Es busca escriptora millennial catalana

Ja fa més d’un any que busco entre les onades de novetats literàries que ens arriben a la redacció una faixa que anunciï “La Sally Rooney catalana”. Sospito que ho faig en va. El nom de l’escriptora irlandesa ressona per l’èxit aclaparador de la seva novel·la Gent normal (traduïda al català per Ernest Riera a Periscopi) i per la sèrie que se n’ha fet després, però aquest no és l’únic motiu. La Sally Rooney s’ha convertit en un referent generacional, producte d’analogies extrapolables a llibres, pel·lícules i qualsevol creació narrada o protagonitzada (sovint, ambdues) per una dona feminista, d’esquerres, molt autoconscient, cínica i, sobretot, millennial.

Durant els darrers anys, les xarxes ens han bombardejat amb bromes i conceptes en clau generacional fins al punt que, si jo detesto els pantalons de cintura baixa o soc incapaç d’aprendre’m una coreografia en menys de cinc minuts, de seguida dono informació sobre el meu rang d’edat. La pseudosociologia generacional ho impregna tot i no li donem gaire prestigi més enllà del mem, però no fa tant de temps que la interpretació generacional de la història gaudia de certa credibilitat. El seu impulsor més fort a casa nostra va ser Ortega i Gasset (no fugiu, tornaré a la Sally Rooney), el qual considerava la generació com una condició intrínseca de l’ésser humà i l’única explicació als canvis històrics. Com ell, molts autors que no em dedicaré a citar ara mateix es van dedicar a teoritzar sobre el tema. No estem constituïts per una percepció del temps completament individual però tampoc completament social, sinó d’una barreja, i la generació havia de ser la manera d’explicar això i traslladar-ho a la literatura: tots hem estudiat a l’escola la “generación del 98”, per posar un exemple ràpid. Aquestes teories, però, no va aguantar gaire bé el pas del temps i de seguida es van deslegitimar per reductores. La paradoxa d’avui és que tot això està més que acordat al món acadèmic, però l’auge de les teories generacionals a les xarxes han fet renéixer les generacions literàries de les seves cendres.

El fenomen Sally Rooney (com Girls o Fleabag) ha sobrepassat amb escreix la novel·la i l’autora mateixa i, com explica aquí la periodista Berta Gómez, el seu nom s’ha convertit en una mena d’eslògan que cau com una llosa sobre qualsevol jove escriptora. Això passa especialment al món anglosaxó, però les editorials i periodistes d’altres llengües s’han adonat del potencial d’aquest tel de modernor amb què es tenyeix tot allò que signa una dona jove desencantada. En castellà, la col·lecció Caballo de Troya, que és la que Penguin Random House dedica a autors emergents, l’any passat va impulsar un catàleg, una estètica i un to fàcilment manipulables en aquest sentit. I dic manipulables perquè dubto que cap d’aquests escriptors tingui la intenció d’erigir-se com a representant de res, són els factors extraliteraris els que ho fan per ells.

Que els escriptors i editors catalans encara no hagin decidit esprémer la gallina dels ous d’or literària del moment – el nou llibre de Rooney surt al setembre i les editorials en anglès i castellà permeten reservar-lo (emoticona del cervell traient fum) –, podria ser senyal de bona salut. Podria significar que com a sistema literari ens n’estem, d’eslògans reductors, i que hem entès la importància de llegir cada novel·la amb ulls verges o, com a mínim, sense la misogínia que implica decidir que totes les escriptores joves en són una de sola. Però les ballarugues que fa dos mesos que veiem fer a la Laia Viñas, la Irene Pujadas, la Núria Bendicho, el Pol Guasch i l’Anna Gas ens diuen el contrari. Tots ells acaben de publicar títols impossibles de relacionar ni temàticament ni estilística, fet que ha implicat que la promoció estigués focalitzada en la joventut. Els cinc han anat en conjunt (efecte Teletubbie, en deia en Pol Guasch) a programes, llibreries i actes de tota mena. Allà, havien d’inventar lligams temàtics i previsions de futur per a periodistes amb ganes de reduir el volum de feina de la prèvia de Sant Jordi (que és molta) i per a un públic amb ganes de (ai) frescor i de la idea reconfortant que la literatura catalana segueix viva malgrat els embats que rep cada dia.

El que vull dir amb tot això és que no sembla que el sistema literari català sigui contrari a sumar-se a les modes generacionals i, per tant, la inexistència de la nostra Sally Rooney no és un senyal de salut. Potser cap novel·la ha complert els requisits, però sospito que, si n’aparegués una, tampoc hi posarien la faixa, no per responsabilitat sinó per complex. Les etiquetes generacionals com millennial serveixen sobretot per universalitzar. Se n’ha parlat molt, sobre la paradoxa del fenomen Sally Rooney, perquè Gent Normal és una novel·la marcadament local i, gràcies a la lectura generacional, se n’ha fet una d’universal. I és en aquest internacionalisme on aflora el complex català: som reduccionistes amb la joventut (malament) i ho som de manera teletubbiana i de portes endins perquè no ens la creiem ni tan sols nosaltres mateixos (pitjor encara). La Clàudia Rius sovint explica que, quan va crear el podcast Gent de Merda, el va pensar des d’una òptica generacional de manera conscient i estratègica, i això mai ha encasellat el projecte sinó que l’ha impulsat. La clau radica en comprendre que si no poses tu la faixa, te la posaran els altres, i que l’etiqueta millennial catalana pot ser una manera d’explicar al món què té la nostra versió de particular. Perquè una lectura generacional es pot fer també des del respecte al llibre, a l’autor i al seu context. Una cultura sense faixes és una cultura que ha assumit que no vol jugar ni competir a la mateixa lliga que les altres, i que continuarà tractant els seus joves autors de Teletubbies bressoladors.