El riure sota el nas i la garota entre les dents

En Pau Cusí no té vergonya. Aquest escriptor de Roses de vint-i-nou anys acaba de publicar La garota entre les dents (Columna), sis històries ambientades en un Empordà que els estiuejants no saben que existeix. Malgrat que d’oïdes pugui semblar poc més que una ironització sobre el turisme i l’efecte que té en zones extremadament massificades de la Costa Brava, aquest només n’és l’escenari. L’autor basteix històries en què els personatges estan tots fets de fracàs: el fracàs de no lligar amb noies, el fracàs d’haver d’atendre francesos pretensiosos a la recepció d’un hotel, el fracàs de divorciar-te, el fracàs de perdre el cap. Al món de Pau Cusí, ningú no mola gaire. I si algú mola una mica, es converteix automàticament en sospitós d’alguna cosa. En aquest univers al golf de Roses, l’ego i l’autoestima són la mateixa cosa i no hi ha res tan deshonest com la fanfarroneria, ni res que posi tan en evidència el fracàs com intentar impressionar tothora. Per desvestir els personatges d’aquests pecats, l’autor fa servir el truc bàsic del pànic escènic: imaginar-se’ls despullats. 

Els protagonistes de les històries de La garota entre les dents són gent insegura i desgraciada. Ho són d’una manera concreta que mena el lector a haver de discernir si hi ha hagut autoficció a l’hora de construir-los i, si n’hi ha hagut, fins on ha arribat. «Si hi ha res pitjor que tenir diarrea explosiva durant la teva primera cita és tenir diarrea explosiva durant la teva primera cita en una cala perduda de la Costa Brava». De vegades l’escriptura és el joc –i l’art– de posar filtres amb delicadesa, de saber on calen i de quina manera s’han de manipular per dir el que es vol dir i aconseguir que el lector ho entengui tal com l’escriptor ho ha pensat abans d’escriure-ho. Aquest llibre parla d’uns universals humans –i humanitzants– que no necessiten gaire joc: tant tu com jo hem tingut diarrea explosiva. Parlant de segons què, sovint no calen gaires filigranes per explicar-se. Potser per això no és un llibre per a tothom: per a segons quines coses, sempre hi ha qui necessita una mica de coixí. 

La ciència de l’escatologia i el bastíssim vocabulari barroer de l’autor –sobretot si el lector té gust per les barbaritats– aconsegueixen que, en acabar les històries, els músculs del cos s’hagin destensat. És fresc com xarrupar un Frigopie i concret com escriure que algú, de tant esnifar cocaïna, «ha quedat lelo i ara bàsicament pinta mandales». Cusí és quirúrgicament acurat en les descripcions i potser és això el que fa que, bo i tenint el cos tou, el lector vagi dibuixant una ganyota a la cara. Per ser tan precís cal ser una mica malparlat i per insultar bé cal ser molt precís. Malgrat no ser un llibre intencionadament escrit per fer riure, La garota entre les dents es llegeix amb el riure sota el nas. És la gimnàstica facial que materialitza la incredulitat, o fins i tot la incomoditat d’un «Déu meu, com pot ser que se li hagi acudit això». 

Llegir les històries d’en Pau Cusí ajuda a treure’s importància a un mateix. Res no és gaire transcendental i qualsevol esdeveniment vital té una part ridícula. El dia que et sembla que per fi et tornes a enamorar, el para-sol d’un xuxumet et pot perforar l’ull. El dia que et sents sensual i poderosa amb els pits al sol, un roc et pot rebentar el cap. Tots som una mica fracassats i tots ens sentim uns veritables mitjamerda de vegades. El lector trobarà a faltar alguna sortida o l’esperança que, malgrat que tots tenim moments d’arrossegar els peus, la vida no és sempre una merda. No ho pot ser: si tot és una merda, res no és una merda. És massa còmode fer que el desencantament sigui un lloc confortable en comptes lluitar per voler-ne sortir. Potser l’humor no podrà ocupar mai l’espai de l’entusiasme. Potser la confusió entre ego i autoestima acaben portant a la idea que no hi ha manera d’estimar-se amb totes les tares. Potser hi ha menys autobiografia del que sembla, perquè cal una mica d’autoestima per escriure un llibre, i fins i tot una mica d’ego. O potser en Pau Cusí ens tracta a tots com adults: des de l’exageració, ens dona les eines per detectar les pretensions, les ínfules i les ambicions supèrflues perquè, sabent que tots som una mica ridículs, visquem les nostres ridiculeses amb més pau i naturalitat. Perquè aprenguem a moure’ns amb la mateixa lleugeresa amb què es mou la prosa de La garota entre les dents. I ja ens ho farem.