La literatura del vòmit

Si algú introduís les últimes baralles del Twitter cultural català en un sistema d’intel·ligència artificial per treure’n un personatge de ficció, el resultat seria l’Alba, la protagonista de Consum preferent. És l’obra amb què Andrea Genovart ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2023, i en la qual, a partir de la desorientació i la ràbia d’aquest personatge, assenyala la llista d’hipocresies de la classe mitjana i millennial barcelonina. És una novel·la que baixa de les altures (geogràfiques i morals) on tot sovint se situa la literatura catalana contemporània, salta al fang de l’abjecció i s’hi arrebossa, en forma i contingut. 

Consum preferent arrenca amb una imatge d’Alba Giraldo (que comparteix inicials amb l’autora) vomitant al vàter del seu pis compartit el salmó fumat que va comprar en un rampell d’enveja de classe. Ho narra en primera persona i en un registre brutíssim que, tot i que després relaxa una mica, manté al llarg de la novel·la. És a dir, només començar Genovart fa empassar deu pàgines de vòmit de salmó i de paraules que, si no expulsen el lector, el predisposaran als dos eixos vertebradors de la novel·la: el soroll i la fúria.

A Consum preferent no hi ha ni una sola frase musical: el flux de pensament de l’Alba es barreja violentament amb onomatopeies, el refranyer castellà, l’anglès d’internet, noms de producte, talls abruptes, projeccions de futur teatralitzades, sarcasme, repeticions i insults. De fet, el volum és tan estrident que els pocs fragments on s’abaixa per donar pas a una imatge no arriben a destensar sinó que més aviat desorienten. Genovart fa d’aquest avortament de la forma el contingut de la novel·la i també la descripció de la seva protagonista. La mateixa bulímia que pateix l’escriptura, sembla que la pateixi l’Alba, que, com ja avisa d’entrada amb el salmó, codifica el món en funció del menjar. I Genovart té gràcia caricaturitzant amb gestos mínims: les senyores amb arrugues ben portades sopen amanida de formatge de cabra i nous, i el company de feina duu carmanyoles de plats de cullera marcats amb el seu nom. 

L’Alba és barcelonina, té trenta anys, és filla de família bilingüe, i amb estudis universitaris (de filosofia). També és menys canònicament guapa del que voldria i té una feina precària i menys intel·lectualment estimulant del que creu que mereix. La novel·la no és res més que una queixa contra tots els factors externs i interns que la fan sentir-se víctima sabent-se botxí. És blanca i privilegiada, sí, d’acord, però què fer-ne de la ferideta del dia que va ser l’última escollida per jugar a matar a l’hora del pati? 

En la fúria d’aquest personatge hi ha molta ironia i contradiccions relatables, però també una incongruència que fa difícil empatitzar-hi del tot. L’Alba no és una cínica ni una descreguda, perquè batalla amb tot el que l’envolta des d’una ferida molt fonda que es pren seriosament. Però alhora és impossible imaginar-la cremant-ho tot, perquè el seu propi soroll no li deixa escoltar el del món. De fet, darrere d’una capa d’odi i autoodi, hi ha certa vanitat en el seu esforç d’aixecar la catifa de les coses que fa la gent normal, reduir-les a l’absurd i afirmar-se des de l’autoconsciència. Totes aquestes contradiccions arrosseguen el lector al fang i són un escenari interessant on situar-hi un conflicte. Però també fan de l’Alba un personatge més comprensible a Twitter que a Urquinaona, perquè el seu objectiu no és guanyar, sinó ser reconeguda com algú que ha lluitat.