«Això era una història antiga, però, com que Adam la desconeixia, es va delitar en aquella dolça i enganyosa il·lusió». Qui vulgui estalviar-se la lectura d’Adam Bede, tractant-se d’un volum d’aquesta magnitud, ha de saber que parlem d’una història escrita com a avís contra la bellesa buida d’esperit i contra la promiscuïtat, i del perill de la religió i l’amistat (sororitat) com a font de consol i compassió. En aquesta literatura moralitzant, són uns homes més o menys antipàtics qui posen títol i ordre al desori femení, quan no són arrossegats per ell. La deontologia que es pot desprendre de la lectura ens esperona cap als valors de la bondat, la intel·ligència i el treball, obviant la diatriba que s’escola de manera fosca contra els perills dels plaers femenins. Una delícia victoriana, vaja.

El que ens sembla més ressenyable d’aquesta novel·la, més que el fons de la història, és la forma: Adam Bede de George Eliot en català! En aquest sentit, no és fàcil no veure, a la coberta del llibre, el nom del traductor: felicitem, en primer lloc, en Joan Antoni Cerrato, qui, com l’autora de la novel·la, no és cap novençà en el món de les lletres. Temps era temps, la veu del traductor havia de ser poc més que invisible; si els grans mestres escrivien amb anacoluts –Dickens, Cervantes o Balzac en tenen fama– per què no llegir en perfecta llengua materna nostra, on tornem quan no entenem res del món que ens envolta, els llibres de pes que fan de casa de caritat. Fins on sé, no comptàvem amb cap traducció catalana de l’Adam Bede (1857, atenció, any de publicació de Les flors del mal i de Madame Bovary), que ara es suma a la magna Middlemarch, en traducció de Jordi Arbonès –ens ha costat de trobar el nom– i a Silas Marner, en la versió de Jordi Fité –amb nom ben petit a la coberta.

A Adam Bede, primera novel·la de George Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans), se’ns explica les vides de la família Bede i com una predicadora metodista, Dinah Morris, mira de mantenir-se fidel al seu estatus en un món on és estranya. Estem davant, doncs, d’una novel·la de faldilles al quadrat, amb problemes religiosos –metodistes, arminians, calvinistes, wesleyans– i dones que miren de trencar algunes cadenes psicològiques i terapèutiques, que fan difícil no pensar en una Regenta a l’inrevés. Seria Lisbeth, la mare vídua de l’Adam, qui s’interposaria entre el jove treballador i la loquaç predicadora, o amb la preciosa Hetty Sorrel.

En les llargues descripcions que se’ns ofereix, trobem tot un curs de realisme i un recull d’aforismes de saviesa escampats arreu.

Adam està enamorat de la Hetty Sorrel, qui a la vegada és seduïda pel capità Arthur Donnithorne. En trencar Hetty i Arthur, l’Adam es compromet amb la Hetty, tot i que aquesta estava embarassada del primer amant. La Hetty fuig avergonyida, dona a llum i abandona el seu fill, qui mor plorant a la intempèrie. És la part més morbosa: l’infanticidi. Imaginem que a l’Anglaterra victoriana aquest capítol quaranta-cinc es devia llegir amb el nas arrufat. La Hetty és detinguda i condemnada a mort per aquest fet, però l’Arthur Donnithorne retorna del seu exili militar per tal de commutar-li la pena en conèixer la seva dissort. Enmig d’aquesta història, la Dinah, qui mai no abandonarà la Hetty, i l’Adam, agafen alguna cosa més que afecte mutu –malgrat que era el germà de l’Adam, en Seth Bede, qui estimava la Dinah, i d’aquí el rectangle amorós.

En les llargues descripcions que ens ofereix un narrador omniscient més aviat desenfadat, trobem tot un curs de realisme –la descripció de la lleteria on treballa la bella Hetty Sorrel– i un recull d’aforismes de saviesa escampats arreu. Com que estem davant d’una literatura venuda a pes, quan la descripció s’escola pel cantó moral, el to d’aforisme es rebaixa al del fulletó de tres rals –pàgines i pàgines, per exemple, van carregades d’assercions, permeses a la George Eliot, però que farien enrojolar avui la veïna del quart. La línia entre la psicologia de personatges plans, les asseveracions encertades i les descripcions de bon gust no sempre manté l’equilibri que desitjaria el bon sommelier, però és efectiva per a cimentar el rectangle amorós de la novel·la, construït sobre la tragèdia de infanticidi.

• 

  Crítica

  George Eliot i la saviesa

  Fèlix Edo Tena

Tot i que el llibre porta per títol el nom del seu protagonista masculí, és la Dinah, esmolada i amable, a vegades identificada amb aquella narradora deus ex machina, qui porta el pes de la trama, i no pas l’Adam Bede, no sempre a l’altura de la versemblança: un bon fuster, infatigable, rude, amb seny, capaç de parlar amb aforismes, sense haver anat gaire a escola: «La religió ha de parlar més als sentiments que al cervell, de manera que pugui posar noms a certs temes encara que no els hàgim conegut mai». 

Alabada per Dickens i criticada per Henry James, Adam Bede arriba ara a les llibreries catalanes de la mà d’Adesiara. Llegir-la en català ha estat un fetitxe que fa uns mesos no hagués estat possible. Gaudeamus igitur.