Ian McEwan: “El fetus és un heroi existencial, una veu en la foscor”

“Estava en la conferència més avorrida del planeta, no us diré on, i del no res em va venir al cap ‘I aquí em teniu, cap per avall dins d’una dona’”, explicava Ian McEwan sorneguer al públic atent del CCCB. Com que només un fetus podria fer aquesta afirmació, aquesta frase va portar a McEwan fer d’un nonat el narrador de la seva dissetena novel·la. Dijous passat, el periodista Antonio Lozano va entrevistar l’escriptor britànic en la presentació de Closca de Nou, traduïda al català per Jordi Martín Lloret i publicada per Anagrama. L’acte es va emmarcar en el festival Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada.

Tot fent cua per entrar, la senyora que tinc davant exclama il·lusionada: “Mira, acaba de passar en McEwan”. Som uns quants els lectors que solemnement esperem amb una de les seves novel·les a les mans, els que portem Closca de Nou llegim, com si repassessim notes just abans d’un examen final. La sala s’omple de gom a gom, la majoria dels feligresos són dones (gairebé dos terços dels assistents), des d’estudiants universitàries (una, en el torn de preguntes, va remarcar que l’estudiaven a classe i ell, irònicament o no, li va demanar discuples) a jubilades hiperactives, com la meva companya de cua.

Ian McEwan (Aldershot, Anglaterra, 1948) és de la generació d’escriptors britànics (Salman Rushdie, Julian Barnes, Martin Amis) que van començar a publicar als setanta i han esdevingut, en certa manera, la reialesa literària anglosaxona. De fet, una de les observacions que Lozano va fer al llarg de l’entrevista al CCCB va ser que la seva era una generació daurada. Però, des del punt de vista de McEwan, ell, Rushdie o Amis són sobretot una fornada d’escriptors afortunada, perquè per una banda als sentanta trobar feina no era complicat i els lloguers eren molt baixos, per tant un escriptor aspirant podia sobreviure en una metròpolis com Londres. Sense caure en la nostàlgia, McEwan descriu els setanta al Regne Unit com un territori de possibilitats, fins i tot va deixar anar que “no m’hauria importat una guerra nuclear”, del caos podien sorgir aventures com en un relat de Daniel Defoe.

Fill d’un militar escocès, als prestatges de can McEwan gairebé no hi havia llibres, ni tampoc s’escoltava música. Per aquest motiu, segons l’escriptor, la seva revolta adolescent va ser la immersió en la lectura i la música. Quan s’estrenà com a autor, McEwan confessa que volia impactar: “Era com una critatura que cridava perquè el sentissin” i que “els meus interessos eren molt restringits”. Amb títols com El jardín de Cemento (1978) o El placer del viajero (1981) es va guanyar el sobrenom de “Ian MacAbre”. Al llarg dels anys les temàtiques, com bé va indicar ell mateix, es van anar expandint: història, música, amor, ciència i dilemes morals. Alhora d’abordar algunes d’aquestes temàtiques, la recerca de McEwan ha estat exhaustiva. Es va passar dos anys enganxat a un neurocirurgià per escriure Dissabte (Empúries/Anagrama, 2007) i el Centre de mecànica quàntica de la Universitat de Cambridge va revisar els conceptes científics de Solar (Anagrama, 2010). De fet, una de les perles que va deixar caure al CCCB va ser la seva definició de ciència: “una màquina brillant per organitzar la curiositat, que a més admet que es pot equivocar”.

A Closca de Nou, l’escriptor ha deixat la recerca de banda, per instal·lar-nos en les entranyes d’un joc literari inaudit. Segons McEwan el fetus/narrador de la seva novel·la és “un heroi existencial, una veu en la foscor”. Si la llavor del repte artístic va ser la primera frase, l’adob o les referències del relat són Hamlet de Shakespeare i La metamorfosis de Kafka. McEwan ens va revelar bona part de l’entrellat de la gestació del relat: “En aquell moment estava rellegint Hamlet, per això vaig associar el fetus, per la inhabilitat d’actuar de Hamlet, el primer personatge modern de la literatura. Està deprimit i no sap per què”. El soliloqui de “ser o no ser”, segons l’escriptor, és el primer exemple de monòleg interior en què el personatge es pregunta si val la pena o no existir.

En aquesta re-imaginació de la tragèdia de Shakespeare, la Trudy i en Claude són uns amants que maquinen un complot per assassinar en John, el marit d’ella i el germà d’ell. L’incentiu del crim és una casa d’estil gregorià de Londres, que heredaria Trudy si en John morís. Us sona l’argument? El testimoni d’aquest crim és el fill nonat –un fetus en el tercer trimestre– d’en John i la Trudy, que des de l’úter de la seva mare ens informa sobre la confabulció i reflexiona sobre el món estúpid que l’espera. Però, com s’assabenta del que passa més enllà de l’úter de la seva mare? “Sempre m’ha preocupat la versemblança, per tant havia de fer que el fetus fes cops de peu dins el ventre perquè la mare engegués la ràdio”, explica McEwan. És aquest equilibri entre l’impossible i la banalitat dels hàbits quotidians, el que el novel·lista britànic ha extret de Kafka, escriptor que l’ha influït més profundament, fins al punt que (confessa) ha de prendre distància per no imitar la seva veu.

Més enllà de la seva última novel·la, Lozano va intentar cobrir temes com el canvi climàtic, la ciència com a recurs estètic, el cinema vs. la literatura (concretament sobre l’adaptació de la seva novel·la Expiació), l’actualitat política (es va disculpar sobre el Brexit, que qualificà de desastre i que n’està molt avergonyit), rellegir, la post postmodernitat literària i rutines d’escriptura. Sense aprofundir en cap tema McEwan va fluir al llarg de l’entrevista combinant declaracions brillants amb anècdotes explicades amb pur humor britànic. Ras i curt, una sessió divulgativa tant per a neòfits com iniciats en la literatura de McEwan.