La febre de l’odi

Llibres del Delicte ha tornat a publicar una gran novel·la negra, la primera que el seu autor escriu en català. Es tracta de Les flames de l’odi, escrita pel sabadellenc Nil Kandel (1962). El relat, que sembla ser una novel·la policíaca amb un mort a la primera pàgina, es transforma en un thriller psicològic ple d’enganys i dobles cares, dos personatges femenins molt potents, carismàtiques i fosques que han perdut un ésser estimat i els temes de la solitud compartida i sublimada a través de l’escriptura, la manipulació i les relacions familiars sempre complicades. En resum: hi ha un mort i una investigació, però el joc psicològic ho tenyeix tot de literatura d’alta qualitat que no renuncia al sentit de l’humor i a l’element lúdic.

L’editor del llibre, Marc Moreno, afirma que el fil conductor de Les flames de l’odi avança a partir dels secrets que tothom amaga en una història de morts que els vius arrosseguen a la memòria. Secrets que es transformen en problemes de salut mental. Realitats del passat que ningú sap com ni quan seran descobertes, ni tan sols si algú les arribarà a descobrir, però que pesen a l’interior d’uns personatges condicionats per tot plegat. S’agraeix molt llegir una novel·la ben escrita, amb ambició literària i ritme picat, amb diàlegs versemblants i molta intriga psicològica a l’hora de dibuixar uns personatges rodons. La suma dels monòlegs interiors de la Greta són una novel·la psicològica en ella mateixa: «Això sembla una maledicció. Un càstig. Sí… algú em vol castigar. No mereixo res més que la solitud». També els monòlegs interiors de la Martina.

Un any després de la mort del seu marit Flavio Callieri en un incendi mentre dormia en un refugi de muntanya amb la seva amant, la Greta Colomer no es veu capaç de sortir de casa (únicament surt a passejar el Risso pel parc de la Guineueta de Verdum quan els carrers són buits) i portar una vida normal. Combina whisky i ansiolítics, escolta música electrònica a la ràdio, té pànic a trobar-se algú a l’ascensor i fa poc ha començat a escriure un relat. Només manté diàleg virtual amb “amigues” i contacte real amb el seu fill adolescent, l’Hugo (que viu amb els avis), amb el psiquiatre, el doctor Ibarra, i amb la Martina i l’Osval, una parella que fa uns mesos va conèixer en una pàgina de contactes, que se li van presentar com a «donants d’amor» i que es van quedar a la seva vida amb la intenció d’ajudar-la i fer-li companyia.

Quan l’Osval —encara traumatitzat pels records d’infantesa d’una guerra civil sàdica que li generava pànic i després d’un clau antològic amb una prostituta mulata que li pregunta pel curiós medalló que porta penjat del coll—, mor apunyalat a mans d’un encaputxat dins l’ascensor, l’Héctor Arrabal, inspector de policia, i la sergent Sandra Galiano, interroguen la Greta perquè és l’última persona amb qui ha parlat per telèfon. Una tragèdia que farà que la dona s’adoni de la mentida que ha viscut amb els seus suposats amics. I un detall important que el lector atent no ha de passar per alt és que en les pertinences del mort hi manca el medalló d’or: «Tot apunta a una venjança. Potser algú que estava interessat en aquest medalló. Algú que el volia recuperar, per exemple». Tot seguit, interroguen la Martina, que torna de Londres, i rastregen l’apartament de l’Osval.

Les flames de l’odi recorre al mecanisme del flashback quan el lector tot just ha arribat a una cinquena part de novel·la. Llavors Nil Kandel ens porta a Sarajevo, l’abril de 1997. Mentre a Barcelona, la Greta interromp les classes de Filologia Hispànica per un refredat, a Sarajevo en Nicolau i la Beatriu circulaven per un barri devastat per la guerra. Es dirigeixen a adoptar un parell de nens orfes, els germans Kasun. Aquesta subtrama de forats, secrets i diamants es desplaçarà més endavant a Pamplona el mateix any i donarà la clau per entendre molts dels aspectes de la trama principal, sobretot els que fan referència al passat traumàtic de les dues protagonistes.