Anna Gas: “La literatura permet defensar una manera de veure el món”

Anna Gas Serra (Barcelona, 1996) va començar a escriure contes quan tenia setze anys, però ho va anar deixant de banda per dedicar-se a la poesia, s’hi «sentia més còmode». El resultat: dos poemaris publicats i premiats –Crossa d’aigua (Editorial Fonoll, 2017; 18^è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors) i Llengua d’àntrax (Edicions del Buc, 2019; Premi Josep Maria Llompart dels XXXVII Premis Cavall Verd). No va ser fins fa un parell d’anys que va tornar a escriure narrativa curta. «L’escriptura m’esgotava i necessitava deixar reposar els textos i el cervell», reconeix, «soc molt exigent amb mi mateixa». És difícil valorar l’exigència des de fora d’un mateix, però sí que se’n poden valorar els fruits. I el fruit d’aquest llarg procés de composició, entre 2015 i 2020, és El pèndol (Proa, 2021), flamant Premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions.

Dissabte 18 de setembre, a La Setmana del Llibre en Català, tindrà lloc una conversa sobre El pèndol a càrrec d’Anna Gas Serra i Joan-Lluís Lluís a les 18:00h en l’escenari 1 del Moll de la Fusta.

Els protagonistes dels dotze contes que formen el volum basculen –com un pèndol, efectivament– entre extrems, plens d’obsessions i desitjos que els alliberen de transitar per «la incomoditat dels matisos intermedis», en paraules de Gas. Alliberar, però? Viure entre extrems acaba sent una càrrega i al final, obnubilats, bona part dels personatges que desfilen pels contes acaben sent incapaços de saber on són i qui són –incapaços de valorar-se a si mateixos com a subjectes històrics, per dir-ho en pedant. No en surten ben parats: el protagonista d’Excurs (títol carregat d’ironia, com bona part dels relats), per exemple, acaba «exhaust, pres de laberints mentals que construeixo sense gairebé adonar-me’n». A Setrill, el narrador transita per diversos camins obsessius en fixar els ulls sobre «la família número 5 del carrer del Falciot Negre 54,3r, 2a». Tot i que intenten buscar consol en el seu entorn, cada pas que fan sembla allunyar-los encara més de la sortida del laberint.

No hi ha consol, doncs. Busquen la manera d’escapar de les dinàmiques de poder que els oprimeixen sense adonar-se –el lector sí que se n’adona, però, gràcies a la capacitat de Gas de deixar a la superfície les ficcions que expliquen per justificar-se– que ells formen part de la mateixa roda opressora. La mare d’Ariadna, protagonista del relat “Ariadna”, no entén que la seva filla la ignori si sempre «ha tingut molta llibertat»; no és capaç de veure que encaixa en el perfil d’això que els pedagogs han definit com a «pares helicòpter», sobreprotectors i intrusius. «Volia qüestionar el model de família heteropatriarcal, ensenyar els secrets que s’hi amaguen darrere» i la «violència implícita» en construccions familiars que acostumen a «ser defectuoses», diu Gas.

D’El pèndol, el jurat –format per Francesco Ardolino, Joana Masó, Jordi Mir, Marina Porras i Clàudia Rius– n’ha destacat «l’originalitat de les imatges» i la «tensió que aconsegueix en algunes de les situacions dels relats». Tot sovint, la tensió parteix de la relació que els personatges estableixen –o eviten establir– amb les «violències tant simbòliques com no simbòliques que pateix el [seu] cos», segons explica l’autora. Cossos que creuen alliberar-se quan, en realitat, estan immersos en un vaivé –el pèndol, altre cop!– d’opressions. Al relat “La gàbia” la narradora declara haver trobat la llibertat mentre un home l’arrossega per un prat tot agafant-la pels canells.

Gas –que s’ha convertit en la persona més jove que guanya el Premi Mercè Rodoreda– defensa El Pèndol com una «aposta política» i un «reclam de llibertat». En quin sentit? Fent-se seu el cèlebre eslògan «allò que és personal és polític», considera que el fet de dedicar part del seu temps a escriure en català és una «aposta per la literatura catalana» i, més enllà de la reivindicació lingüística, que la literatura pot servir no com un «mirall del món» sinó com un «filtre» que, en representar o no-representar determinats aspectes de la realitat, permet a l’autor «defensar una manera de veure el món».