Leonard & Virginia

La filòloga medievalista i escriptora Antònia Carré-Pons, autora de Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), va treballar molts anys a Cal Carré, la carnisseria dels seus pares: ara, ha fundat el seu segell literari amb aquest mateix nom, tot fent homenatge al negoci familiar. La filosofia d’aquesta «editorial artesana», tanmateix, consisteix a publicar llibres breus d’autors canònics de la literatura medieval i contemporània. Obres de qualitat, traduïdes de nou o per primera vegada, i editades curosament per tal de fer arribar als lectors actuals la modernitat dels clàssics. La primera fornada ens porta títols com El pont d’Alexander, de Willa Cather; Cinc vells, un recull de contes de Jesús Moncada, o, disponible a partir de novembre, Pobres, la primera novel·la de Fiódor Dostoievski.

Així les coses, avui a Núvol hem volgut parar atenció a una altra de les propostes fundacionals de Cal Carré: Dos relats, de Virginia Woolf i Leonard Woolf, el volum amb què el matrimoni va inaugurar l’any 1917 la Hoghart Press, l’editorial nascuda al soterrani de la casa d’ambdós a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. Traduït per Marta Pera Cucurell, i amb un epíleg d’Antònia Carré-Pons, el llibre recull el relat breu La marca de la paret, escrit per la cèlebre escriptora, i el relat Tres jueus, escrit pel seu no-tan-cèlebre marit.

Malgrat la distància que separa l’una de l’altre en els vaporosos escalafons del cànon occidental, Tres jueus il·lustra i pensa amb ironia, per mitjà del món hebreu i els seus valors, la creixent secularització del món contemporani. El relat de Leonard Woolf ens parla de dues històries, una dins l’altra —com una nina russa—, contraposades i amb forma de díptic. En la primera d’elles, un narrador innominat s’asseu a la taula d’un cafè anglès, arran d’un jardí primaveral —i també lluminosament anglès, és clar—, on aviat conversa amb un desconegut. En breu, s’adonen que tots dos són jueus: si dècades enrere Nietzsche —i Hegel, de retruc— ja havien clamat, a qui els volgués escoltar, la mort de l’experiència religiosa, la fe d’aquests dos personatges d’inicis del segle XX viu consegüentment en conflicte amb l’escepticisme racionalista de les democràcies liberals modernes. Mentre aprecien la bellesa del jardí, assevera un d’ells que encara va a la sinagoga: “hi vaig cada any… per costum. No hi crec, naturalment; jo no crec en res, vós no creieu en res, som uns escèptics. Però la nostra terra continua sent Palestina”.

El retrat de l’experiència desarrelada de la diàspora jueva, per contra, pren en la segona part del relat una fesomia menys complaent i més corrosiva, antagònica. El desconegut explica una nova història a l’anterior narrador, que no tornarà a prendre la paraula, i ens situa en un escenari on “no hi havia cap pomera en flor; era un dia de novembre, fred, glacial, el dia més fred que recordo”. El tercer jueu, així doncs, és el vigilant del cementiri —de morts i de religió va la cosa— en el qual el nou narrador havia enterrat la seva primera muller. Al llarg de diverses trobades espaiades en el temps, surt a la llum la turmentosa relació de l’últim personatge amb els seus fills: el relat conclou quan descobrim que el vigilant n’ha desheretat el més gran. El moll de l’os de la qüestió rau en el motiu: “Tenia una minyona treballant a casa, una minyona cristiana… i s’hi va casar, d’amagat de mi. […] Els temps canvien: jo hauria pogut acollir la seva dona, encara que fos gentil. ¡Però la minyona que em rentava els plats! No podia ser. S’ha de tenir un mínim de dignitat”.

La classe social i no la religió. La pela, i no la fe. Com una fantasmagoria, contrarelat hivernal de l’obsessivament endreçat i primaveral jardí anglès, en la conclusió del relat la cosmogonia del diner estén el seu valor de canvi sobre les formes de l’experiència religiosa. El problema de la identitat jueva, aleshores, queda relligat a un món que, de la Il·lustració ençà, havia vist créixer l’antisemitisme al mateix temps que ho feien les ambicions liberals dels Estats-Nació: amb tot, és el joc de narradors —del primer només arribem a saber que és jueu per contigüitat amb el títol—  allò que ens permet copsar les diferents capes de significat amb què juga el relat. El seu atractiu rau, potser, en com ens parla de l’establiment d’un nou ordre simbòlic classista i capitalista —en el seu conflicte amb l’antic esperit judeocristià—, que avui sembla amarar les nostres relacions.

El llibre recull el relat breu “La marca de la paret”, escrit per la cèlebre escriptora, i el relat “Tres jueus”, escrit pel seu no-tan-cèlebre marit.

D’altra banda, el relat de Virginia Woolf pensa la modernitat per via d’una forma narrativa menys convencional, i més propera a l’horitzó d’expectatives que el Grup de Bloomsbury ens ha llegat als lectors. Una narradora, també innominada, comença la seva digressió quan troba a la paret una marca en què no s’havia fixat mai abans. La pregunta pel seu origen, banal però ontològica, permet el desplegament de filigranes estètiques properes al stream of consciousness —recurs de l’avantguarda anglesa que li guanyaria a l’autora un lloc privilegiat en la història literària occidental—, però també deixa entreveure, justament per mitjà d’aquests trets formals, una forta càrrega reflexiva i política.

En temps de guerra, el relat inscriu la Història en la forma mateixa: no hi ha trama ni ordre narratiu, no hi ha lògica racional per a un món en què la raó ha esdevingut maniqueisme bèl·lic. La narradora obre pas al temps de la subjectivitat i al zumzeig de les lliures associacions, incidint, per exemple, en “el punt de vista masculí que governa la nostra vida, […] que em sembla que s’ha convertit, des de la guerra, en una mena de fantasmagoria per a molts homes i dones, i esperem que aviat ens faci tant de riure que acabi al cubell de la brossa on van a parar els fantasmes, els bufets de caoba, els gravats de Landseer, els déus i els dimonis, l’infern, etcètera”.

Del pensament feminista i la fi de la tradició mimètica a l’autoconsciència de l’artifici literari, de Shakespeare a la representació d’una subjectivitat fragmentada, La marca de la paret arriba fins i tot a proposar una poètica per l’avenir que sembla intuir amb anticipació paorosa la postmodernitat: “quan ens mirem els uns als altres a l’autobús i al metro, ens mirem al mirall; això explica l’expressió dels nostres ulls vagues i quasi envidriats. I els novel·listes del futur s’adonaran cada vegada més de la importància d’aquests reflexos, ja que, naturalment, no n’hi ha un de sol, sinó un nombre quasi infinit; vet aquí els fantasmes que perseguiran, i deixaran, cada vegada més, la realitat fora dels seus relats”. No desvelarem ara la brillant conclusió de la història, suggestiva i àcida, que fa del lliscament dels significats del text —com el lliscar d’un animal que s’arrossega per una superfície qualsevol— un joc evident, desplaçament i metàfora alhora. Esbrinar-ho romandrà a càrrec del lector, a qui també correspon escorcollar com en el relat de Virginia Woolf queden entrelligades, indestriables l’una de l’altra, l’experimentació formal i l’aproximació obliqua a les cruïlles històriques i estructurals d’una societat la llum de la qual encara fa pampallugues.

El llibre inclou també les quatre il·lustracions, presents en l’edició original, de Dora Carrington, amb les quals s’iniciava la seva fructífera col·laboració artística amb la Hoghart Press. Tot plegat, l’aposta editorial de Cal Carré ha començat regalant-nos una petita però reeixidíssima llepolia. Si pensem la nostra contemporaneïtat com l’espai on té lloc una cita i una trobada entre els temps i les generacions, els Dos relats del matrimoni Woolf, llunyans cronològicament, sumen a la literatura en català allò que més necessita: la possibilitat de pensar, des del gaudi de la lectura, els clarobscurs del present.