La bellesa com a construcció

A la novel·la Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984), l’escriptor, traductor i col·laborador del diari Regió 7, Jordi Estrada (Manresa, 1958), pren com a protagonistes l’escriptor francès Gustave Flaubert i la seva neboda Caroline, que familiarment anomena Lilinne.

Gustave Flaubert, nascut a Rouen l’any 1821 i mort a Croisset l’any 1880, es va fer càrrec de la petita neboda Caroline quan l’any 1846, dos mesos després del part, va morir la seva germana. Aquesta figura absent de la mare sempre serà present en la memòria de Lilinne, si més no en la ficció creada per Jordi Estrada que situa en els calorosos dies de l’agost de 1872, quan oncle i neboda passen uns dies de vacances a Banyeres de Luixó, una vila balneària que hores d’ara encara guarda l’encant una mica decadent de les poblacions franceses a tocar del nostre Pirineu.

Aquest estiu de 1872 l’escriptor Gustave Flaubert, esdevingut ja molt famós per la seva novel·la Madame Bovary (1856), que tan fortament va ser atacada pels moralistes de l’època, es troba en hores baixes tant de salut física com espiritual: en aquest mateix any de 1872 ha mort la seva mare Anne Justine Caroline Flaubert, àvia de Caroline i pal de paller de la casa de Croisset, on Gustave Flaubert va escriure el gruix de la seva obra quan no viatjava. Sens dubte els viatges van agusar la mirada de l’escriptor de prestigi reconegut, ja de per si observadora, ingredient fonamental en la realització d’una obra literària en la qual l’autor no va deixar gaire marge a la fantasia. L’escriptura de Flaubert és bàsicament realista i així està conceptuada per la crítica. Gustave Flaubert elaborava els seus textos amb una gran una precisió pels detalls i, com és ben apreciable, cuidant molt l’estil.

A la novel·la d’Estrada s’hi troba també el gust per la precisió en la descripció dels detalls, així com s’hi fa notar una minuciosa pintura dels personatges secundaris, que no només hi fan un gran paper sinó que aporten versemblança. Els habitants de Banyeres de Luixó van donant cos a un relat ple de circumstàncies adverses: una gran sequera, una amoïnadora passa d’estiu que envia la gent a l’hospital, alguns per no sortir-ne, i uns crims d’aquells tan macabres que omplen les pàgines grogues dels mitjans de comunicació, en aquest cas el periòdic La Reina del Pirineu. Aquest diari local està fèrriament controlat per l’amo, un polític de renom i soci majoritari del negoci de la pedrera de marbre amb què s’han fet molt rics la família Muret, que tindrà un gran protagonisme, i ben fosc, en la història d’una estranya epidèmia, produïda per l’enverinament de l’aigua i silenciada pels mitjans, que travessa les pàgines de Lilinne i les bombolles de sabó.

El títol de la novel·la presenta una metàfora triple: fa referència al que és efímer, al que quan arriba al seu cim explota, i al fet que no podem passar la vida dins d’una bombolla, ja que la vida té els seus riscos si es vol viure en plenitud i llibertat. És el que descobreix la neboda Caroline en aquests dies d’estiu passats a Banyeres de Luixó: la seva vida rutinària, burgesa i convencional l’ha situada dins d’una bombolla confortable, però que li impedeix de fer el que volia fer abans de mal casar-se: pintar. És així com Lilinne, tot descobrint la seva veritable naturalesa a través de l’amistat amb la jove Nadine, així com la seva veritable vocació, que és la pràctica de l’art, decideix trencar les convencions i sortir tant del bany Maria com de la insatisfacció vital que la tenalla. Bovarisme, se n’ha dit, d’aquest estat d’ànim, tot fent referència a Emma Bovary, la protagonista de Flaubert. Una picada d’ullet als lectors per part de Jordi Estrada.

Però a la novel·la hi ha més. Tot observant els esdeveniments amb què es troben embolicats en la seva vacança i que fan avançar la novel·la amb interès creixent, oncle i neboda despleguen un seguit de converses que donen un to intel·lectual al relat que marca un abans i un després en les seves vides. En el cas de Flaubert, sabem que a aquesta hipotètica estada a Banyeres de Luixó per fer una cura de salut, li segueix una frondosa producció literària que inclourà la no menys famosa novel·la La temptació de Sant Antoni (1874). Una pedra ben escairada en l’edifici literari i moral de Gustave Flaubert, que queda ben definit en el capítol final de Lilinne i les bombolles de sabó. En les paraules de comiat que l’escriptor Flaubert dedica a l’infortunat enginyer Charles, cal destacar: «El veritable progrés es troba en homes com Charles i en persones que, com vosaltres [els picapedrers de la pedrera de marbre], piqueu la pedra com si, de cada cop, en depengués el futur de la humanitat». Així és també l’escriptura, o el que en l’esperit de Flaubert, es pot pensar que era l’escriptura: un acte conscient de creació de bellesa en un món, aleshores com ara, alterat per la cobdícia, la deshonestedat, la mentida i la corrupció que porta fins i tot al crim. I és que «allà on hi ha encara explotació i esclavisme no pot existir la bellesa», li fa dir Jordi Estrada a Gustave Flaubert.