Judith Juanhuix: “El canvi de gènere empobreix”

La Judith Juanhuix és investigadora, doctora en física i activista trans. Va fer la transició de gènere de manera gradual, però està segura que aquest procés li durarà tota la vida. Ha participat en la plataforma Transforma La Salut, ha col·laborat amb diversos partits en algunes lleis i propostes legislatives rellevants per a les persones trans, i és membre de diverses entitats. Aquesta tardor publicava Una dona (Ara llibres), un llibre honest on explica al detall com ha estat la seva experiència, en la qual la violència, la culpa, la por, i el menyspreu han tingut un paper destacat, però també la felicitat. Juanhuix reflexiona sobre la llibertat individual, els gèneres, el feminisme, la llei trans, i els estigmes, entre d’altres coses. 

Després de llegir Una dona, tinc la sensació que et conec. En quin moment decideixes escriure aquest llibre, obrir-te de bat a bat,  i fer del teu viatge una experiència col·lectiva?

Les històries de persones trans, explicades en primera persona, sovint es queden en àmbits trans, feministes, lgtbiq+…, però no van cap al gran públic. Per tant, quan des d’una editorial de certa notorietat se’m va dir que la meva història era publicable, vaig decidir aprofitar l’oportunitat i obrir-me en canal per poder arribar a sectors que no són fàcilment accessibles. Un altre factor és el moment polític en què vivim. Estem en un punt en què les persones trans de la nostra generació ens juguem els drets de ciutadania i si no lluitem perquè aquests se’ns reconeguin més enllà de les tuteles mèdiques, socials, i psicològiques, vindrà una generació diferent i ho farà, però jo ja no ho viuré, i necessito fer-ho. 

Més enllà d’escriure’t a tu mateixa des d’una sinceritat absoluta, el llibre és ple de referències al món de la ciència i al món de l’art. Què busques mitjançant aquest recurs?

El llibre ha estat un exercici d’empatia, he anat a seduir i, per fer-ho, només hi ha un camí: l’autenticitat. Ara bé, com que el tema trans es dona molt al drama i la tragèdia personal, també he intentat empatitzar amb les experiències de la resta de la societat a través de valors universals com l’art i la ciència. És per això que introdueixo personatges científics al llarg del relat: Frederick Banting, per exemple, que representa la rauxa, o Rosalind Franklin, que  representa el descobriment. Amb l’art he fet el mateix, a través de la Victòria de Donatello intento mostrar la victòria, faig servir la Magdalena Penitent també del mateix artista per mostrar el patiment i la lluita, i el David de Miquel Àngel per il·lustrar el patriarcat. 

Naixem i directament se’ns atorga un gènere basat en com són els nostres genitals. Se’ns etiqueta directament sense tenir en compte l’opinió pròpia. Què en penses d’això? 

Actualment, el gènere és un determinant vital de primer ordre. Naixem amb uns genitals donats, ens assignen un gènere, i a partir d’aquest moment ets maca o bona o entremaliat i valent, tot baixa rodat. La societat està muntada d’una manera que se’ns roba la llibertat de poder escollir per nosaltres mateixos què ser, i aquell qui s’atreveix a ser lliure rep fortament. Especialment, si decideix anar cap al bàndol de la dona, que històricament ha estat oprimit. És contra aquesta manca de llibertat contra la qual estem lluitant les persones trans. 

Un cop superes el gènere, et converteixes en una superpersona

Per què existeix aquesta necessitat d’assignar-nos etiquetes?

Si no t’etiquetes, no existeixes, no tens consciència política, i no pots lluitar per transformar la realitat. Posar-se un nom, per tant, és molt important. A més, hi ha un altre tema. Aquell qui no es posa un nom és perquè no el necessita, perquè està en una posició de privilegi. Per exemple, hi ha persones negres i persones, a seques. Què vol dir això?, una persona negra no és una persona? El prototip normatiu de persona tendeix a no posar-se cap etiqueta. És rellevant, però, revertir la situació, la norma també ha de tenir un nom. Si jo em dic persona trans, a tu et dic persona cis. 

Les etiquetes ens limiten?

Les categories no són limitadores, el que limita és la falta de llibertat per posar-se-les un mateix, i que els altres es preguin la potestat de canviar-te-la. Disposar d’una etiqueta és fonamental, tanmateix encara ho són més dos altres aspectes. En primer lloc, dir-nos el nom nosaltres mateixos, perquè sinó ho farà algú altre -un metge, un cirurgià plàstic o qualsevol altra persona-, i això no és llibertat. D’altra banda, escriure aquest nom en llapis, de manera que es pugui esborrar i canviar quan faci falta. 

Ets doctora en física per la UAB i científica del sincrotró ALBA. Pel que expliques al llibre, en l’àmbit laboral no has tingut mai un problema pel que fa a la teva identitat de gènere, però sol ser així en el cas de les persones trans?

El meu cas és una excepció. Jo sóc una dona de classe mitjana, i no conec ningú que tingui un Ferrari o un Porsche, en canvi, tinc desenes d’amigues que han exercit el treball sexual perquè necessiten arribar a final de mes. Fer el canvi de gènere és empobrir-se, no només per l’estigma que hi ha en les persones trans, sinó perquè a més, moltes dones trans treballen en ambients masculinitzats, i un cop fan el canvi pateixen doble discriminació: ser trans i ser dona. És per això que insistim tant perquè hi hagi mesures per l’emprenedoria i l’autoocupació. És igual que es tinguin dues pàgines d’experiència en un currículum, si no es passa del nom o de la foto perquè s’és trans.

Si jo em dic persona trans, a tu et dic persona cis

On estan posicionades les dones trans en la piràmide social? 

A baix de tot, som les últimes, i això es pot notar en tres àmbits concrets. En primer lloc, en el camp del desig. Actualment, allò que desitja l’home heterosexual es col·loca al capdamunt de la piràmide. En aquest sentit, hi ha un sector bastant important d’homes heterosexuals als quals els agradem, però és un desig absolutament clandestí. Desitjar-nos implica que ells baixin esglaons en l’escala social. Un segon àmbit que ho demostra és el de la família. Per moltes dones trans, quan fan el canvi, mantenir la família es converteix en una odissea. El tercer és el tema laboral, que influeix en tots els altres àmbits. Jo insisteixo, soc una excepció: soc l’única dona trans de Catalunya que manté la custòdia dels seus fills amb l’oposició de la seva exparella. I si és així és perquè he pogut mantenir la meva ocupació.

Per què existeix la tendència generalitzada de separar a les mares trans dels seus fills?

Oficialment, és pel bé superior del menor, com si els menors haguessin d’estar separats de la diversitat en el gènere. Però és per l’estigma de la marginalitat, de la prostitució i de la impuresa absoluta que pesa sobre nosaltres. Es pensa en la imatge que tothom coneix de la Carmen de Mairena i, evidentment, es determina que se’ns ha d’allunyar dels nostres fills. Les dones trans, però, som molt més que aquesta folklorització i aquesta esperpentizació que es fa de les nostres vides.

Quan parles de les hormones i del teu procés amb elles, hi ha un punt del relat en què expliques que les necessites per deixar de rebre agressions. Has notat un canvi pel que fa a la violència rebuda?

Absolutament, quan entro en un vagó de metro ja no es gira tothom a mirar-me. Tinc una cara que, si t’hi fixes, pots arribar a intuir que soc trans, però ja no tinc pèl a la barba, i conformo una mica més el cànon. Sense les hormones, jo estaria a gust amb el meu cos, és per això que en un principi no me’n volia prendre. El que passa és que va arribar un punt en què necessitava deixar de rebre violència per part de la societat cis. La sort és que cada persona trans, en funció de les seves condicions vitals, pot escollir en quina mesura hormonar-se. Jo faig el mínim, però sí que és cert que ja tinc 50 anys, i la pressió que rebo és menor que la que rebrà segurament una noia trans més jove, que està més sexualitzada i necessitarà hormonar-se en dosis més grans.

Sense les hormones, jo estaria a gust amb el meu cos, però va arribar un punt en què necessitava deixar de rebre violència per part de la societat cis

En molts punts del teu relat defineixes el llenguatge com una cotilla. Pots explicar en quin sentit fas servir aquesta comparació?

Hi ha llenguatge per les coses que existeixen. Les persones trans, però, que ens hem inventat una nova manera de ser persona més enllà de la tutela i les gàbies socials, xoquem constantment amb aquest llenguatge. Actualment, existeixen noves vides i maneres -persones no binàries, homes trans que pareixen, entre d’altres-, que durant molts anys han estat silenciades i, per tant, no estan representades en el llenguatge. Necessitem nous llenguatges i que deixin d’haver-hi personatges que ens diguin que no podem inventar-nos o resignificar els termes. En el meu cas, jo no em defineixo com a “pare”, sinó com a “mare”, perquè soc dona i tinc fills, però els meus fills em diuen “papa” i està bé que sigui així.  

El moment del llibre en què expliques als teus fills qui ets és realment impactant. El teu neguit, la teva por a com puguin reaccionar…, però et trobes que ells no tenen cap mena de problema sempre que tu els continuïs estimant de la mateixa manera i sent tu. 

Fixa-t’hi, a les persones trans se’ns exigeix una cosa molt difícil: se’ns diu que podem canviar de gènere sense canviar la nostra personalitat. Malgrat tot, com que hi ha tanta transfòbia i discriminació, moltes vegades al fer la transició, necessites transformar-te per adherir-te a un cànon que potser no et representa. Això que es fa per sobreviure, comporta una pèrdua d’autenticitat, i fa que els vincles i les relacions de confiança es vegin afectades. Tenint en compte la resposta dels meus fills, jo vaig intentar al màxim evitar les pressions de la norma per continuar sent la mateixa. I això em fa feliç, perquè aquesta és una de les lliçons més grans que podem ensenyar les persones trans: hem de ser més grans que el nostre propi gènere, desgeneritzar rols i personalitats.

Les persones trans xoquem constantment amb el llenguatge

Il·lustres perfectament aquesta desgenerització dels rols quan parles d’una de les teves parelles, la Núria, i expliques que quan sortíeu a sopar fora, a vegades vesties de dona, altres vegades d’home…

M’ho passava de conya amb la Núria. Un cop superes una cotilla com ho és el gènere, et converteixes en una superpersona. Jo sé qui sóc independentment del que porti posat, i això és un superpoder. El que passa és que procuro no fer-ho massa, això, especialment per la feina, per poder mantenir la intel·ligibilitat. Si el dilluns i el dimecres anés de noi, els dimarts i els dijous de noia, i els divendres alternés, la gent no sabria com agafar-me, i necessito ser intel·ligible. A més, en un moment de qüestionament de les dones trans, he de conformar el gènere. Si m’hagués presentat aquí de noi, tu ja m’hauries vist d’una manera diferent. Jo tinc claríssim què soc, però he de mantenir certa coherència.

Parlant de gènere, com seria una societat ideal? 

Per mi, en una societat ideal, el gènere és simplement una forma de llibertat que no determina el recorregut vital de les persones. El gènere és un àmbit d’expressió, una manera de diferenciar-se. Per tant, no s’ha d’abolir. El que sí que s’hauria d’eliminar és el que en la novel·la anomeno “l’home ™”, el David de Miquel Àngel, el responsable que existeixi una jerarquia entre els gèneres.

Què n’esperes d’Una dona?
Que tingui impacte és el meu desig més gran. Jo no necessito vendre’l, però sí que necessito canviar mentalitats. El fet trans és una vivència, una qüestió de persones, i el que vull aconseguir és que tu, dona cis, empatitzis amb mi, dona trans, i vegis els nexes comuns que ens uneixen. Les persones trans vivim en condicions indignes, i he escrit aquest llibre per visibilitzar-ho. Una dona ha estat una buidada completa, he dit tot allò que havia de dir, i ara sí que puc assegurar que ja mai més escriuré sobre mi. Tot el que diré de més, serà amb cerveses i entre amigues.