Jordi Puntí: “El reggaeton no existiria sense Xavier Cugat”

La tardor de 2014 Jordi Puntí va obtenir una beca de la Biblioteca Pública de Nova York (NYPL) per investigar la vida de Xavier Cugat a Amèrica. Durant un any ben bo es va dedicar a furgar tots els racons possibles de la biblioteca per seguir les traces del rei de la rumba, un dels introductors de la música llatina als Estats Units. Deu anys després publica la novel·la Confeti, que desborda els límits d’una biografia per reconstruir el recorregut vital i professional d’un dels músics catalans més famosos del segle XX a través de la mirada de Daniel, un periodista que viu una vida paral·lela a la de Xavier Cugat. Espectador privilegiat i obsessiu que observa les inconsistències del personatge i les turbulències que van haver de viure les seves successives esposes, Daniel ens revela la distància entre la persona (Cugat) i el personatge (Cugie) i la sobreactuació constant d’un home que volia projectar una imatge de felicitat a qualsevol preu. Confeti és també el fresc de tot un segle perquè abraça una centúria, des del dia que neix Cugat, l’1 de gener del 1900 fins al primer cap d’any del segle XXI. Hem pogut parlar de la novel·la amb Jordi Puntí, a l’Hotel Palace, conegut encara per molts barcelonins com el Ritz. Quan arribo a l’hotel pregunto a un jove grum on es fan les entrevistes i m’adono que no sap qui era Xavier Cugat, i per descomptat tampoc que Cugat va viure els seus últims anys a la suite 306 del Ritz.

Per què Xavier Cugat?

Vaig llegir la seva autobiografia i em va semblar que Xavier Cugat tenia una vida molt literària, i que en podia fer una novel·la, però quan aterro a la Biblioteca de Nova York i començo a llegir revistes americanes de l’època i també publicacions com La Nova Catalunya, que es publicava a l’Havana, m’adono que Cugat s’inventava coses, com ara que Caruso l’havia descobert a Cuba i l’havia encoratjat a fer el salt cap a Nova York. Aleshores m’adono que el meu propòsit inicial no tenia cap sentit, perquè la novel·la de la seva vida ja l’havia escrit ell mateix a les seves memòries. I per tant he de trobar un artifici que em permeti fer el mateix des de fora.

Necessitaves un altre narrador interposat dins la novel·la que no fos un mer espectador i fes de contrapunt.

I mentre llegia a l’hemeroteca els articles de Walter Winchell, Ed Sullivan i d’altres periodistes que patrullaven pel show business de Nova York en aquella època, vaig veure clar que aquest narrador havia de tenir un perfil semblant a aquests cronistes que a mesura que va creixent el poder del món de l’espectacle, de Hollywood, dels cinemes sonors, es tornen molt més personalistes, es permeten introduir la xafarderia en les seves cròniques, de manera que podia ser un observador privilegiat de la vida de Xavier Cugat.

L’observador d’una fabulació.

Sí, aquesta fabulació amb què passem la nostra vida pel sedàs dels somnis, les il·lusions, les esperances… però que en el cas de Cugat és molt exagerat. Fantasies que no formen part de la nostra vida pràctica però que són tan importants com el fet de rentar-se les dents cada dia. I així és com vaig organitzant mentalment com volia escriure aquesta novel·la i com havia de començar: amb un inici biogràfic que acabarà sent una ficció pura. I aquesta evolució la tinc molt clara des del principi, però s’hi ha d’arribar.

Has dedicat deu anys de la teva vida a Xavier Cugat, però no t’has volgut conformar a escriure una biografia. El personatge del Daniel et serveix per desbordar la biografia i anar més enllà. Si parlem de la possibilitat de fer novel·la a partir de personatges històrics, és evident que si la integritat moral i artística d’un Pau Casals t’aboca a l’hagiografia, Xavier Cugat en canvi va ser una persona prou inconsistent per ser un personatge de novel·la. Els seus drames conjugals, especialment els que va tenir amb la seva tercera dona, Abbe Lane, són l’os més sucós que podem rosegar en aquesta novel·la.

No sé si és el més sucós de la novel·la, però des del punt de vista creatiu, sí que ho és.

És l’única esposa de Cugat que té veu pròpia a la novel·la.

Sí, el narrador, en el seu intent d’aproximar-se al Cugat, intenta apropiar-se de les seves dones. Amb la Carmen Castillo ho fa com es feia aleshores als anys 30 i 40, abalançant-s’hi per fer-li un petó, a veure què passa, com s’havia fet tota la vida. Amb la Lorraine Allen té aquell moment que l’entrevista a casa seva i intenta tirar-li els trastos veient que va molt exposada, però com que no pot aconseguir res s’emporta una sandàlia. I en el cas d’Abbe Lane, el recurs per fer-se-la seva és entrar dins el seu cap.

En el cas de l’Abbe Lane és quan es fa més evident el punt de decadència a què podien arribar les seves relacions conjugals.

Sí, perquè l’Abbe Lane té divuit anys i ell cinquanta-dos quan es casen. Fa poc més d’un any, quan tot just acabava la novel·la, algú va penjar a YouTube un vídeo del seu casament, que és molt revelador.

Veient les imatges del casament, semblen pare i filla. En moments així, és més flagrant la distància entre la persona i el personatge, entre el Cugat i el Cugie.

El personatge neix el dia que es posa la perruca. És el moment en què ell ja ha fet pel·lícules i ha triomfat en el cinema i necessita posar-se un tupè i tenir un chihuahua a la mà. I aquest personatge queda fixat i ja no l’abandona. Pensa que és una època en què encara no existia la tele i ell entra a les cases a través de la ràdio. Cada dissabte al vespre, la seva orquestra i la del Benny Goodman tenen un programa de ràdio d’una hora cadascun. I toquen perquè la gent, a casa seva, aparti els mobles del menjador i es posi a ballar. Això li dona una fama enorme. I després, tot això es retroalimenta amb la seva presència al cinema, o als shows televisius quan arriba la tele o quan fa concerts en auditoris. És aquest personatge que viu i actua a l’hotel Waldorf, que està en contacte amb els altres.

Una persona que viu en un hotel i que sembla haver renunciat a tenir una vida privada, perquè tots els seus casaments i divorcis s’esbomben gràcies a aquesta premsa que el Daniel encarna. Ha estat un repte construir una novel·la al voltant d’un personatge que no té vida privada.

La seva vida privada és la seva vida pública, es barregen. La meva intuïció és que era un home que li feia pànic la soledat i alhora era un solitari. Un home que arriba a una cota de popularitat tan alta que tothom li fa la cort, però que no té amics, només dones, que sempre són joves i que li serveixen d’aparador per mantenir aquesta imatge pública. I li agrada la vida a l’hotel Waldorf, que és com una ciutat de 1.600 habitacions,  perquè l’entregent és constant. El Waldorf Astoria té una revista interna que surt cada mes, i ell hi publica una caricatura d’un treballador que ha conegut. Però darrere de tota aquesta sociabilitat hi ha una fragilitat amagada.

Confeti es pot llegir com un acte de desemmascarament. Com a lector en surto amb més respecte que afecte pel personatge. Vull dir que li reconec uns èxits musicals inqüestionables, però no se m’ha fet entranyable, se’m fa inaccessible, i sovint patètic. T’ha passat el mateix que a mi com a autor? Com ha canviat la teva relació afectiva amb el personatge al llarg de l’escriptura de la novel·la?

He passat per fases de tot. Al llarg de tots aquest anys he passat per una fase inicial d’admiració i d’interès, després hi ha hagut moments de rebuig molt gran, però entenc que potser me’l provocava jo mateix amb aquesta necessitat excessiva d’estar tan pendent d’ell. He procurat entendre’l llegint les seves memòries, entendre també la posició de les seves dones, sobretot l’Abbe Lane, i això també et provoca un distanciament i per tant acabes prenent partit per elles. I ara quan s’ha acabat tot, m’agrada més la teva mirada, que és el que en el fons buscava: un reconeixement de la professionalitat i del valor que té Cugat musicalment, que a Estats Units tothom li reconeix i entén perfectament, més que aquí a Catalunya, que el vam conèixer molt tard, quan va arribar als anys vuitanta i ja era una caricatura, una paròdia de si mateix i l’associem a un tipus de música molt més banal, de fil musical. En canvi, si mires enrere i te’n vas als anys quaranta, és admirable el que fa amb l’orquestra, sobretot en el moment en què abandona el seu violí i les violes i agafa les congas, els güiros, les maraques i tot l’instrumental cubà i porta músics llatins, com Miguelito Valdés o la Lina Romay, tot canvia. És una música molt més creativa, per bé que hi ha músics cubans que li retreuen que reduís la seva música a una cosa ensucrada. Paquito D’Rivera em deia: “Cugat transformó la esencia cubana en pedazo de azúcar”. Però Cugat sabia el que es feia: volia transformar i fer digerible la música cubana perquè la classe americana entengués què era una rumba, un mambo o un bolero i ho pogués ballar.

Quan he entrat a l’hotel, el grum jove que m’ha obert la porta m’ha confessat que no sabia qui era Xavier Cugat. Si haguessis d’explicar en dues frases a un jove menor de 30 anys quina ha estat l’aportació de Xavier Cugat a la música del segle XX, què li diries?

Li diria que segurament el reggaeton no existiria sense el Xavier Cugat, perquè ell és el primer que agafa els ritmes cubans i els internacionalitza. Soc conscient que és una afirmació una mica extremada, però la idea és aquesta: la música popular rítmica d’arrels llatines que es fa avui té a veure amb la música d’arrels llatines que feia ell.

Cugat va ser un home del seu segle. Era un músic, però sobretot un home que feia ballar la gent. L’èxit l’acompanyava allà on anava, però també enamorava aquells que tenia lluny a través de les ones hertzianes. Creus que avui les xarxes socials li anirien a favor o en contra?

Crec que passarien totes dues coses. La modernitat del Cugat és aquesta capacitat de promocionar-se a si mateix i en això s’avança al seu temps. S’anuncia als diaris, a la ràdio i per tots els mitjans que té a l’abast. Contracta una secretària que principalment el promociona i ell sempre està buscant algun negoci, un negoci que en portarà un altre. Comença a fer merchandising quan encara no en feia ningú. Ven els Cugat Nugat, que són uns bombons. Hi ha un hivern en què tothom regala maraques, i cada maraca porta el seu nom i d’un chihuahua. Després comercialitzarà els mateixos chihuahues… Per tant segur que avui tindria un compte d’Instagram o contractaria algú que li generés contingut a TikTok. Ara bé, segur que també rebria pressió de Twitter i d’altres bandes que li retraurien l’actitud masclista, perquè la seva mirada, com la de la majoria d’artistes, productors i directors associats a l’espectacle del segle XX es movien amb una paràmetres que avui serien cancel·lables i que ens semblarien intolerables. I no cal anar tan lluny, n’hi ha prou amb remuntar-nos als anys vuitanta i a les seves aparicions públiques aquí a Catalunya, hi veus un tracte vexador en el tractament de la dona, que és de vergonya aliena i avui seria impensable. Ara bé, era un paio tan llest, segurament se n’hauria adonat i hauria fet un gir.

Què t’agradaria que passés amb aquest llibre?

Primer, que el llegís molta gent i que el lector apreciés en aquesta novel·la que hi ha diferents nivells de lectura. Una capa d’entreteniment, si vols, que vol reflexionar sobre els límits de la ficció, però també un altre nivell metaliterari, on trobem una autoficció narrada per un narrador de ficció, que és el Daniel, amic i admirador de Cugat. Normalment l’autoficció la fa una persona real, que fabula a partir de la pròpia vida. Aquí, en canvi, tenim un narrador fictici que fabula a partir de la seva vida, i al darrere encara hi ha un altre nivell, on soc jo mateix, que fabulo amb un narrador que m’he inventat sobre una altra vida real, que és la d’en Cugat.

M’agradaria que s’entengués aquest exercici per reflectir com vivim nosaltres la ficció dins la nostra vida, fins a quin punt som capaços, cadascú, d’inventar i de mentir i d’enganyar molt sovint, no tant per fer mal, sinó per sentir-nos més bé dins aquest món complicat que vivim. Com tots plegats a vegades necessitem abraçar la felicitat impostada només per no haver de pensar en la realitat més dura, que és el que feia Xavier Cugat.