La lluita entre la veritat i el relat

Oriol Canals no s’hi posa per poc. Si a Fills de mala mare abordava una intriga vaticana i a Diví s’imaginava un crim delirant a partir d’un quadre surrealista de Salvador Dalí, ara ens presenta una novel·la que furga en la corrupció del periodisme.

Els sentinelles de la llibertat (el títol ja és irònic) és una novel·la negra ambientada en una Barcelona plenament actual, que explora les intrigues d’un gran rotatiu de la ciutat, La Tribuna, un mitjà de dimensions i tiratges comparables a capçaleres com La Vanguardia o El Periódico. La trama arrenca amb un episodi macabre. El veterà director del diari, l’odiat Joan Vidal, apareix degollat i masegat en el portaequipatges d’un cotxe que ha estat estimbat en un penya-segat de la Costa Brava. Quan són interrogats, els seus subordinats no amaguen la por i l’odi que li professen, però al mateix temps no les tenen totes perquè la directora adjunta del diari també fa mesos que està desapareguda. Les baixes comencen a sumar.

Si Xavier Bosch abordava la corrupció financera als mitjans a Se sabrà tot (Proa), Canals fa un pas més enllà i posa en entredit també la integritat moral d’un gremi que sempre han gaudit de bona fama en la novel·la criminal, un gènere en què el periodista sol investigar la veritat d’una manera paral·lela i sovint més íntegra que la mateixa policia.

Si a Se sabrà tot Xavier Bosch parlava de la cara fosca del poder empresarial, però deixava en bon lloc el periodista, i en certa manera salvava el gremi, Canals no té escrúpols a presentar la cara fosca d’uns professionals de la comunicació (en aquest cas no mereixen el nom ni el títol de periodistes) podrits pel cinisme. En la cúspide d’aquesta piràmides de deshonestedats hi ha Claudi Miró, “la Santíssima Trinitat de La Tribuna: president, conseller delegat i editor”, un sàtrapa plenipotenciari que es creu amb el dret de “treure i posar mandarins, encaminar destins, enfonsar carreres, decidir com han de viure els altres”. Miró té un antagonista, el periodista jueu argentí Ernesto Makaroff (que es pot llegir, en part, com un homenatge a Ernesto Ekaizer), un gat vell que acumula prou informació per posar al descobert tot l’entramat de mentides que apuntala l’imperi mediàtic de Claudi Miró.

Canals, que ha escrit una novel·la addictiva amb un relat ben dosificat, sap també que la versemblança no és incompatible amb l’atzar.

Canals, que ha treballat en mitjans com El Periódico i l’Ara sap el pa que s’hi dona i fa un relat desencantat de les inconsistències a què s’enfronten els mitjans quan el dilema consisteix a triar entre dir la veritat i la seva pròpia supervivència. Com deia en aquesta entrevista de Núria Juanico, “trobar l’equilibri entre el negoci i preservar la puresa del mitjà és complicadíssim. Com a lectors, tots volem saber si el govern ens enganya o si a l’Institut del Teatre hi ha abusos, però això val diners”. L’autor mostra molt bé el funcionament d’una casta que viu el poder mediàtic amb addicció, personatges tan envescats en la teranyina de la seva pròpia influència que no es poden fer enrere perquè seria el fracàs del seu projecte empresarial.

L’altre gran eix de la trama d’Els sentinelles de la llibertat és la investigació que duu a terme una unitat dels Mossos d’Esquadra. Aquí Canals no juga a qüestionar la integritat professional d’un cos policial, sinó més aviat a mostrar les lluites de poder internes o la condescendència masclista amb què un superior jeràrquic tracta la sergent Bruna Cros, l’autèntica heroïna d’aquesta novel·la, una figura que se suma a d’altres personatges femenins del cos dels Mossos d’Esquadra de la literatura criminal recent, com ara la Mina Fuster de Margarida Aritzeta o la Norma Forester de Teresa Solana.

Ara que sembla que una novel·la urbana no pugui ser versemblant si no se salpebren els diàlegs amb castellanismes, Canals fa una aposta per descriure les interaccions del cos policial íntegrament en català, servint-se tant del registre col·loquial com del llenguatge forense i demostra que no és utòpic que hi hagi un equip de Mossos en què tothom parli en català. Així, l’autor aconsegueix fer-nos empassar un relat policíac sense que ens grinyoli la llengua en cap moment.

Canals, que ha escrit una novel·la addictiva amb un relat ben dosificat, sap també que la versemblança no és incompatible amb l’atzar. I és que en la resolució d’aquest cas hi intervé tant l’hemeroteca (inevitable en un afer de periodistes) com un factor fortuït, de pura xamba, que està molt ben trobat i és perfectament plausible. Però l’atzar no és mai ingenu ni està al servei del pensament màgic. En aquesta investigació descobrir el mòbil del crim i detenir la persona darrere tots aquests assassinats permetrà desemmascarar els veritables culpables, però cal recórrer encara un tros de camí per extirpar del cos social el veritable tumor. Els sentinelles de la llibertat ens ensenya a distingir entre la veritat i el relat. Si bé és cert que la veritat troba les seves escletxes per sortir a la llum, el relat dels sentinelles no és tan fàcil de desmantellar i, en un món interferit pels mitjans, gairebé sempre s’imposa.