Heu sentit avui el cor matinejador dels nens?

Com cada any, com cada nit del cinc a sis de gener, els Reis ens passen per casa. Tot ha estat com una alenada fugissera, un vist i no vist… Un arribar i tornar-se’n cap a “llur reialme confús” després de passar una nit atrafegada per poder deixar aquí i allà ben granats els somnis dels “infantons” que els han esperat ben adormits fins que l’emoció de l’espera els ha fet llevar ben d’hora. Segur que molts, abans d’allitar-se tan aviat com els pares han pogut, els han deixat a prop de balcons i finestres torrons, neules, mandarines i potser també, com feia jo fa tant, els vasos més grans que hi havia per casa tots omplerts amb aigua fresca fins al capdamunt perquè els camells assedegats de tant córrer per carrers de pobles i ciutats poguessin seguir el seu camí cap a Orient.

Com en els darrers anys, quan ensenyo el poemari Visions & Cants que Maragall va publicar el 1900, coincidint amb el canvi de segle, m’agrada entretenir-me una classe sencera de Literatura Catalana en el poema “Els reis”, un poema breu de només tres estrofes de quatre versos d’aparent senzillesa, com una cançoneta que comences i acabes en una alenada fugissera. Però amb rima consonant. I així trobem paraules aparellades com ‘balcons’ amb ‘infantons’ i ‘cor’ amb ‘or’. Com deia, un poema d’aparença senzilla però, com passa sovint amb  Maragall, emotiu, tendre i, sobretot, savi. Un poema també d’una delicadesa gran tota condensada en la imatge de Melcior, Gaspar i Baltasar “posant la mà als balcons”. Llegeixo aquest vers i encara veig els meus Reis, tots ufanosos i guarnits amb teles brodades i joies d’Orient i amb les mans enguantades de blanc, enfilats en una escala i posant la mà al balcó del pis de Sant Narcís on vivia de petita. Aquesta és la primera estrofa. A la segona, els Reis ja se’n van cap a Orient, el seu regne “confús” –notem l’adjectiu- a seguir regnant-hi eternament pensant sempre “en Jesús”.

I la tercera? Gran com soc i amb els fills que ja no em són nens, és per mi la més propera. “Heu sentit avui el cor / matinejador dels nens?”. Recordo aquests dos versos i sento les veus dels fills que ara són els dels altres però que cada matinada del sis de gener omplen l’escala de veus i de fresses i de papers esparracats. Amb ells revisc els “meus somnis” d’infantesa i els somnis de quan els nens m’eren nens. Amb ells revisc una nit llunyana embolicant regals i més regals tancada a l’habitació i amb la companyia d’un Joan Barril que des de Catalunya Ràdio em va fer encara més màgica aquella nit. Amb ells revisc l’aire diferent que sentia a casa meva quan era nena i volia dormir fort per por que els reis passessin de llarg.

Però tornem a la classe. Quan els rellegeixo el poema en veu alta, tothom s’esvalota una mica. Deixen el bolígraf i l’ordinador. I el llibre. Els ulls els brillen, es miren, somriuen, i tots comencen a parlar alhora i en petits grups i jo me’n sento una mica fora. I callo. I m’agrada. I em sorprenc quan em diuen que la majoria van creure en la màgia dels reis fins als vuit o nou anys, o fins i tot els deu, que ara hi ha un programa d’ordinador que ho sap tot de tu, i que això fa que encara hi creguis més; o que hi havia tiets o veïns que passaven per casa tan ben disfressats que el dubte els era inconcebible. I alguns també expliquen el desencís que van viure aquella matinada que van descobrir que els reis eren més reals del que es pensaven, enfilats als altells dels armaris de casa o en processó cap al menjador. Però de seguida em parlen del que demanaven i els somriures encara se’ls fan més grans. I apareixen cotxes de joguina i trens elèctrics, el col·legi de les Barriguitas o la caravana de la Barbie. Els Pinypon i les nines de les Monster High, i pilotes i Playmobils. I cuinetes. I jo els escolto i recordo els meus patins de quatre rodes amb tires de cuiro amb sivella, les meves nines de plàstic rosses, molsudes i d’ulls brillants i foscos que tenien unes parpelles amb unes pestanyes enormes que s’obrien i es tancaven; i els meus contes i la bicicleta BH i també una capsa d’experiments químics que ara estaria més que prohibida.

I mentre ells van espigolant els somnis de la infantesa que encara no els són tan llunyans, jo penso en l’encert de Maragall de col·locar aquest poema just després del que porta per títol “En la mort d’un jove”. Penso en el Maragall d’una mica abans del 1900 despertant-se al costat de la Clara Noble i sentint el cor matinejador d’alguns dels tretze fills que havia de tenir. I penso en la felicitat que tenia jo de petita cada vespre del cinc de gener esperant els reis al costat dels meus pares per algun carrer del centre de Girona amb un fanalet amb una espelma encesa a la mà. Perquè els Reis encara són això: una espera, uns regals embolicats amb papers de colors, i també i sobretot literatura, la màgia de les paraules per explicar-los, recordar-los i reviure’ls cada any per fer-los encara més de veritat.