Estimaràs la serp

Menorca està dividida en dues zones geològiques ben diferenciades que, segons Josep Pla, començarien al port de Maó i acabarien a Algaiarens, a Ciutadella i que, segons els geòlegs, estarien escindides per una línia de fractura que va des del Port de Maó i es dirigeix a Cala Morell seguint més o menys la carretera general que uneix Maó i Ciutadella (o viceversa, m’encanta aquesta paraula); un tall quasi en diagonal que em fa sentir còmode vivint ara en un principal de Barcelona del carrer Rosselló que dona a un interior d’illa escapçat per la Diagonal a l’alçada de Bruc, a tocar de la Casa de les Punxes: una analogia física de Menorca projectada a més de dos-cents quilòmetres de distància.

A diferència de Barcelona que hi ha asfalt a cada costat i molt de trànsit rodat, al sud de Menorca escairat per aquesta diagonal esmentada hi ha el marès blanc cantat d’una manera global per W. H. Auden a En lloança de la pedra calcinera magníficament traduïda per Salvador Oliva i publicada en català l’any 1955 per Quaderns Crema (“Si forma aquells paisatges que nosaltres, inconstants, / enyorem constantment, és sobretot perquè / la dissol l’aigua…”); i, al nord, hi ha els materials més antics de l’illa, roques fracturades i plegades, un entramat de terrenys formats per conglomerats, argiles, gresos i margues que són assotats pel vent de tramuntana provinent del Golf de Lleó que, com que transporta sal, mata la vegetació o provoca aquest fenomen dels arbres bandera o dels arbres tombats cap al sud que jo vaig intentar copsar amb el meu llibre de poemes L’illa dels arbres vençuts publicat l’any 2016 per Adia Edicions a la seva col·lecció Ossos de Sol.

La regió del sud s’anomena regió de Migjorn.

La regió del nord s’anomena regió de Tramuntana.

En aquesta regió devastada per la climatologia insular i per la geologia extrema situa Xec Pons Sans (Fornells, 1979) la seva magnífica novel·la La mar tancada que ha inaugurat aquesta nova editorial menorquina que ha agafat el nom de Llentrisca, el fruit de les mates que serveix d’aliment quan madura als ocells migrants i que, per tant, n’exerceix de crida, una crida que és sentida des de la capital de Finlàndia fins a Moscou.

En Xec és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de les Illes Balears i, encara que sense en Xaplin, el seu estimat beagle mestís, viu tot l’any a Fornells on ha fet feina en un supermercat durant la temporada estival per guanyar-se la vida i així poder dedicar-se a l’escriptura –“la teva obligació és escriure”- i a molts projectes culturals amb el Far Cultural dels joves emprenedors Marina Enrich i Cristian Pons, la resta de l’any.

És habitual en l’escena poètica independent de Menorca i ha publicat en llibres col·lectius encara que La mar tancada és la seva primera novel·la. 

Descriuré una mica aquest poble situat en l’esmentada regió del nord perquè és peculiar.

Fornells és un poble de pescadors que va sorgir -i aquí no faré història barata- gràcies a la impressionant badia, al seu resguardat port que, sobretot a l’hivern, no deixa sortir les embarcacions per culpa de la tramuntana i de la resta de vents del nord i que provoca aquest tancament de la mar que dona títol al llibre -sempre dic que una novel·la ha de crear una imatge visual que justifiqui les paraules i aquí, en aquesta novel·la, és la balena varada a l’entrada del port que exerceix aquesta fonamental funció- i que es pot interpretar de forma literal i, per tant, antropològica i geològica; i també psicològica, emocional, personal: el personatge principal de la novel·la, gos a part, Martí Garriga, està envoltat d’aquesta mar tancada que impedeix la navegació, que l’impedeix avançar i que l’obliga a vagar fent cercles concèntrics com la bèstia de Faust, com els rain dogs, els gossos de pluja de la cançó de Tom Waits.

El títol de la novel·la és un deu, un gran encert com tota la resta perquè aconsegueix encerclar tot un univers que en Xec Pons, a través de les paraules i de les històries, concentra a l’interior, també tancat per les tapes i semblant a una illa, d’un llibre.

El món dels pescadors està relacionat amb la violència, amb el coratge i amb la gastronomia.

Es conten centenars d’històries de pescadors que es van enfrontar a la mar.

I sense romanticisme.

El vent de tramuntana s’enduu el romanticisme colcant damunt la sal.

La història clàssica més contada és la següent: dos pescadors surten a pescar, només en torna un.

Què ha succeït?

Ho deixen, ho deixem, a la imaginació de les lectores, dels lectors; dels habitants de Fornells, el Cadaqués de Menorca, habitat duran l’estiu per molts de catalans, des d’Artur Mas als descendents de Fèlix Millet, l’espoliador del Palau de la Música.

D’altres històries, en canvi, no accepten la intervenció humana.

Pescadors que van naufragar i que es van negar i que, amb el seu naufragi i amb el seu ofegament, van parir, no sirenes sinó poetes com ara Gumersind Riera… Sans (sou parents? Bé, he de dir que en Xec i jo no ho som per la part del Pons; hi ha molts de Pons i Menorca és genèticament infinita gràcies als “convictes i els emigrants / que havien fugit de la persecució” com va deixar escrit a Omeros Derek Walcott): “Era un poeta del mar / i ha mort cantant dins la barca”.

O l’atracció que ha exercit Fornells, el petit port de pescadors del nord, en segons quins esperits artístics, creatius o turmentats com ara el pintor abstracte gestual Hans Hartung i la seva dona també magnífica pintora Anna Eva Bergman que van sentir-se atrets per aquesta illa urbana situada dins una altra illa geològica amb l’esperança confirmada que aquest doble isolament els descobrís la veritat de la pròpia ànima i del seu art que duien amagat, com així va succeir. Van construir una casa a Tirant, la primera casa moderna de les Illes Balears segons l’arquitecte Joan J. Gomila, van ser acusats erròniament d’espies alemanys i l’edificació va ser desmuntada pels fornellers, pedra a pedra, com van fer els novaiorquesos amb Ellis Island i que ha estat tan ben explicat per Georges Perec, després de ser acomiadats a tomatigades pels nadius del fals paradís; tenien un ca que es deia Pan.

Aquestes històries no surten a la novel·la o no hi tenen un protagonisme evident.

Són l’iceberg de Hemingway.  

Allà on vull arribar és que, si ets natural de Fornells (“Vora aquesta arena groga, / sota aquestes aigües blaves”) tens la sort que no pots escriure com si Menorca fos un paradís.

Primer de tot, els paradisos no existeixen.

En segon lloc, en el cas hipotètic i utòpic que els paradisos existissin els llibres sagrats ens han mostrat que també hi habita la serp, que comparteixen espai i territori amb la serp.

A Menorca s’ha imposat una literatura vinculada al poder insular de les famílies dominants i pel conservadorisme, sobretot en poesia, que reivindica l’existència del paradís i que nega l’existència de la serp.

Açò és molt perillós per a una societat que pretengui ser mínimament sana. Ho ha explicat molt bé el filòsof Ramon Alcoberro que ha definit aquesta actitud moral com a bonisme: “El bonisme és una ideologia assassina i totalitària”.

Dit d’una altra manera, si negues l’existència del diable, el diable pot passejar despullat per l’illa, per la ciutat i fer totes les malifetes que vulgui.

A La mar tancada de Xec Pons Sans no hi trobareu bonisme.

Per tant, La mar tancada obre un camí nou a la nostra literatura que hauria de ser transitat perquè ens duu a una visió més realista i constructiva del món, del nostre petit món.

En Xec Pons ens demostra que la serp hi és, i tant que hi és i hi és en llocs que ni els propis menorquins ni els visitants mai ens hauríem pogut imaginar que hi fos.

Per açò m’ha agradat molt llegir el pròleg de l’escriptora castellana Sabina Urraca perquè des de la primera línia de la seva brillant introducció fa sortir, de forma estel·lar, la serp: “Com si una serp tingués garres i pogués assestar un cop que esqueixi la carn. Li agradava esgarrinxar-se amb cada pensament. Aquesta última frase és de Natàlia Ginzburg, però no aconseguesc trobar-la en cap dels seus llibres. És com si hagués desaparegut. No obstant açò, cada vegada que entreveig en qualque personatge aquesta capacitat de ser silenciosa i, a la vegada, bèstia amb garres que es danya a si mateix, record aquest personatge de na Ginzburg a qui li agradava esgarrinxar-se amb cada pensament. En Martí és d’un d’ells. Per cada fiblada de recolliment en si mateix, una esgarrinxada. Per cada soledat, una esgarrinxada. Per cada violència mínima, però nítida, afilada, una esgarrinxada. Per cada incapacitat i frustració a l’hora d’escriure, una altra esgarrinxada. Però aquestes esgarrinxades dibuixen lletres, aquestes lletres un llibre: aquest”.

La mar tancada.

He de dir que el pròleg de Sabina Urraca que acompanya la novel·la també és un deu.

En Xec ens confirma la presència de la serp des del primer paràgraf: “La línia contínua-discontínua de la carretera, sota els llums llargs del cotxe, em sembla el defugir d’una serp per una bassa fangosa… Perseguesc el rastre de la serp que deixa a l’asfalt… la seva olor de ferida gangrenada… el rastre d’un animal moribund… la meva sang… la sang menstrual de n’Eva… la serp de n’Eva…”.

I, sense a penes transició, continua: “La serp… el Paradís Perdut… Milton (no sé qui és Milton)… mentides… tot són mentides… jo també som un mentider… açò és una mentida… s’està tan bé creient-se les mentides… s’hi estava tan bé… tan… bé… però he de matar la serp…”.

Si s’ha de matar la serp és que hi ha la serp, existeix la serp.

En aquest paràgraf està concentrat l’estil, el tema i la modalitat lingüístic inequívoca d’en Xec.

Una prosa fresca, quotidiana, culte sense voler-ho aparentar, pop, real, que ens fa pensar i que ens fa enfrontar amb els monstres personals i amb els de la comunitat; que no defuig el conflicte.

Una punyada a la panxa difícil d’entomar, unes modalitats lingüístiques dialectals sense fer-ne ostentació i al servei de l’eufonia, de l’acció, de la musicalitat del relat; una cruesa que ens pot arribar a fer tabalejar i que no és apta per a tots els estómacs.

Un altre tema que m’ha atrapat de la novel·la ha estat la tensió entre el desig de canviar i el mur d’incomprensió alçat per la gent que et va conèixer abans d’aquest canvi i que et continuen tractant com si aquest canvi que tant t’ha costat mai no s’hagués produït. És complicat i segurament no m’he explicat bé i, per tant, es veu millor a través de les analogies. Després de la primera lectura de La mar tancada vaig pensar en una pel·lícula que no està molt considerada i que, sense ser de sèrie B hi pot estar acostada i a que a mi m’agrada molt. És Straw Dogs (Els gossos de palla) de Sam Peckinpah que es va estrenar l’any 1971 i que està protagonitzada per Dustin Hoffman. Tal vegada és un fenomen dels pobles petits, de les illes diminutes com ara Menorca: tu ets la persona que eres quan te’n vas anar, no la persona que ets quan has tornat.

Qui ens ho va explicar de forma meravellosa, molt millor, fa molts anys va ser Homer a L’Odissea. Ulisses, quan torna a Ítaca, no és reconegut per ningú; només pel seu gos, per Argos.       

I és que no ens enganem. Ja ens ho va dir Francis Scott Fitzgerald a la novel·la El gran Gatsby i no li vam fer cas: “Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els cansats i els enfeinats”.

I en Xec Pons Sans -i també el seu alter ego en Martí Garriga- són dels primers en cada categoria, són els perseguits i els cansats, però tenen prou sang freda i intel·ligència per rebel·lar-se a la seva sort heretada, fer quatre alens i escriure novel·les meravelloses com La mar tancada. 

Com que hem parlat d’arquitectes i de cases i com que avui som a la llibreria Fahrenheit 451, us llegiré un fragment de Ray Bradbury, un dels meus ídols literaris de la narrativa del segle XX: “El meu oncle diu que els arquitectes es van desfer dels porxos de davant perquè no es veien bé. Però el meu oncle diu que això era merament racionalitzar-ho; la veritable raó, amagada a sota, potser no volien que la gent s’assegués així, sense fer res, lluint, parlant; aquest era el tipus equivocat de vida social. La gent parlava massa. I han tingut temps de pensar. Així que van sortir corrent amb els porxos. I els jardins, també. No hi ha gaires jardins per seure. I mireu els mobles. Ja no hi ha balancí. Són massa còmodes. Fes que la gent estigui corrent.”

Córrer o no córrer, aquesta és la qüestió.

Avui som en una llibreria i, envoltats de llibres, esteim asseguts, físicament aturats, mentalment actius, però per una vegada agafeu la primera opció i correu a llegir el llibre La mar tancada de Xec Pons encara que us he d’avisar que si us agrada més la pizza congelada que la pizza feta al forn de llenya i amb massa mare o us agrada més la sopa de sobre que la caldereta de llagosta de Fornells, quedeu-vos quiets.