Laia Viñas: “L’edat no ha d’impedir escriure el que et doni la gana”

Laia Viñas publica 'Les Closques', un llibre sobre una família amb un passat turmentós per la postguerra a les terres de l'Ebre

La Laia Viñas té 23 anys i ahir va publicar el seu primer llibre, Les Closques, que ha guanyat ex aequo el premi Documenta 2020 amb Irene Pujadas. El jurat del premi n’ha destacat “la maduresa literària i complexitat narrativa, sorprenents en una escriptora tan jove”. Periodista i amb experiència en mitjans radiofònics, Viñas es llança ara al món de l’escriptura, que per ella ha estat sempre primordial.

Laia Viñas és l’autora de ‘Les closques’ (L’Altra), Premi Documenta 2020 | Foto: Fernando Pérez

Anna Hernàndez: Has acabat el grau en periodisme, has seguit formant-te en un màster en ràdio i televisió i no t’ha fet falta exercir durant dècades per llençar-te al món de l’escriptura.

Laia Viñas: Per mi la literatura ha estat la meva prioritat. Vaig fer cap a la carrera de periodisme perquè vaig considerar que és de les úniques feines en què pots viure una mica a base d’escriure. El problema és que durant els estudis no escrivíem gaire, no era com jo m’havia imaginat. A partir d’aquí, jo tenia la necessitat de seguir llegint i escrivint i va ser quan vaig començar la novel·la. Potser molts periodistes ho fan al revés, però jo crec que ho he fet perquè per mi, el món de la lectura ha anat sempre per davant del periodisme, tot i que m’ho passo molt bé fent periodisme.

De petita ja tenies aquesta necessitat d’escriure?

No, no he tingut mai un diari personal ni escrivia mai pràcticament res. El que sí que feia era llegir moltíssim. Després, a l’adolescència, suposo que com tothom, vaig deixar molt la lectura i cap als 18 anys, al començar a la universitat, vaig reprendre l’hàbit de llegir i va ser en aquest moment on vaig descobrir quins eren els tipus de llibres que m’agradaven i amb quins gèneres gaudia més de la lectura. Quan ets petit llegeixes el que t’arriba a les mans i no tens criteri propi. De més gran, llegia per cobrir la necessitat que em generava la manca de lectura i escriptura de la universitat. Cap al segon any de carrera vaig començar a escriure textos com a experiment per veure si en podria sortir una novel·la xula de tot el que anava escrivint. Escrivia una mica allò que m’agrada llegir a mi i de la manera en què m’agrada llegir-ho.

Com es compara l’emoció de publicar per primera vegada en un mitjà professional amb la primera vegada publicant un llibre?

Fan molta il·lusió les dues, però, clar, la publicació d’un llibre fa molt vertigen, és diferent. A més, en la meva situació, que he guanyat el premi Documenta, amb la visibilitat que té. Comences publicant a diaris o mitjans locals i et sents molt bé quan et publiquen textos teus, però és molt més fort que, per exemple, l’Altra Editorial t’editi i publiqui un llibre que porta el teu nom.

I rebre el premi, el Documenta, que suposa per tu i la teva projecció de futur?

No hi he pensat massa. Tenir un llibre publicat em fa vertigen perquè, si va bé, et pots plantejar seguir escrivint, però si va malament o regular, m’hauré de plantejar coses. Estic vivint el moment present i d’aprofitar aquest primer llibre, sent molt conscient que això no vol dir que tingui la vida solucionada, ni de bon tros. No em vull pressionar a mi mateixa. Per mi el Documenta em fa molt goig, però m’ho estic prenent amb bastanta calma.

Les Closques és una novel·la que no diries mai que ha escrit una noia de 23 anys. De fet, guanyes el premi Documenta i el jurat en valora la teva “maduresa literària i complexitat narrativa”.

Jo tenia sempre al cap que volia escriure un llibre que trobés en una llibreria i volgués llegir. Els referents són clars: Rodoreda, Montserrat Roig… També hi ha altres autors que no tenen res a veure amb el que he escrit, però que també m’han servit d’inspiració per als fragments més violents de la història, com Donald Ray Pollock. Quan vaig descobrir aquests autors, sobretot les dues dones, no havia llegit mai res semblant. Aquest costumisme i aquesta intenció de parar l’atenció en les relacions personals i de família, la visió de les dones sobre la maternitat i el matrimoni em van fer descobrir un món. Elles dues em van obrir moltíssim la ment i em van fer adonar que no havia llegit mai massa dones.

De fet, en el teu llibre no hi ha diàlegs, tot i que els personatges sí que conversen entre ells. Un tret poc comú.

Aquest és un tema que em va martiritzar moltíssim perquè fa dos anys, quan vaig començar amb la novel·la, sí que incloïa els diàlegs amb guionets, de la manera estàndard. No sé per què, perquè no m’havia passat mai abans, però se’m feia molt costós fer-ho així perquè trobava que em tallava molt el text i no m’agradava. Aleshores vaig decidir separar els diàlegs dels personatges a través de comes. Ja ho havia vist en algun fragment d’algun llibre, però mai en tot un manuscrit sencer i això em generava força inseguretat. Ara bé, quan estava acabant el llibre, vaig topar amb Milkman, un llibre d’Anna Burns, que també utilitza aquest format dels diàlegs en tot el llibre. Això em va omplir de la seguretat que necessitava per acabar el meu llibre tal com ho estava fent.

Laia Viñas mostra ‘Les closques’ (l’Altra)

En poques pàgines parles de temàtiques molt punyents en una època passada: La pobresa i la precarietat, famílies desestructurades, la fam, el desamor… Hi ha algun motiu per haver retrocedit en el temps i haver anat a buscar aquests temes?

La veritat és que no m’interessava fer una novel·la actual. M’interessava moltíssim un tema com el de la postguerra en un lloc com el Delta de l’Ebre, que va ser molt dur viure-hi. Ens costa d’imaginar fins i tot a la gent que som d’allà i tot. M’he documentat molt sobre com era la vida allà en aquell moment, com es plantaven els camps d’arròs als anys 50 o 60… volia retratar aquesta part més dura en una zona que em toca molt de prop. També hi ha coses de la Batalla de l’Ebre i de la lleva del Biberó. Ho tinc a 40 km de casa i, tot i que no he volgut que tota la novel·la anés només d’això, volia fer sortir aquests episodis per donar-li una mica de color a la novel·la. Són excuses per veure com aquests fets han influït als personatges.

I el fil conductor és l’Arnau, un home que ja en l’actualitat del moment (1975) intenta reconstruir la relació amb la seva filla, una nena petita que fa anys que no veu. La seva relació és molt tendra i prudent, res a veure amb el passat que el turmenta.

Començava la Transició, una vida nova, per dir-ho d’alguna manera. L’Arnau i la seva filla també comencen una vida nova. Crec que ell trenca amb una dinàmica familiar de poca comunicació, de relacions molt feréstegues i dures. L’Arnau, quan marxa del Delta, té una vida molt més lluminosa i n’és molt conscient. Quan té l’oportunitat de retrobar-se amb la seva filla, aprofita per trencar aquestes males dinàmiques que portava a l’esquena.

També hi tenen un paper important les dones. Quin paper has volgut donar als personatges femenins?

Les dones de Les Closques tenen en comú que són dones molt trencadores i que tenen molts problemes amb la idea tradicional de la maternitat, el matrimoni, la feina, sobre com ha de ser una dona… Tenen personalitat, caràcter i són molt crítiques amb allò que els envolta. La mare de l’Arnau, per exemple, és diferent de les altres mares. I l’Arnau, tot i ser el protagonista i ser un home, ens serveix de fil conductor per conèixer molts tipus de dones i com elles i els seus punts de vista sobre la vida el van canviant amb ell. Avui en dia es parla molt del paper de la dona i es creu que s’avança, però hi havia dones als anys 50 i 60 que tenien aquest desig d’anar avançant i això encara era més frustrant en aquella època que ara.

Irene Pujadas i Laia Viñas, les dues guanyadores del Premi Documenta | Foto: Fernando Pérez

“Salvar lo món amb espardenyes”. Parla’m del significat d’aquesta frase que fas sortir enmig de la novel·la.

Copsa aquest sentiment del fet que a molts soldats de la lleva del biberó els van arrencar una part de les seves vides. Van anar a donar la cara en una batalla que ja estava perduda. I molts soldats eren menors d’edat. Va ser una batalla doblement injusta. Amb aquesta frase vull plasmar l’absurditat de coses com aquestes. Els últims soldats que arribaven en aquesta batalla només tenien mig uniforme, o no portaven les botes i les armes adequades… Era ridícul sacrificar-te tant sense tenir ni recursos perquè et donin unes sabates en condicions per fer la guerra.

Què t’aporta l’escriptura de ficció que no ho faci el periodisme?

A la ficció no hi ha normes. Vaig començar a escriure amb moltes manies i prejudicis que jo mateixa em ficava al cap. Al llarg del procés he vist que les normes te les pots saltar. No tens caps, ningú et pot dir que una cosa no està bé, no hi ha una veritat absoluta. Pots jugar amb la imaginació. L’escriptura de ficció et permet jugar amb coses que amb el periodisme no trobo. És totalment al contrari. Has de mesurar-ho i contrastar-ho tot.

Amb menys de 25 anys ja t’has fet un lloc en àmbit professional. Et sents una noia privilegiada?

Sí, hi ha un sentiment d’agraïment que és evident. Això penso que em pot obrir certes portes. La gent comença a saber qui ets i més encara ara, que el món laboral funciona molt per contactes. Però no és cap aposta assegurada de res.

Seguirem veient Laia Viñas a les llibreries d’ara endavant?

M’agradaria molt. Ara mateix no estic escrivint res ni tinc cap gran idea. Aquest llibre m’ha costat molt de fer. Tinc moltes ganes de veure com es rep el llibre i, si es rep bé,  i tant que m’agradaria anar escrivint més.

Per acabar, què li diries a un jove de 20 anys que està pensant a escriure un llibre, però ho troba massa idealista?

En primer lloc que jo encara no soc ningú per donar consells. Però si m’hi trobés, no li diria que endavant amb tot i sense dubtes, perquè també pot ser un procés frustrant. Jo mateixa, si no hagués guanyat aquest premi, segurament m’hagués frustrat molt i potser no ho hagués seguit intentant. Però si la persona ho tingués clar, li diria que hi ha molts premis per a gent jove on et pots presentar i que si no és el cas, hi ha molts canals per fer arribar els teus manuscrits a les editorials avui en dia. I sobretot, que l’edat no ha d’impedir escriure el que et doni la gana.  

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació