Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

No li diguin rapsode a Enric Casasses, li “toca els ous”. El rebuig a la classificació de «rapsode» és el primer que ha fet saber el poeta, guanyador del 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, quan ha pujat al cafè-teatre La Rubia de L’Horiginal, allà on, aquest matí, l’esperava la premsa. Rebutja la classificació perquè considera que la rapsòdia l’acosta a la interpretació, a la funció de l’actor. “Jo no soc actor”, diu. Veu en els rapsodes una cosa publicitària i impersonal. “Jo sempre recito poemes meus i quan en recito un d’un altre poeta, que alguna vegada ho he pogut fer, és perquè l’he fet meu”.

Amb la senalla inseparable als peus del tamboret, Casasses ha intentat explicar quines són les sensacions d’un flamant Premi d’Honor. El poeta ha expressat la “irritació” que li provoca el fet que el president d’Òmnium –Jordi Cuixart– no fos present a l’acte d’anunci, presentat per Marcel Mauri, vicepresident. “Què fan tots aquests polítics que no estan a la presó? Continuem jugant a la partida d’escacs mentre el contrincant fa trampes tota l’estona”, ha dit abans de tancar la breu reflexió amb un “no sé”. Casasses ha recordat el pare, el químic Enric Casassas. Un pare que va ser jurat del premi entre els anys 1980 i 1985, període en què es van premiar Rodoreda, Coromines o Manent. “Em sento patumitzat [de patum]. Dec ser un cas únic”. Únic com –accepta ell mateix– ho és la seva poesia. Tot i això, “em sento part d’una plèiade de casos únics”. Casasses se sap part d’un grup especial de creadors; creadors que treballen estils diversos. “Hi ha molta gent als meus costats”. Sobre el fet que sigui un referent per als joves poetes, el premiat diu: “Em relaciono amb gent que veig que sí que m’ha llegit. Alguns han agafat alguna cosa de mi, però també passa a la inversa: jo aprenc dels joves”.

No està clar, però, que Casasses  (Barcelona, 1951) s’hagi trobat del tot. Ell diu que encara conjumina “la idea del pirata amb la del bon noi”, una idea que ja va expressar en un poema (Confessió general). “Tota la vida he viscut així, amb un peu a cada banda”. Se li acaben, de mica en mica, les paraules: “Què més s’ha de dir?”. No s’esperava el premi –retorna– i recorda novament Cuixart, a qui va enviar-li fa temps un poema il·lustrat que ara penja emmarcat a la casa de la família del president. Diu el poema: “La llibertat existeix / l’he vist / és a la presó”. Està tot dit. “Les entrevistes i les càmeres no m’agraden. Si tinc alguna cosa a dir, la tinc per escrit i publicada”, afegeix.

Pel que fa a futurs treballs, Casasses diu que té acabat un poemari “igual de gros” que El nus la flor (el seu últim llibre); un poemari que ja té títol: La policia irà de bòlit. També té llestos “tres o quatre assagets” que giraran entorn de Paganini o el pensament de Gaudí. Sobre el que escriu actualment, prefereix no parlar-ne: “Porta mala sort”. Casasses tanca la roda de premsa amb una nova referència a la irritació. “Des de l’u a zero [1-O, el referèndum], sento el ‘mono’ d’estar vivint com si demà o demà passat haguéssim de ser independents. Això ho trobo a faltar”. Perplex davant el comportament dels polítics, el poeta llança una vaga proposta: “Com deia aquella, si tinguéssim una mica de seny, faríem una bogeria”.

Una obra inclassificable

Casasses és un dels poetes catalans més influents de la seva generació, autor –segons el jurat del premi– d’una obra “genuïna, transgressora i inclassificable”. Un poeta que també s’ha implicat en la recuperació de la tradició de la poesia oral. L’escriptor ha cultivat diferents moviments, des de la poesia trobadoresca o barroca al surrealisme psicodèlic; també ha treballat l’obra d’autors nostrats com Verdaguer, Vinyoli o Caterina Albert. El guardonat, a més, ha traduït autors com Arthur Conan Doyle, Gérard de Nerval, William Blake o Max Jacob. Guanyador de nombrosos reconeixements, l’any 2012 va rebre el Premi Nacional de Literatura per la seva trajectòria literària i artística i el 2011 el Premi Crítica Serra d’Or. Abans, el 1995, el poeta rebia el Carles Riba, que, en aquella ocasió, reconeixia el poemari Calç. Recentment, se li ha concedit el Premi Lletra d’Or pel seu útlim poemari, El nus la flor (Edicions Poncianes), sobre el qual en podeu llegir dues crítiques: una d’en Pol Guasch (Un món de mots: l’últim Casasses) i una altra d’en Gabriel Ventura (La llibreta tentacular d’Enric Casasses).

Casasses és autor d’una vasta obra que inclou poesia, assaig i dramatúrgia. Una obra en la qual destaquen poemaris com ara La cosa aquella (1982), No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns (1993), Plaça Raspall. Poema en set cants (1998), Bes Nagana (2011) o T’hi sé (2013). En l’àmbit de la dramatúrgia, el 2003 va publicar la peça de teatre Do’m i el 2004 el text Monòleg del perdó, representat el 2005 a La Seca. La faceta d’editor del poeta també té un pes considerable en la seva bibliografia. Casasses ha recuperat textos d’autors com Juli Vallmitjana, Verdaguer, Caterina Albert o Francesc Pujols. També cal recordar les col·laboracions de l’autor de La bragueta encallada –el seu primer recull, publicat el 1972– amb un bon grapat de músics. Entre aquestes col·laboracions, destaquen els dos discos de poesia recitada que va gravar amb Pascal Comelade (La manera més salvatge i N’ix). Amant de les arts plàstiques, del dibuix i del llapis de color, sobretot, ha estat igualment fructífera la complicitat que ha trenat amb la pintora Stella Hagemann.

L’any 2012, Núvol va tenir l’honor de publicar un ‘ebook’ –la cantata La tonalitat de l’infinit– amb textos poètics de Casasses i música de Feliu Gasull. El poeta, a més, també és autor de diversos articles al web. Articles que podeu consultar en aquest enllaç. Com a guardonat del Premi d’Honor, Casasses rebrà 20.000 euros i una obra d’Ernest Altés que li serà entregada el 8 de juny en l’acte de lliurament del premi al Palau de la Música.