Casasses somia Brossa (i altres descodificacions)

Nova sessió del cicle ‘Ens va fer Joan Brossa’ amb Enric Casasses i Blanca Llum Vidal.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Enric Casasses, que només es va creuar amb Joan Brossa tres o quatre vegades, ha escrutat amb cura el poeta i l’ha pogut desxifrar. El que ell es deixa, és clar. Per a l’autor de Bes nagana, Brossa és (com) una ràdio antiga. Una d’aquelles baluernes d’ones esmunyedisses. “Cal anar sintonitzant, trobar el punt i, aleshores, es pot entendre tot”. Amb el punt escapat, la veu (del poeta) és vaga, hermètica. Casasses feia el símil dilluns passat a la seu de la Fundació Joan Brossa, acompanyat de Blanca Llum Vidal. Tots dos poetes eren els convidats d’una nova sessió del cicle Ens va fer Joan Brossa. Cada nou comensal examina l’autor d’Or i sal des de la indefugible subjectivitat. Brossa interpel·la. Ho esperis o no.

Llum Vidal va ocupar-se de presentar Casasses. Calia una breu introducció: la demanava la fundació. Poeta, editor, estudiós de la poesia, de la tradició literària catalana, sobretot: Català, Vallmitjana, Verdaguer, Girbal Jaume. O, senzillament i en síntesi, només poeta. “Amb poeta ja n’hi ha prou. I no perquè les altres activitats intel·lectuals siguin secundàries. Ni perquè la condició de poeta sigui el súmmum. Poeta resumeix tot el que fa”. I el que fa té “una relació directa amb la poesia”. La traducció, per exemple, de William Blake i Max Jacob. Una relació amb la paraula “tan enigmàtica i misteriosa com física i material”. “El més amorós | és la paraula i parlar”, escriu el poeta.

Llum Vidal, també estudiosa (dels relats de Català o de la poesia de Guimerà), tanca la introducció amb una bateria de “coses anecdòtiques”, a risc de ser discutides pel personatge Casasses. Records arrenglerats. El recorda escoltant Brassens quan, de sobte, s’atura el so i cal prémer “el botó-de-perquè-vagi”, dit a la manera de “la Rodoreda senzilla”. Caminant per camins estrets. Parlant amb criatures, on creu poder trobar la veu de la veritat. Llegint Bauçà o Vinyoli. “Molt sol i molt acompanyat a la vegada”.

Casasses, que no ha de matisar cap record, entra ja “a la cosa de Joan Brossa”. Ho fa pel viarany del joc. Assenyala que l’obra brossiana toca poc el dau (res a veure amb Dau al Set). Brossa és el poeta de la sota i la reina. Domador de cartes. Tampoc sovinteja el dòmino, que sí que aprofita Casasses. Aquí insereix un episodi del passat. Amb l’amic Víctor Compta, Casasses  va dirigir-se aBrossa per obtenir un cop de mà: volien editar una revista feta a mà, artesanal, Druïda. “Només et fien els deutes grossos”, justifica. Cal anar a veure als tsars. La revista es projecta amb la numeració de les fitxes de dòmino; això agrada al poeta, que els ajuda.

Salt ferotge. Brossa mor i Casasses hi somia tres mesos després. Detalls onírics significatius. Narrem el somni: el protagonista camina per un prat verd –“una comalada oberta, un pla de la calma”– i topa amb un poeta (Brossa!) ajagut a la gespa. S’hi troba bé. Un poeta, per cert, “urbanita, molt barceloní”, que tot i així escriu “alguns poemes muntanyencs molt forts”. (Té, de fet, un poemari –polític– titulat Catalunya i selva) El somni avança: Casasses parla amb Brossa, que li etziba alguna cosa com: “Els teus versos sí però no tant; ara, aquells que has escrit sobre mi…”. Petita píndola d’aquella sornegueria lleugerament egòlatra dels genis. Acaba la fantasia i Casasses salta del llit per anunciar des del prat de l’inconscient que: “Brossa està bé!”.

Última referència al joc abans d’esplaiar-se –tots dos convidats– amb un parell de comentaris de text. Al recull No hi érem, Casasses dedica una peça a Brossa, Doble set. Un sonet 4-4-3-3. Treuen el cap les fitxes de dòmino, el dau –a mig aire– i el gobelet de Max Jacob.

Lupa i debat

Traiem ara la lupa. Traiem-la de la butxaca. Primer per descodificar Tu, del poemari Cant (1954). Una composició esclatant que emmudeix a l’oient o lector. Llum Vidal es demana si podem dir-ne alguna cosa. Si el poema permet un comentari, una rèplica. És un d’aquells “poemes solars” categoritzats per Brossa, potser perquè “enlluerna”. L’art –sovint– és una gran roca concloent i incontestable: no admet reacció activa.

El poema és, clarament, una declaració d’amor. La destinatària –tu– centra una bona part de la discussió. Llum Vidal hi veu un ‘tu’ idealitzat. Un ‘tu’ que és més un «ella». Un ‘tu’ que fins i tot pot amagar un propòsit d’autoconeixement. El cert és que és “majúscul i desbordant”, l’essència de l’amor. La concreció, però, arribarà. Servida per Manel Guerrero, comissari de l’Any Brossa. Brossa pensa en Julieta Serrano, l’actriu. Casasses, per la seva part, apunta a l’estructura i a les imatges, “la força de les imatges”. La repetició no ho és tant. “Hi ha 29 estructures diferents”. La fòrmula no és original (recordo la cèlebre exaltació para una joven amiga del xilè Claudio Bertoni). Les imatges són misterioses o senzilles. Finalment, la idealització permet que la imatge –el tu– “pugui ser qualsevol”. És també un amor amb context. El 1954, un “amor impublicable”. Segons Llum Vidal, “poesia rasa”, amb alguna ressonància surrealista. “Clàssic o modern, tant me fot”, clou Casasses.

Tot seguit escrutem –el públic dirà la seva– La veu escrita, poema de comprensió més intricada. Publicat aquest a molta distància de Tu: dins el recull Passat festes (1995).

Obre Brossa amb una meditació sobre el pes del temps que continua amb una suspensió del poema: un parèntesi que genera debat. “(No estem amb un lleó que trepitja els ocells | i té un lloro a l’orella)”. Aquest incís en el discurs desplega reflexions sobre l’obediència civil, l’autoritat real i els reproductors inferiors d’ordres superiors. No se’n treu l’aigua clara; Casasses recorda una declaració de l’autor: “Deia Brossa que tot el que escrivia tenia sentit”. Mitges rialles. El poema –bellíssim, intens– continua per la falda de la política. Es discuteix el sentit de ‘forasters’: “Els catalans preguntem | i els forasters no contesten”. La conclusió més nítida és que els forasters ja viuen aquí i ignoren –menystenen– la catalanitat sencera. La disquisició avança fins a desinflar-se.

La sessió es tancava amb la lectura d’una selecció personal de poemes de l’amfitrió. La majoria dels quals compartien –va fer veure Casasses– un tret distintiu: un tall cap a la meitat. És a dir, una primera part de comprensió espadada i un segon tram més clar; també, generalment, més polític.

Dilluns 15 de juliol la Fundació Joan Brossa ens cita en una nova sessió del cicle amb els poetes Pere Gimferrer i Maria Sevilla.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació