Desperfectes greus

Un desperfecte és una ungla trencada, un full mal plegat, cinc minuts de més al forn o una pota que coixeja. Els desperfectes de la Irene Pujadas, en canvi, son bebès que es trenquen en bocins, amors que s’acaben, nassos que canvien sobtadament de forma i morts a tort i a dret. Els acaba de publicar L’Altra de resultes del Premi Documenta, que enguany ha estat compartit amb Les closques de Laia Viñas. Es tracta d’un recull de 21 contes molt diferents, però que tenen en comú el joc formal, la inversemblança dels seus plantejaments i un humor negre molt fi.

Després d’un 2019 sense títol guanyador, el Premi Documenta 2020 ha declarat el seu segon ex-aequo de la història (el primer va ser l’any 1998, per Vicenç Pagès i Sebastià Alzamora). Sigui per atzar o per confinament, expliquen Eugènia Broggi (editora de l’Altra) i Èric de l’Arco (llibreter de La Documenta) que aquest any ha estat especialment prolífic i fins a cinc títols eren publicables. De la decisió final en destaquen sobretot la seva diferència: Les closques de Laia Viñas és una novel·la de caràcter clàssic, una història de saga familiar inserida al Delta de l’Ebre del temps de postguerra (podeu llegir l’entrevista d’Anna Hernández a l’autora aquí). En canvi, la Irene Pujadas (col·laboradora de Núvol) presenta a Els desperfectes un recull de relats breus, generalment basats en el món contemporani, que estan formats per personatges grotescos, una veu molt irònica i imaginativa i una escriptura que, com va apuntar el jurat del premi, és “polida i alhora vivíssima”.

Els contes de la Irene Pujadas pere-calderiegen una mica perquè afronten realitats molt denses (com ara la mort, la fe, el final de l’amistat o les penes de l’atzar) amb la lleugeresa amb què s’encara un petit desperfecte. Això ho tenyeix tot d’una negror que o bé incomoda o bé fa riure. Els personatges d’Els desperfectes mai no responen a les coses com se suposa que haurien de fer-ho: familiars malparlen del moribund al costat del llit de mort, les amigues s’alimenten entre elles la indulgència i els nets beuen i dormen amb els padrins difunts al cementiri. La idea de desperfecte, doncs, apareix en el contrast entre allò que passa i com s’hi afronten els personatges. Tots els contes del recull estan tenyits per l’aleatorietat de la vida, amb la qual els personatges interactuen de maneres encara més inesperades, i és per això que la fe en les seves diferents formes apareix com un tema de fons al llarg del llibre.

La incomoditat que transpiren els personatges i l’humor negre amb què aquesta és narrada és el que acosta els contes al grotesc. Irene Pujadas li dona cos amb el menjar, que és un altre dels elements que travessa el llibre de dalt a baix. En gairebé tots els contes apareixen descripcions detalladíssimes de menges, que funcionen com a recurs visual per insistir en la impermeabilitat dels personatges davant tot allò que els passa. L’atzar juga el seu joc, i els personatges l’esperen omplint-se el pap.

Explica l’autora a la presentació del llibre que una de les seves intencions des del principi era que la forma dels contes fos un tema més del recull: “volia tibar la idea del que és un conte, serà llegit com a tal només perquè forma part d’un recull?”. En cadascun dels relats d’Els desperfectes, l’autora posa estructura i estil al servei de l’humor i lleugeresa amb què vol transmetre cada idea. Escriu jugant i es nota que s’ho passa bé.