Elizabeth Strout revifa Olive Kitteridge

Guanyadora del Premi Pulitzer de ficció l’any 2009, l’escriptora Elizabeth Strout (Portland, 1956) recupera el seu personatge més popular, la mestra Olive Kitteritge, protagonista de la premiada novel·la homònima, per continuar amb la vida d’aquesta dona esquerpa just allà on acabava el primer llibre. En anglès la va titular Olive, again i ara en català, a Edicions de 1984, Esther Tallada l’ha traduït amb el títol de Llum de febrer. Strout va considerar que estava prou bé ja que a Maine, escenari de l’acció, al febrer hi ha una llum espectacular. Ves, pobra, què havia de dir.

El pròxim divendres 17 de setembre, en el marc de La Setmana, tindrà lloc una taula rodona sobre Llum de febrer, a càrrec de Rosa Rey, Andrea Rovira, Matilde Martínez, Blanca Pujals i Esther Tallada, a les 18:00h en l’escenari 1 del Moll de la Fusta.

Elizabeth Strout torna a situar l’acció a Crostby, un poblet fictici costaner de Maine on aparentment no hi passa mai res. Buscant el paral·lelisme amb el món de l’art, Llum de febrer seria un quadre d’Edward Hopper, realisme sensible. Ella, experta en focalitzar l’atenció en les dramàtiques vides dels seus habitants, construeix una trama com a pretext per parlar, a còpia de sumar petites escenes quotidianes i monòtones, dels seus grans temes: la pèrdua, el penediment , el pas del temps, la vellesa i la complexitat de les relacions humanes. En aquesta ocasió, l’Olive, seca, esquívola i vídua des de la mort de Henry, el pare del seu únic fill, coneix el Jack Kennison, un professor de Harvard, també vidu, amb qui té intenció de casar-se. El seu serà un amor basat en el desig d’aprofundir en l’altre a través de les converses, les preguntes, els pensaments compartits durant les quasi dues dècades que dura la narració i que serveixen per demostrar que ningú és perfecte. La relació de l’Olive i el Jack dona pas a una obra coral on el que interessa a Strout és la comunitat, la diversitat del microcosmos que és Crosby. Per això cada capítol —cada conte, si voleu, tretze històries entrellaçades— està dedicat a un dels habitants del poble: reconstruint el trencaclosques s’arriba a l’univers sensible que l’autora pretén retratar.

Profunditat emocional, franquesa ofensiva, punts d’humor intel·ligent, estil amè i proper a Alice Munro, Llum de febrer és, al capdavall, una novel·la d’aprenentatge a la tercera edat. L’Olive, abrupta i caragirada, sense frens ni filtres, turmentada per una sensació de maternitat mal portada, però també solidària i en essència contradictòria, farà l’esforç d’anar-se transformant en una dona empàtica (i això en Strout significa amb capacitat d’estimar) que, de mica en mica, deixa enrere la seva frustració i es planteja que el temps que li queda —ja ha passat la setantena— l’ha de viure esgarrapant instants de felicitat. Això sí, sense abandonar en cap moment el caractot eixut que la caracteritza. A partir de la seva nova relació de parella, la natura rondinaire de l’Olive se sotmet a un intens entrenament per ser més bona persona, menys irascible i continuar creixent.

El personatge d’Olive Kitteritge és un dels més ben treballats de la història perquè envelleix com poques heroïnes de ficció i tenim el privilegi de seguir-ne el procés. Ni la seva creadora ni els lectors en teníem prou amb un sol llibre. Aquesta seqüela no deixa de ser l’equivalent narratiu en prosa d’una sèrie dramàtica de televisió de llarga durada. Strout no jutja els seus personatges, només els enfoca i cedeix la interpretació al lector. L’autora ens recorda que no hi ha una sola veritat sobre l’existència humana. Tan sols una complexitat meravellosa i dolorosa a parts iguals.