La narrativa de Carme Karr, recuperada

Per als amants de les casualitats, els col·leccionistes d’anècdotes i els cercadors de paral·lelismes, el 2024 ja és, necessàriament, un bon any. Afirmar això al mes de març pot semblar arriscat, però l’efemèride en qüestió mereix el risc de la intrepiditat: fa pocs dies l’Editorial Barcino anunciava la publicació de Clixés, de Carme Karr (L. Escardot), i al gener l’Editorial Medusa ens oferia Volves, de la mateixa autora. Tots dos reculls de narracions i tots dos publicats per primera vegada el 1906, a la Biblioteca Joventut i a la Biblioteca Popular de L’Avenç respectivament. Per a qui encara no la conegui, Carme Karr (1865-1943) pot ser presentada, almenys, com a escriptora, periodista, musicòloga, traductora, pacifista, feminista o directora de la revista Feminal. I, en conjunt, com a intel·lectual i una de les principals veus de la Catalunya dels primers vint anys del segle XX.  

Aquest dimarts 12 març (19h), Barcino presenta Clixés a El Foment de Girona, amb Lluïsa Julià i Margarida Casacuberta.

El 1902, any en què L’Avenç publica Drames rurals ⎯el primer recull de narracions de Víctor Català⎯, o en què Felip Palma (Palmira Ventós) es dona a conèixer amb el relat La porc a la revista Joventut, Karr comença a publicar, també a Joventut, les narracions que seran el punt de partida de Clixés. De fet, de totes les que publica a la revista, set conformaran, quatre anys més tard, Volves (o Bolves, en prefabrià), i set passaran a formar part de les vint-i-tres que acabarà tenint Clixés. Es tracta de representacions de moments, d’escenes, amb les quals, com a fotògrafa perspicaç, l’escriptora presenta la societat de principis de segle XX amb les seves contradiccions, desigualtats, esperances, anhels («els clixés no deixen d’ésser la imatge exacta», diu a l’epíleg de Clixés), posant l’accent en els estereotips (clixés), en els rols socials a què es lligava la figura de la dona.  

En els relats que tenim la sort de poder tornar a llegir aquest 2024 (de Clixés, Horsori Editorial n’havia fet una edició sense presentació el 2008; Volves no s’havia tornat a publicar) es parla de l’amor, de la solitud, de la marginació, d’infidelitat i de prostitució; de religió i de la maternitat, sempre amb una capacitat subtilment evocadora que fa que la crítica al sistema arribi gairebé sense ser dita i, a causa d’això, germini amb més força en el lector. Les dones en són les principals protagonistes. Hi mostra els conflictes personals i també econòmics en una societat androcèntrica que les té abandonades  (vegeu “Parella blanca” o “L’esclat”), però també presenta un nou concepte d’home (avançament  a les noves masculinitats): homes que dubten, que s’equivoquen, que se senten sols, decebuts o que resulten víctimes del desamor tant com poden sentir-se’n les dones.

Les descripcions de paratges naturals estructuren sovint la narració fins al punt d’evocar-ne, freqüentment, el desenllaç. La riquesa lèxica d’aquestes descripcions és excepcional, i es pot dir que la natura actua com un déu redemptor que tot ho veu i tot ho justifica.

En la dona que ens proposa Karr hi trobem alguna cosa més que en les representacions femenines de l’escriptura del moment. Ni femme fatale ni donna angelicata (com diu Lluïsa Julià a la introducció de Clixés): la dona és capaç de prendre decisions que la porten a cometre una infidelitat, a prostituir-se o a rebel·lar-se a una relació de parella insatisfactòria (“Ella rai!” o “¿…?”): un pas endavant que és fruit d’un bagatge cultural ⎯el de l’autora⎯ que ja ha abandonat el llast del bovarisme i la situa en les «palpitacions dels temps moderns», com apunta Julià en el pròleg. 

La narrativa curta de Karr està ambientada a Barcelona, en mostra la vida trepidant, atrafegada, de la burgesia; els carrers principals, el passeig de Gràcia, la Rambla, per on circulen els primers cotxes o els tramvies, però també en contextos rurals. La ciutat ens apareix com un espai de moviment, però mereix atenció el paper que hi juga la natura. Les descripcions de paratges naturals estructuren sovint la narració fins al punt d’evocar-ne, freqüentment, el desenllaç. La riquesa lèxica d’aquestes descripcions és excepcional, i es pot dir que la natura actua com un déu redemptor que tot ho veu i tot ho justifica.

Nascuda a Barcelona, de pare francès i mare madrilenya d’origen italià, Carme Karr estudia en internats de monges franceses de Catalunya i Perpinyà i, en morir els seus pares, l’oncle, l’escriptor francès Alphonse Karr, l’acull uns anys a la seva casa de París. Com explica ella mateixa, no sabent escriure en català (sí que en dominava l’oral) va decidir aprendre’n i fer-ne la seva llengua literària. La seva relació amb França, Itàlia o Anglaterra és constant, i a Feminal es cuida bé de tenir-hi corresponsals la missió de les quals és informar les lectores catalanes del moviment sufragista i de tot tipus de novetats, tant de caire social com cultural. 

Hem de celebrar que hi hagi editorials que estiguin posant llum sobre veus narratives que, com la de Carme Karr, també escriuen la història de la nostra literatura tot i haver estat tants anys silenciades.

Potser és aquesta visió més àmplia del món, adquirida pel context en què es va educar, el que fa que la seva narrativa sigui més profunda, més universal, amb una mirada sobre el fet narrat que li permet posar-se, sovint, al costat del dèbil i, en comptes de denunciar-ne la condició de desavantatge respecte a la resta (com faria una bona Monserdà), amb la seva manera de fer, que ella mateixa qualifica de «discreta entremaliadura», el converteix, als ulls de qui llegeix, en guanyador. Com sentencià Apeles Mestres, amic de l’escriptora i un dels primers a conèixer qui s’amagava darrere el pseudònim de L. Escardot: «De la vora dels camins / l’escardot en fa jardins». 

Avui hem de celebrar que hi hagi editorials que estiguin posant llum sobre veus narratives que, com la de Carme Karr, també escriuen la història de la nostra literatura tot i haver estat tants anys silenciades; perquè el silenci no dicta preceptes, i perquè la història de la literatura s’elabora a mesura que la Història avança. El 1906, l’any que Karr publica el dos reculls, va ser un moment de molts inicis. Entre d’altres el del glossari d’Eugeni d’Ors, Xènius, amb qui Karr ⎯sota el pseudònim de Xènia⎯ va polemitzar sobre el paper actiu de les dones. A diferència de la del glossador, l’obra de Karr ha trigat molt, massa, a recuperar-se. Esperem que hagi arribat per quedar-se.