J. D. Salinger, un seductor en català

La tardor de 1989, Billy Joel va arribar al número u de les llistes musicals americanes amb una cançó que es deia We didn’t start the fire. Amb una tonada que buscava ser repetitiva, la lletra enumerava un centenar de noms de llocs, persones, fets i llibres que havien conformat una vida pública feta d’icones, amb les lluites col·lectives i el destí sovint fatal dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Billy Joel havia nascut el 1949 i, per tant, se sentia hereu (i víctima) d’aquells referents. El comunisme, la guerra del Vietnam, Richard Nixon, Corea, Marylin Monroe, Woodstock, Hemingway, JFK, el beisbol, El pont sobre el riu Kwai… La llista avançava en un cert ordre cronològic, combinant el bé i el mal de manera que rimés.

A la segona estrofa, Billy Joel cantava: «Brando, The King and I, and The Catcher in the Rye / Eisenhower, vaccine, England’s got a new queen». The Catcher in the Rye o, com nosaltres la coneixem, El vigilant en el camp de sègol. Gairebé quaranta anys després de la seva publicació, el 1951, la novel·la de J.D. Salinger era un clàssic de la cultura popular americana i, en gran mesura, mundial. L’havien prohibit a les escoles de l’Amèrica més conservadora, l’havien reivindicat a les escoles d’escriptura i, quan van arrestar l’assassí de John Lennon, el 1980, duia a sobre un exemplar del llibre on, a més, s’emmirallava amb l’actitud de Holden Caulfield —el protagonista de la novel·la.

Si les desventures i sobretot la xerrameca del jove Holden per Nova York, durant dos dies, després que l’expulsessin de l’institut, reflectien una actitud foteta i contestatària que escandalitzava als anys de postguerra, s’hi afegia també el caràcter ocult que havia adoptat el mateix J.D. Salinger. La història ja és coneguda: després de publicar diverses narracions al voltant de la família Glass —com Franny i Zooey, i Pugeu la biga mestra, fusters—, Salinger va iniciar una vida cada cop més reclosa, i havent publicat una última narració —“Hapworth 16, 1924” al New Yorker— que va rebre crítiques molt negatives de patums com John Updike o George Steiner, va deixar de lliurar originals i va desaparèixer de l’escena pública. Des d’aleshores, també va exigir que les edicions dels seus llibres sortissin sense cap foto seva ni cap imatge a la coberta.

Aquests condicionants, afegits al fet que el títol original no és fàcil de traduir, han creat al llarg dels anys una confusió de cobertes i títols canviants que fins i tot poden haver contribuït a la confusió que l’acompanya. El mateix protagonista, Holden, explica en un fragment de la novel·la que «the catcher in the rye» és una referència a una cançó popular del poeta escocès Robert Burns, del segle XVII, però que sense voler ell ha canviat la lletra per donar-li un nou sentit: el d’algú que vigila uns nens que juguen en un camp de sègol perquè no s’acostin a un precipici i caiguin. La qüestió és que no només els vigila, sinó que ha d’intentar d’agafar-los («to catch them») abans que caiguin. Una traducció literal (i desencertada), doncs, seria «El que agafa entre el sègol», o enmig del sègol, o en un camp de sègol.

Tot plegat es tradueix en un garbuix de títols i cobertes més o menys aproximatius. En castellà, per exemple, la primera edició argentina es va dir El cazador oculto, mentre que a Espanya sempre s’ha conegut com El guardián entre el centeno. A França sempre se n’ha dit L’Attrape-coeurs, un joc de paraules que furga en el sentit d’atrapar i seduir a través de la verborrea farsant. A Itàlia, la primera edició, molt immediata, era del 1952 i es deia Vita da uomo i a la solapa els editors es preguntaven: «¿Aquest és un llibre escandalós? Al contrari, és un llibre profundament moral». Anys després, els drets van passar a Einaudi, que n’ha fet més d’una versió actualitzada, sempre com Il giovane Holden. Finalment, a Alemanya, primer es va dir Der Mann im Roggen («L’home en el sègol») i en una posterior edició es va titular Der Fänger im Roggen («L’atrapador en el sègol», forçant el nom a partir del verb fangen).

L’ingenu seductor

Les edicions en català no es van pas estalviar aquest mareig.  El 1965, Club Editor va publicar-ne la primera edició amb el títol de L’ingenu seductor, un dels últims volums en què Xavier Benguerel —que n’era el traductor— encara dirigia el projecte editorial junt amb Joan Sales. La novel·la, amb la sobrecoberta blava i el disseny tan reconeixible del Club dels Novel·listes, avui circula en llibreries de vell. És el mateix destí d’una reedició posterior del mateix text, el 1982, a Grijalbo. Fins que l’editorial Empúries no va editar una nova versió del Catcher, el 1990, amb els traductors Ernest Riera i Josep M. Fonalleras, i canviant-ne el títol —El vigilant en el camp de sègol—, el lector català només disposava de la versió de Benguerel.

Un parèntesi breu, aquí, per parlar un moment d’aquell llom descolorit, perquè el volum formava part d’una col·lecció de curta durada força peculiar en el panorama català. Des de Grijalbo, la col·lecció Plec de Setze publicava sobretot traduccions, i es va significar per editar en català dos autors del boom sud-americà: Crònica d’una mort anunciada, de Gabriel García Márquez, i Els cadells i altres narracions, de Mario Vargas Llosa, tots dos volums en traducció d’Avel·lí Artís-Gener. Més tard s’hi van publicar obres de Scott-Fitzgerald, Oscar Wilde, Stevenson, Hemingway o Ferran de Pol.

Ja sigui pel títol canviat, o pel fet que era la primera novel·la que Benguerel traduïa, durant anys va circular el rumor que la seva versió provenia del francès i no de l’original anglès. Sigui com sigui, a l’edició de Grijalbo de L’ingenu seductor va afegir-hi un pròleg, titulat «Antecedents», en què hi deia que la traducció va ser «una experiència llarga, abrupta, feixuga; fins i tot el meu amic Ferrater Mora [que vivia als Estats Units] va haver d’il·lustrar-me i desbrossar el camí més d’una vegada, després d’haver potinejat fins a desenquadernar-lo el meu Appleton’s Dictionary».

La veu de Holden Caulfield no deu ser fàcil de traduir al català. El fet que sigui un jove rebel i amb voluntat impertinent, amb la necessitat d’aplicar la ironia a tot el que veu i contraposar-hi un deix de melancolia nihilista, es reflecteix en una llengua plena de modismes juvenils i expressions de l’època, sobretot als diàlegs. Sota aquest prisma, avui la traducció de Benguerel es llegeix antiquada. Més enllà de les solucions lingüístiques discutibles, o de lectures errònies i massa literals d’expressions col·loquials, el que li falta és el lligam amb la realitat present, que es percep d’una manera subliminal en el ritme de les frases, la tria d’interjeccions i de paraules grolleres, la immediatesa que han de transmetre les converses. No es pot descartar, tanmateix, que per culpa d’aquesta oralitat acusada, avui dia els lectors de l’anglès també se’n sentin distanciats, perquè en part Salinger es refia del llenguatge per subratllar la càrrega de subversió juvenil de Holden Caulfield, i les seves sortides de to ja no són fàcilment comprensibles, igual que els referents culturals que puntegen el seu discurs. És llei de vida.

Tot i que ja han passat trenta anys des de l’edició d’El vigilant en el camp de sègol, la traducció d’Ernest Riera i Josep M. Fonalleras sí que conserva en gran mesura un català que no s’estalvia una certa vulgaritat col·loquial —una vulgaritat de joves escoltes, diria— i afina molt bé a l’hora de donar versemblança a la prosa de Salinger. Per qui tingui curiositat, posaré dos exemples de les traduccions.

En el fragment de la conversa entre Holden i Phoebe, la seva germana petita, just abans que aparegui l’explicació del títol, Holden li explica com és la vida dels advocats:

• «Tot el que has de fer és apilar moneda i jugar al golf i jugar al bridge i comprar cotxes i beure Martinis i oferir l’aspecte de tot un potentat» (X. Benguerel).

• «L’única cosa que fas són molts diners, i també jugues a golf i a bridge i compres cotxes i beus martinis i fas cara de ben parit» (E. Riera i J.M. Fonalleras).

En un altre moment, al principi del llibre, Holden visita un seu professor que ha estat malalt i li pregunta si ja es troba més bé:

• «‘Si no em trobés més bé, minyó, hauria hagut de cridar el metge’, va dir el vell Spencer. Amb això sol ja en va tenir prou per desenquadernar-se. Va començar a tossir com un orat» (X. Benguerel).

• «—Fillet, si em trobés millor hauria de fer anar a buscar el metge —va dir el vell Spencer. Això el va fer petar de riure. Va començar a riure per sota el nas com un boig» (E. Riera i J.M. Fonalleras).

És evident que si les comparem, la versió de Benguerel hi surt perdent, també perquè en més d’una ocasió no és capaç de desxifrar la llengua juvenil de l’època, li quedava massa lluny. I, tanmateix, no es pot menystenir en totalitat la seva feina, perquè la lectura també ofereix de tant en tant solucions de novel·lista, frases amb una bona cadència, el rastre d’una llengua amb una tradició de fa segles, que aguanta els canvis.

Un dia o altre, totes les traduccions caduquen, però quan al darrere hi ha un creador sempre se n’aprofita alguna cosa. Penso en Carner i Dickens, en Sagarra i Shakespeare i, per què no, en Benguerel i Salinger —certament una estranya parella.