El tall més tendre de la por

Eren gairebé les set del vespre i des dalt a Montjuïc, em mirava la ciutat que es desplegava al meu davant i el món em semblava un lloc francament bonic. Ningú no m’hauria dit pas, que instants més tard, la Maria Sevilla i la Rafeef Ziadah, dues poetes de sentits aguts i verbs tallants, em plantarien davant la cara l’estat més pur i miserable d’aquest -nostre- món, per no deixar-me cap altra alternativa que la d’excitar-me i frustrar-me, simultàniament, en sentir parlar d’ell. Concentrades al Caixa Fòrum, en el marc de la celebració del Festival En Altres Paraules, en col·laboració amb Barcelona Poesia, les dues poetes van encetar El tall més tendre de la por; un diàleg recital on van fer explícita la violència, posant nom i cognoms a tots els crims d’aquest món, sense perdre mai la tendresa en les seves paraules.

Dalt l’escenari, van començar a pronunciar els seus versos que, sense mediacions, ens mostraven les imatges de la cruesa. Al mirar-les amb deteniment, vaig pensar que no semblaven persones inofensives. Potser era la llibertat dels seus gestos o la naturalitat i seguretat que notava en les seves veus. No semblaven haver estat unes nenes mimades, sinó més aviat dues dones que sabien moure’s pel món i que havien après coses per si mateixes. Per això, cada vegada que s’aturaven a prendre alè, tenia la certesa que omplien els seus pulmons de solemnitat per poder dir coses que em serien útils d’escoltar.

A un costat de l’escenari, la palestina, Raffeef Ziadah: poeta, periodista i activista dels drets humans, nascuda en un camp de refugiats al Líban, ens va plantejar un recull de poemes que des de la ràbia i un sentit de l’humor molt ben afinat, no amagaven la seva condició marginal de migrant. La seva poesia, carregada d’afecte, funcionava com una espècie de testament que ens parlava de guerres que queien des del cel, d’exilis sense passaports i de pells amb tonalitats il·legals. Així es com situava en el focus dels versos les seves vivències íntimes que, des d’una escala humana, aconseguien enlairar-se cap a una dimensió política per denunciar i assenyalar amb el dit del mig les esquerdes d’aquest món. Jo me la mirava amb avidesa mentre recitava i vaig pensar que potser havia crescut amb les llàgrimes darrere els ulls i que per això ara li brillaven tant. Segurament, molts, al seu lloc, pensarien que la vida és una porqueria plena de cataclismes. Un lloc ple d’imatges difícils de suportar, on sembla que no hi pugui haver espai per la redempció. Però Ziadah, amb un “no us preocupeu si al mig d’un poema ploro”, semblava que havia convertit la vulnerabilitat en la més gran de les seves fortaleses i a mi, només em quedava sentir un profund respecte cap a ella.

Per altra banda, a la boca de la Maria Sevilla; poeta, investigadora i docent de llengua i literatura catalana, també hi vam poder notar el gust de la violència. Les paraules que pronunciava sortien de la seva gola amb una curiosa fúria capaç de fer una dissecció de la cara més feridora del món, mantenint sempre la delicadesa. I sense dissipar el caos, ni embellir allò lleig, els seus versos ens parlaven de les violències dels cossos, d’amors accidentats, d’hipocondries exagerades i de les amenaces que neixen a les nits per “regalar-nos el tall més tendre de la por”. I amb uns ulls que reservaven tanta força com la seva poesia, notava que la seva mirada, emmarcada per un eyliner d’Amy Winehouse, era capaç de travessar tots els cervells d’aquells que la miràvem. Mentrestant, ella, entregada als seus instints, recitava els seus versos i les lletres semblava que ballaven amb el seu cos perquè nosaltres poguéssim recórrer el seu significat. En última instància, les paraules ja no importaven sinó el vast entramat sensorial que deixava contingut als caps d’aquells que l’escoltàvem. 

I quan el vespre ja començava a caure fora les finestres, les paraules van arribar al silenci. Després d’això van venir els aplaudiments i elles van fer com si res. Com si haguessin oblidat que s’havien passat l’última hora mostrant-nos les entranyes d’aquest món, ensenyant-nos que la vida es manifesta en modestos instants de violència, dolor i ràbia, però també sempre hi queda alguna reserva de bellesa. Abans de marxar, els demano una fotografia i al mirar-les per l’objectiu, torno a pensar que no són dones inofensives. Tot al contrari. Fan explícita la violència. Però en lloc d’armes que disparen, m’imagino que a les seves butxaques segurament hi deuen portar algun llapis per reescriure aquest món i refinar-lo amb les seves paraules.

Podeu consultar tota la programació del cicle En altres paraules, que se celebra durant el mes de maig al CaixaForum.