La llibreta tentacular d’Enric Casasses

Enric Casasses ha guanyat el premi Lletra d’Or a la millor obra publicada l’any 2018 amb El nus la flor, un llibre-disc singular editat per Poncianes. El festival Ara Poesia, que se celebra a la Casa de Cultura de Girona, ha programat per aquest dissabte, 22 de febrer a les 20h, el concert recital El nus la flor, que reuneix el poeta, la cantant Maria Mauri i el pianista i compositor Daniel Ariño. Un imperdible. L’escriptor Gabriel Ventura en la la seva lectura a Núvol.

Començo la casa per la teulada, una bona manera de començar a llegir en Casasses, que de la poesia n’ha fet una barca, un palau i una barraca, gairebé sempre amb les finestres obertes i una llum abrusadora, enmig de l’aire. M’he fet una casa d’aire amb l’alè, sense base, i s’hi pot viure a dins… L’escriptura d’Enric Casasses sembla lleugera, i ho és, però arrenca directa de la terra, com una mongetera, o com l’escala de la vida d’en Pujols, i en un tres i no res es planta al cel, encara bruta i negra de fang, i hi arrela. Cap misteri, en el fons, si tenim en compte, tal i com ens fa veure el poeta amb una capacitat d’observació que, de tan rasa, ratlla la clarividència, que el cel comença a l’altura dels genolls. Aquesta combinació paradoxal de contraris, un clàssic de la poesia de Casasses que el lliga a les visions eròtiques de Llull i als sonets alquímics del seu estimat Jordà Bru —llegeixi, qui ho vulgui, Giordano Bruno—, amara les pàgines d’El nus la flor (Edicions Poncianes, 2018), un diari de «versos, proses, aforismes, assagets, acudits, frases i fins i tot alguna petita narració o més ben dit petitíssima» escrit al llarg de tres anys, entre el novembre de 2012 i el de 2015.

         Precisament, un dels aspectes més fascinants d’El nus la flor és el seu estil dietarístic, que permet encabir tota mena de jocs i provatures textuals, i que el converteix en un llibre polimòrfic i mutant, lliure d’una manera totalment inusual i pròpia, molt casassiana. Un llibre ondulant, on la mateixa disposició dels textos sobre les pàgines —amb poemes i aforismes i comentaris que van apareixent pengim-penjam, sense solta ni volta, de la manera més salvatge— dibuixa un totum revolutum que remet al gest manual d’anar omplint les pàgines d’una llibreta. I hem dit tres paraules importants: ondulant, dibuix, llibreta. La primera ens porta a Montaigne. El nus la flor no proposa una poesia granítica i unitària sinó que va assajant poètiques d’accents i colors molt diversos, fins al punt que el lector té la impressió que depenent de l’humor del dia, de la direcció del vent o de si ha sopat pa amb tomata o un plat de sardines (o totes dues coses juntes, que és el més probable), el poeta l’enfila per un costat o l’altre, tal i com Montaigne, que anava escrivint segons la inventiva i les contingències del moment, tot glossant Tàcit de memòria, sense cap pla massa preconcebut d’on aniria a parar la cosa. O com l’escriptura erràtica i aràcnida del pedagog Fernand Deligny, que  escrivia contra l’utilitarisme i la «voluntat de voler». Una poesia que pensa, per tant. Una poesia que fa i desfà i fa pensar als altres. D’aquest pensar escrivint, o d’aquest escriure pensant, no se n’obté cap moral sinó el plaer del propi moviment, una ètica de l’instant que, tanmateix, cala fondo, perquè es contradiu i és viva i no accepta el jou de ser cosa dita, sinó que exigeix dir-se ella mateixa. Una prosa en forma d’esponja: Pensar pot arribar a aturar l’escriure, però escriure fa pensar. Pam, pam. I aquesta me l’he pensada bé abans d’escriure-la.

Per altra banda, el dibuix, que era una cosa que també va tocar Fernand Deligny a través de l’estudi de les passejades dels seus pacients autistes, que, tot i no comunicar-se lingüísticament, semblaven dibuixar una mena de traços «amb sentit» a través del moviment del seu cos, doncs el dibuix, dèiem, connecta amb aquest estil d’escriptura pensamentera i germinadora, i, a vegades, a El nus la flor es fa difícil saber on comença el poema i on el gargot, o com diu Casasses en un dels seus dibuixos patchenians, el pensar dibuixa i el dibuixar pensa. Per això, a El nus la flor els dibuixos no són decoració, sinó que formen part de la manera de fer del llibre (o la llibreta) i juguen i conjuguen la mar de bé amb totes les improvisacions textuals que hi van brollant. A més, a través de la presència constant del dibuix Casasses ens fa notar una cosa que pocs escriptors s’atreveixen a admetre, que desconeixen o que han preferit oblidar: que la paraula, primer que res, va ser traç, línia, forma dibuixada  Per més sofisticat que sigui un sistema literari —i és magnífic que els sistemes siguin sofisticats i crítics i plens de viaranys que no porten enlloc— si perd de vista els seus inicis gestuals, aquell gust per l’escriptura manual, que és el rovell de l’ou de tot plegat, pot acabar caient en l’estat d’ensopiment que tan bé il·lustren els best-sellers contemporanis. Com sempre, la originalitat només consisteix en recordar. Jean-Marie Straub va dir que «fer la revolució és tornar a col·locar al seu lloc coses molt antigues i oblidades». Els poemes d’Enric Casasses ens fascinen perquè recuperen una forma de veure i viure la poesia que hem oblidat. Parlo d’aquella forma de quan la poesia i la vida no estaven separades pels freds compartiments del capitalisme. No es tracta de ser nostàlgics, sinó tot el contrari: absolutament actius, vius en la reconstrucció de les memòries.

El nus la flor no s’ha de llegir com un llibre sinó com una llibreta.

I la llibreta. Enric Casasses sempre en porta alguna al seu cabàs. N’hi ha que han acusat El nus la flor de no ser un llibre seriós sinó un «receptacle de la dispersió» —em refereixo al crític Manuel Castaño, que en parlava a El País tot just fa un any—. Quina imatge tan bonica, tan encertada! Potser El nus la flor no s’ha de llegir com un llibre sinó com una llibreta. Aquest sembla una mica l’oferiment de l’autor, que ha tingut la generositat de no voler numerar les pàgines. Tot i això, al final de la llibreta Casasses inclou una llista amb el títol de les seves 248 ocurrències. Supera en 40 les 208 proses de Diari 1918 de J.V. Foix (en l’edició de la MOLC); en principi, el pastisser de Sarrià tenia la intenció d’escriure un total de 365 poemes, un per a cada dia de l’any. Seria interessant aprofundir en la relació, deliberada o no, entre els diaris de Foix i de Casasses, que tot i les grans diferències formals, apunten en la mateixa direcció: una vivència tan intensa del real, és a dir, de la poesia, que fulmina categories, límits i arengues acadèmiques. S’hi nota, també, la mà del dissenyador Eric Bosch, de Setanta, que ja havia col·laborat amb Enric Casasses en la confecció d’un altre llibre anòmal i magnífic, una fita, si se’m permet, com El nus la flor, de l’edició catalana contemporània —en el seu aspecte més plàstic i corpori—. Parlo de Panorames de poemes (Edicions Poncianes, 2016), de Kenneth Patchen, mestre dels beatniks i altres criatures esbojarrades, i referent ineludible d’El nus la flor.

Les sincronies i les oscil·lacions temporals són un clàssic de la poesia de Casasses

Ens trobem, en fi, davant d’un dietari, i l’autor ens ho va indicant a través de notacions cronològiques més o menys precises, ambientals o númeriques, tècniques o emocionals: «PRIMERS DIES D’OCTUBRE 2013», «dia clar, fi de setembre», «29-7-2014». Els llocs des d’on es va escrivint el diari també són canviants: Barcelona, Vilobí d’Onyar, «entre Pego i Oliva», L’Escala, «del segle VIII abans d’estravinsqui». Fins i tot hi ha poemes que porten dates simultànies, com El test d’alfàbrega, que es tanca amb una enigmàtica acotació que amplifica el sentit espaciotemporal del poema: «Florència 1348, Sant Cugat 1429, Teignmouth 1818, Can Fanga 2014». Aquestes sincronies i oscil·lacions temporals són un clàssic de la poesia de Casasses, que acostuma a saltar de segle en segle com qui a mitja tarda va a la cuina a fer-se una torrada de pa amb oli i xocolata. I totes dues coses conèixer-la i/ viure a l’edat de pedra pot ser/ que ara mateix m’estiguin passant, escriu, perplex, sobre la seva amiga Núria Martínez-Vernis, una altra maga de la llengua. En això s’assembla a John Dee, Marsilio Ficino i altres alquimistes del Renaixement, que tenien una concepció similar de la literatura com a artefacte espiritual capaç de bastir ponts entre regnes discordants: els vius i els morts, el vegetal i l’animal, l’alt i el baix, el sòlid i el subtil…

Doncs bé, aquestes anotacions marginals sobre l’espai i el temps, així com els títols, les notes al peu i alguns comentaris al final dels poemes, a priori poden semblar atzarosos o un caprici de l’autor —i segurament ho són— però ajuden a marcar el to, l’ambient i el tarannà de les peces, i d’una forma molt estranya, gairebé màgica, o magnètica, aconsegueixen atrapar tot allò que queda fora del text: el zumzeig d’una mosca collonera, la xafogor d’una nit d’estiu, les rialles dels nens ascendint, caòtiques i harmòniques, pel celobert de l’escala, en definitiva, el ritme i les ondulacions de la vida.

De fet, una lectura més atenta d’El nus la flor ens permetria trobar connexions prou suculentes amb les maneres de pensar i actuar dels nous materialismes, especialment amb les reflexions que exposa Donna Haraway a Staying with the trouble (2016), una obra de títol straubià que ja ha començat a marcar l’evolució de les noves avantguardes artístiques, i que casualment —o no, perquè Enric Casasses sembla que té l’antena molt ben sintonitzada— enllaça amb moltes de les estratègies literàries d’El nus la flor. Haraway reclama una filosofia oberta, mundana, indeterminada i politemporal, una filosofia que sigui una «quimera de materials, de llenguatges, d’històries». Terràpolis, la ficció especulativa a través de la qual Haraway ha explicat el seu univers filosòfic, «és per a les espècies companyes, cum panis, juntes a taula, compartint el mateix pa; no post-humà sinó com-post». Aquest compost lingüístic no és possible sense l’aliança multiespècies, és a dir, sense una col·laboració enèrgica i prometedora entre els regnes animal, vegetal i mineral. La festa dels éssers, vivents i morts, mòbils, inerts o en potència, parlant i discutint i decidint en assamblea el funcionament d’aquest planeta esparracat. Per això les plantes, les pedres i els animals d’en Casasses xerren entre ells. En un lloc on no hi toca la llum, el bou féu el bruel. De l’altre cantó i en silenci respongué amb una espurna una lluerna. Un hàlit assambleari i panteista que en la literatura catalana ve de lluny i que ens transporta de Ramon Llull (Llibre de les bèsties) a Blanca Llum Vidal (Homes i ocells) o Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla), tot passant per les rondalles aplegades per Joan Amades, en el proemi de les quals (any 1974) l’excursionista etnòleg apunta:

[La rondalla] feia parlar les bèsties, dansar els arbres, raonar els estels, caminar les pedres, així com un animal podia tornar-se un objecte i una pedra una bèstia o una planta una casa, fet tan natural al seu entendre com que d’un ou en sortís un pollet, d’un pinyol en nasqués un arbre i que un cuc repugnant es tornés una gentil i lleugera papallona.

El nus la flor s’embeu d’aquesta vella lògica tentacular, popular i viscosa, que faríem bé de recuperar per a la literatura que vindrà.