Esperar un miracle normal

Ni tan sols aquest Sant Jordi he pogut evitar topar-me amb les odioses llistes dels més venuts i com una ovella vaig decidir que ja era hora de llegir Gent normal de Sally Rooney (Periscopi), amb tota la recança i escepticisme preventius que mereix un èxit de vendes que a sobre s’anuncia com “La primera gran novel·la millenial”. No llegeixo per trobar respostes, déu me’n guard, llegeixo per desenterrar el tresor que el llenguatge amaga en les coses, que és un tresor inesperadament social, com si l’haguéssim ocultat entre tots i quan el geni d’una frase obre la tapa recordessis que tu també formaves part de la tripulació pirata, ni capità o ni tan sols timoner, però segur que com a mínim vas ajudar a traginar el cofre. Així d’irònic és llegir, que buscant el jo ben lluny i ben amunt trobes el nosaltres sota els peus. El llibre m’ha agradat molt, i va d’això del tu, el jo i la possibilitat d’un nosaltres.

Perquè el Tema és que el nosaltres és una possibilitat que no està garantida i podria ser que passem per la vida sense trencar la closca de l’ou. Ho discutia amb dos amics que admiro, que escriuen, i que els llegeix molta més gent que a mi, de nit en un bar que a toro passat de la pandèmia he entès que estava carregant els gintònics de dolorós recordatori de per què serveixen els bars. Hi havia prou copes buides perquè els temes de conversa ja no fossin idees externes sinó avatars de les ferides de cadascú, l’objecte diluït en el subjecte per culpa de l’alcohol de manera que parlàvem d’escriure per parlar sobre com viure, cosa que sempre genera certa tensió. I resulta que ells -ell i ella- deien que al final el jo és el que et salva i que el tresor és la victòria de l’ego, la força amb què el doll del teu talent arrossega tot el que t’ha passat a la vida i li imprimeix la teva forma i el teu sentit. Quan jo els rebatia que hi ha esperança, que escriure és deixar-se tocar i que per guanyar també has de rendir-te, em miraven amb diferents graus de condescendència com si els estigués dient que l’amor és una cosa fusional.

El llibre de Rooney és una meditació sobre si les persones es poden canviar les unes a les altres, i si calen 250 pàgines per bregar amb aquesta qüestió, és que no és tan òbvia com sembla i amb els amics estàvem discutint una cosa important. Com a mínim prou important per propulsar “La primera gran novel·la millenial”. Entre la coberta tan ben il·lustrada i el primer capítol et trobes una citació de George Eliot que val la pena reproduir sencera perquè és el vèrtex on es creuen totes les línies del text: “Pel que fa a aquell canvi d’estabilitat mental que s’ha anomenant de manera molt adient conversió, un dels seus secrets és que per a molts d’entre nosaltres ni el cel ni la terra amaguen cap revelació fins que alguna personalitat en concret fa contacte amb la nostra, amb una influència peculiar, i ens sotmet a la receptivitat”. Si descobrís que aquesta frase traduïda en caràcters xinesos ocupa un espai raonable de tinta sobre la pell, potser m’ho pensaria. 

Encara tinc fe perquè penso que la receptivitat, que no és el mateix que la fusió sublim de dues ànimes, és possible. El llibre de Rooney et fa veure que aquesta receptivitat és una mena de miracle i que no és un miracle especialment bonic ni es troba mai del tot a les teves mans, que cal lluitar i que cal patir i, encara pitjor, que a vegades te n’adones massa tard, que no hi ha una caiguda del cavall que et faci trobar a lloc al món i que en el cas remot que arribis a sentir que hi ha alguna cosa més enllà de les parets de tu mateix, no trobaràs la pau, sinó poc més que una sensació de companyia. Al cap i a la fi, el desencantament quan l’amor es desinfla torna a replegar-te en aquell jo que defensaven els meus amics entre gintònics, quan sents profundament que allò que vibrava fora en realitat era la teva set per consumir-ho i potser no hi havia ni gota de no-jo. Però, com he dit, encara tinc fe. Sento que cal lluitar i tenir esperança en el tipus de miracle sobre el qual escriu Sally Rooney, que ressona meravellosament amb el títol de la novel·la perquè és un miracle normal.