repassar-lo una altra vegada més. És a dir, tornar a haver de passar per tot aquell arrossegament de paraules que fa mal, com una bola que es va fent grossa i no avances. Aquell conte sí que el vaig arribar a témer. Molt diferent d’Ioga, que en el fons és un llibre pensat per entretenir, en bona part. Carrère t’explica unes coses, però és un autor molt conscient que no es pot ser avorrit.

Has portat a Donald Barthelme al català amb El Pare Mort. En aquest cas ell té escassíssimes traduccions al castellà. ¿Com veus aquesta aposta d’Extinció Edicions? ¿Consideres que l’ambició des dels circuits culturals catalans denoten una intenció puntera en el sector?

Jo crec que és un llibre molt valent. Ara farem els contes, Seixanta contes, que sortiran aviat. És una aposta molt arriscada que a mi m’agradaria que la gent reconegués una mica més. Hi ha hagut durant molts anys, en català i en castellà, una reticència a tota una generació, de tota una escola nord-americana que en podríem dir postmoderna. Thomas Pynchon no s’ha traduït o s’ha traduït molt poc, Don DeLillo s’ha fet a trossets, tard, i mai amb gaire repercussió. Tenim una idea massa realista de la literatura. Encara que no tingui res a veure, el fantàstic prototípic no estava tractat fins que no va aparèixer l’editorial Males Herbes i ara l’editorial Mai Més. No es feia, hi havia un buit. L’escola nord-americana que et comentava no és en absolut fantàstica, però sorgeix de la llibertat estilística, per dir-ho així. Tenen molt sentit de l’humor, que és capaç d’agafar una situació i en comptes de fer una història ben explicada, fer-ne una situació ben explotada. És a dir, una imatge central molt potent a partir de la qual fan deu mil variacions divertides i enjogassades. Això aquí té molt mala recepció encara ara, costa molt. Jo crec que d’alguna manera hem arribat a poder fer Barthelme perquè abans vam fer Foster Wallace, per exemple. Són autors diferents, però tenen punts d’unió. Anem fent cosetes, però encara continua costant publicar-los. És curiós perquè hi ha una bona part de l’obra de Quim Monzó dels anys 90, i abans i tot, que beu d’aquí: deu una bona part a Barthelme.

També de Robert Coover.

Sí, exacte. ¿Com pot ser que un autor com Monzó, que va triomfar d’una manera tan explosiva a Catalunya, no portés a les editorials a aproximar-se a les seves fonts d’inspiració?

A més, ell va prologar en castellà a Coover per Anagrama.

Sí, i de fet hi ha dos contes de Barthelme traduïts per Monzó, publicats ara fa molts anys a la revista Els Marges; això era l’únic que hi havia abans d’El Pare Mort. Jo no era tan conscient que en castellà no hi havia gran cosa de Barthelme traduït, no m’hi havia fixat fins que m’ho va comentar l’editor. És veritat que hi ha poca cosa i molt esparsa. I és curiós perquè els castellans sí que en els últims anys han fet una incorporació molt forta d’aquest tipus d’escola.

El franquisme va deixar un amor pel realisme social que ens ha costat molt de superar

Però de Barthelme precisament no. De fet, jo el vaig conèixer perquè vaig topar amb un llibre seu a un hostal de Londres. Em vaig trobar un exemplar de Forty Stories, en una edició de Penguin Random House, i en aquell moment quan vaig buscar informació del llibre i l’autor no en vaig saber trobar cap versió traduïda ni en català ni en castellà.

És interessant això de la presència dels autors en diferents països, hi ha autors que no viatgen bé per motius que són inexplicables. També hi ha llibres que han passat molt desapercebuts quan s’han traduït. Aquí el franquisme va deixar un amor pel realisme social que ens ha costat molt de superar. Però he de dir que, com em va comentar una vegada una amiga editora: contra el que podria semblar, el fet que els llibres siguin divertits a vegades és un problema. Sembla que a la gent li agradi que els llibres parlin sobre temes greus, profunds, de patiment. En canvi, aquesta cosa tan enjogassada i tan intranscendent, en la qual no s’hi posa la pell, aquí no ha funcionat. És una llàstima. Crec que aquí, en aquest tipus de llibres, s’ha posat molt l’accent sempre en la paraula “difícil” en lloc de la paraula “divertit”. I aquesta última és la millor manera d’entrar en un lloc on tot és possible, perquè al final tots venim aquí a passar-nos-ho bé i jugar amb els registres i jugar amb el llenguatge. Ha de ser una festa.

¿Quant de valor afegit hi ha en el fet que sigui una editorial petita i gairebé acabada de néixer qui dugui a terme l’empresa de portar Barthelme a Catalunya?

Devem moltes coses a les editorials petites que s’han anat creant durant els últims anys. Hi va haver una primera generació, a la qual trobo que els ha anat prou bé, i ara hi ha una segona o tercera generació que intenta omplir buits més petits, però crec que és la manera correcta de fer les coses. No val la pena començar fent obres secundàries, d’autor de poca revolada, cal anar a buscar les peces importants que ens falten.

Trobo que a més hi entren amb un disseny bastant cuidat. El Pare Mort d’Extinció Edicions és un llibre preciós.

Sí, tota aquesta generació d’editors s’hi fixa molt, en això. Contacten amb il·lustradors que ells ja coneixen per la seva obra gràfica. En comptes d’agafar imatges de catàleg, fan que els il·lustradors es llegeixin el llibre i escullen una imatge molt pensada. Si desplegues les cobertes d’El pare mort, trobes que la imatge és un pòster fantàstic per penjar-te a l’habitació. Això implica buscar algú que faci aquest esforç, però dona al lector una molt bona porta d’entrada al llibre. El naixement de les editorials petites té una part de salt generacional. Les editorials que hi havia durant els anys que jo vaig créixer eren poques i amb editors de molta trajectòria, però no hi havia relleu generacional. Amb la crisi es va haver de saltar a editorials molt petites que portava gent que, per la seva edat, ja volia portar el seu propi projecte, en lloc d’estar ocupant un segon o tercer lloc. Això ha fet que entrin a l’edició persones amb una formació molt diferent de la d’abans i amb unes aficions culturals molt diverses. Potser els editors d’abans, diguem-ne la generació Vallcorba-Herralde, eren més semblants entre sí. Una cosa que tenen aquests editors nous és que tenen una cultura gràfica molt diferent, molt més moderna i això per mi és fascinant.

M’acosto al text d’una manera molt física, per mi és com una batalla campal

El pròleg d’El Pare Mort, escrit per Borja Bagunyà, també és una magnífica porta d’entrada al llibre. Com a curiositat, ¿ell va llegir la teva traducció abans d’escriure-ho?

No, perquè es va fer alhora. Molt cap al final, suposo que ell sí que va llegir alguna cosa, però la feina l’estàvem fent simultàniament. De fet, ho vam entregar a la vegada. El Borja i jo hem anat coincidint. Amb ell he fet presentacions de Foster Wallace, de Barthelme, vaig fer un parell de cursos a l’Escola Bloom que ell dirigeix. Ens hem anat trobant amb tota aquesta escola d’autors que dèiem abans, postmoderns nord-americans… i diria que la nostra aproximació a aquests textos és molt diferent. Ell és una persona que té un coneixement força enciclopèdic, no només dels autors, sinó de l’obra crítica sobre els autors. Jo, en canvi, com a traductor, sempre m’acosto al fet literari d’una manera més arran de terra. És a dir, no entro des de la teoria, o des de la reflexió que porta a nova lectura i porta creació. Jo considero que tinc una frase que ha de donar una altra frase; o un paràgraf que ha de donar un altre paràgraf. Això em genera un munt de problemes i, per tant, com més em documenti, millor. El recurs teòric moltes vegades no em serveix de res, necessito una verbalització, una resolució concreta de paraules que doni un efecte. Pot ser que pel camí es perdin coses, se’n perden. Però el que fem el Borja i jo, de totes maneres, és una cosa molt complementària. Seria interessant veure’l en la figura de traductor. Estic segur que ho podria fer molt bé. Tot i això, he de dir que a mi sempre m’ha agradat molt llegir-lo justament perquè t’acosta a aquests autors d’una manera molt diferent de com m’hi acosto jo. Jo ho faig d’una manera molt física, per mi és com una batalla campal. O sigui, jo sé que m’he de barallar amb un conte de Barthelme i sé que m’he d’arremangar i donar cops de puny al text.

Com si un dels dos fos el cineasta i l’altre el cinèfil.

Podria ser una manera de dir-ho. Cada cop veig més que el meu possible talent, la cosa que em permet guanyar-me la vida fent el que faig, és una certa capacitat de trobar solucions concretes a problemes concrets. Per això gaudeixo tant aquests autors, perquè a mi aquest to, aquest joc de registres, aquesta exaltació o creativitat verbal i que l’argument pesi menys, m’està bé. El que m’agrada molt del Borja és com contextualitza, com obre el focus, perquè jo necessito tancar-lo.

¿Com ho vius quan, després de traduir una obra així, llegeixes el seu text que la complementa?

En el cas de Barthelme, em vaig preguntar si no hauria pogut ser un epíleg, també. Perquè l’experiència d’entrar a aquest llibre nu de pèl a pèl és molt interessant. Però, d’altra banda, entenc que una cosa que han de fer els editors d’avui és contextualitzar els autors que no són coneguts i porten al català. Per tant, la lectura del Borja equilibrava molt bé el llibre. 

La teva relació amb Foster Wallace és molt especial. ¿Com va ser el primer contacte amb ell?

Buf! Bé, com a lector fa molts anys, amb els contes, i em va generar una resposta molt forta. Ara, el que m’ha passat traduint-lo és que tota la meva opinió prèvia d’ell s’ha esborrat. L’experiència de llegir i la de traduir és d’una intensitat molt diferent. Qui s’acaba dedicant a traduir acostuma a haver estat un lector obsessiu. Si entres en les dinàmiques de la vida adulta, et queda poc temps per llegir, així que fer-se traductor, pel lector obsessiu, és una manera de trobar un espai privilegiat que es pot expandir fins a l’infinit. Això vol dir que molts llibres que només llegeixes fan un efecte més petit que els llibres que tradueixes. El meu primer contacte amb Foster Wallace s’esvaeix per culpa d’això, en aquell moment potser no vaig acabar d’entendre del tot fins a on arribava. Ara bé, quan l’Aniol Rafel d’Edicions del Periscopi em va proposar la traducció de L’escombra del sistema abans que l’editorial hagués tret ni un sol llibre, el primer que vaig pensar va ser que hi havia hagut com a mínim dos editors que m’havien dit que voldrien publicar Foster Wallace, però que en català no tenia sentit i menys ara que ja és mort i no vindrà a presentar cap llibre. Tot i que quan era viu tampoc hauria vingut, perquè resulta que no es movia de casa seva gairebé.

Tot i així, penso que té un humor molt català.

Sí, tens raó. Però hi havia una desconfiança molt marcada d’alguns editors catalans envers el públic lector català, com si els lectors l’haguessin de trobar massa complicat i radical. Pensaven que no hi hauria prou lectors per justificar-ne la traducció. Quan l’Aniol Rafel em va proposar de traduir L’escombra del sistema, que per cert jo en aquell moment encara no havia llegit, vaig tenir l’emoció de pensar que ho faria i que seria el primer que traduiria Foster Wallace. És un autor molt ric. Jo crec que els que l’admirem, ho fem pel desplegament d’intel·ligència que fa, així com Nabókov, però d’una manera un pèl menys arrogant i més divertida.

Abans de la primera traducció de Foster Wallace, hi havia hagut com a mínim dos editors que m’havien dit que publicar-lo en català no tenia sentit

A He ballat (breument) la conga s’hi troben articles molt extensos, alguns de més de 100 pàgines i tot. ¿On li publicaven aquests articles tan llargs?

A veure, a ell no li publicaven aquests articles tal com els tenim nosaltres ara, era ell qui després feia versions allargades. De fet, a aquest que dedica a John McCain (“Amunt, Simba! Set dies a la campanya d’un anticandidat”) se sap que, quan va enviar la versió de 80 o 100 pàgines a la Rolling Stone, aquests li van respondre que l’article sencer era més llarg que la revista sencera. S’ha de dir per això que excepte algun article curtet que hi ha al recopilatori d’Edicions del Periscopi, els articles estan pensats en format llibre. De fet, ens van quedar a fora reportatges que jo tenia moltes ganes d’incloure, però que sumaven 100 pàgines més. Jo pensava que la traducció dels articles seria més fluida que la de L’escombra del sistema o l’Antologia de contes. Però va resultar que per mi va ser la més complicada, perquè aplica la seva mirada privilegiada sobre la realitat i es dedica a trobar un nivell de detall i de matís molt concret. Hi ha un fenomen en l’anglès que és que té moltes paraules per referir-se a qualsevol cosa. En canvi, nosaltres tendim a posar adjectius o a explicar les coses. Llavors, aquesta aplicació fanàtica del seu ull intensíssim sobre la realitat material la vaig trobar esgotadora de traduir. Per dir-ho d’alguna manera, vaig acabar sense paraules. Al vespre ja no podia ni parlar, cada dia em deia: avui ja he esgotat el meu cabal lèxic.

¿On trobes la complexitat més gran, en la traducció dels mateixos articles o en la de les notes a peu de pàgina?

El que m’agrada més del joc de les notes a peu de pàgina, que no crec que sigui més o menys difícil de traduir, és que hi ha alguns llocs on a la nota hi ha una història divertidíssima quan justament en aquell tros del text principal està tractant algun tema de manera una mica més àrida. La gràcia està en veure com l’autor juga amb la informació. Juga amb el fet de si te la llegiràs o no te la llegiràs, i per això es guardava perles.

És que formen part de l’obra.

Formen part del text, sí. Però en molts llibres les notes a peu de pàgina són reals, en canvi, en ell són continuacions del text per altres camins. A vegades hi ha bromes o una visió diferent del relat. A més, jo tendeixo a parlar llarg i amb molts parèntesis. I Foster Wallace ofereix aquesta experiència sovint i per això m’agrada. L’experiència que és imitació de com pensem; anem pensant i posant parèntesis dins de cada cosa que anem pensant. Hi ha un camí, doncs, que és llegir el reportatge sense les notes a peu de pàgina, l’altre que és llegir-lo amb les notes i un altre que seria perdre’s en les notes.

O llegir-ne algunes sí i d’altres no.

Clar, si tu obres trenta-dos parèntesis, tenint en compte que un parèntesi sempre és una cosa interessant, però no imprescindible, llavors al final, quan ja n’ha obert prou en el text principal, n’obre a les notes i acaben sent més que acotacions. Al final és un d’aquests autors que, si li segueixes la corda, acabes llegint articles sobre tenis. A mi m’agrada el tenis, però soc conscient que gent que no té gens d’interès en el tenis, que no sap ni com es compten els punts, també ha llegit aquests articles. De fet, n’hi ha dos en el nostre recull: un sobre Federer i Nadal, que seria una mica també com a recerca del talent i l’esforç, de la bellesa i la guerra.

David i Goliat, oi?

Sí, però després n’hi ha un altre que t’explica la seva infància. Crec que ell és conscient que té un talent que no és normal. Però que la gestió d’aquest talent no implica saber fins a quin punt aquest talent el farà feliç o no. Això l’amarga molt. Ell vehicula el tenis per parlar del talent, i per això ho trobo tan interessant. Però també hi ha un moment a l’article sobre Federer que t’explica l’evolució del tenis modern i et parla de tot.

El material de les raquetes.

Exacte, i de com això canvia. És aquesta barreja d’interès fanàtic amb les coses i a la vegada la capacitat d’entendre que tot és sempre una excusa per parlar d’una altra cosa. Això trobo que ho fa d’una manera molt brillant. D’una banda és una persona sofisticadíssima, d’una cultura vastíssima, amb recursos infinits i, d’altra banda, es planteja coses molt bàsiques, molt elementals, i quasi ingènues.

Foster Wallace és una barreja d’interès fanàtic per les coses i a la vegada la capacitat d’entendre que tot és sempre una excusa per parlar d’una altra cosa

Però és que és irrellevant si vius als Estats Units o no, perquè ell et parla del llamàntol així com aquí et podríem parlar de les fires dels Pirineus on s’hi menja ase, d’una fira de la carbassa o d’una fira del rellotge.

Sí. Clar, de fet vam posar aquest article del llamàntol i el del creuer, com a exemple. Ell té un tipus d’article model sobre fires, que en té molts i de molt bons, de 100 pàgines tots, excepte el cas del llamàntol que és més curt. Una fira permet veure el deliri del capitalisme, el deliri de la manera de viure nord-americana o contemporània. I clar, en el fons el famós relat del creuer és un relat molt divertit perquè al final no deixa de ser com una fira, però al mar. Ell té aquesta obsessió i alhora té un fons molt moralista. També té aquesta obsessió amb el fet que hi ha una essència perduda, una veritat, un contacte humà perdut, i la fira representa això, la turistització de l’experiència humana de forma brutal, que és intentar tenir-ho tot molt estret, en molt poc temps. Crec que té uns articles molt brillants i em va saber greu només incloure’n dos.

La teva introducció és increïble. Aquí què en penses: introducció o epíleg?

Bé, és un pastitx fosterwallacià. Crec que és una introducció, però està pensada per algú que ja ha llegit Foster Wallace i que almenys intueix què es trobarà i ja pot entendre el joc. Perquè tot i que les idees del pròleg, les tenia prèviament al meu text, feia tant temps, tants dies, tantes hores, tantes setmanes que duia un nivell d’immersió brutal en el seu llenguatge que vaig voler treure la veu en to fosterwallacià que m’havia quedat a dins. És un joc i a la vegada crec que una bona carta de presentació. La meva aproximació és molt pràctica i en comptes de posar-me a discutir què m’havia aportat cada relat, al final va sortir aquesta versió. A part, estic força content pel títol del recopilatori. Això va ser una idea d’aquestes que et ve com un flaix.

Entre parèntesis!

Clar! I és una frase que apareix a l’article del creuer. De fet, a l’original diu “molt breument”, però ho vam retallar a breument pel títol. En vaig enviar cinc o sis a l’editorial que m’agradaven molt també.

¿Te’n ve algun al cap que hagués estat a punt? ¿Es pot confessar?

A punt no perquè de seguida l’editorial va dir que aquest era el bo, però l’altre que més m’agradava deia així: “Iniciació a la tristesa adulta”. Ell parla del moment que va deixar de ser un jugador prometedor de tenis, perquè es pensava que arribaria a ser un gran jugador, i es va adonar que hi havia una piràmide de talent tenístic i que ell no estava en absolut en un grau molt alt. Deia que això va ser la seva “iniciació a la tristesa adulta”. Però entre un títol festiu com He ballat (breument) la conga o un títol tan trist com “Iniciació a la tristesa adulta” entenc la decisió de l’editorial.

Tant parlar d’ell, deixa’m que el citi. Deia Foster Wallace: “El que sempre t’havia motivat a escriure és el mateix que ara et fa llençar el que escrius a la paperera”. Portant-ho a la traducció, ¿com supereu aquests moments d’incertesa i dubte els traductors?

Perquè tenim una data d’entrega. [Riem]. I perquè normalment tot és molt intuïtiu, o sigui, al final hi ha moments on sents que has de prendre una decisió. La meva experiència és que com més trigues a prendre les decisions fortes sobre un llibre, pitjor.  És a dir, t’has de decantar i has de traduir amb una mica d’energia i convicció. Ara, és veritat que els traductors ens fem responsables de les paraules, però no de l’argument o del contingut. A mi, igual que els passa a molts creadors originals, no m’agrada gens, gens, rellegir traduccions antigues. És com tornar a una baralla que ja tinc tancada i de seguida hi trobo coses que canviaria. Quan et dediques a traduir, almenys al ritme que ho faig jo, tens un vici professional que implica una pèrdua de plaer important: veus tot text com a modificable. Sempre ets conscient que en això s’hi pot canviar l’ordre, pots escurçar, pots allargar, pots posar, pots treure, pots girar-ho d’una altra manera… A vegades començo a llegir llibres en català mateix i em trobo refent frases al meu cap. Em costa posar-me a la postura del lector passiu. És una llàstima, això, però també una bona eina com a professional. Hi ha una part de la lectura de quan eres més jove i anaves verge a les coses que et costa de trobar.