El morbós vincle de la curiositat

La paraula «aeròstat» fa referència a aquelles aeronaus compostes per una bossa de gas o aire calent més lleugera que l’aire exterior. Els més identificables són els globus aerostàtics i els dirigibles, també coneguts com a zepelins, uns vehicles que van gaudir d’una època daurada a mitjan segle XX, però que avui dia no són sinó colossos amb peus de fang. Amb tot, els zepelins encara fascinen a en Pie, un adolescent que, com els aeròstats, és fràgil, car i marcadament inestable. També és dislèctic, i per això el pare decideix contractar l’Ange, una estudiant de filologia de dinou anys, com a professora particular. Fins aquí, aquesta novel·la podria ser un elogi senzill i optimista del noble art de la lectura, una mena de Cineclub lletraferit amb la lliçoneta ansiolítica de rigor. Però això és un llibre d’Amélie Nothomb, i la putridesa sempre acaba per obrir camí: el pare espia les sessions de forma clandestina, mentre el vincle entre alumne i professora es dirigeix inexorablement cap a un abisme nebulós.

Publicada originalment l’any 2020, Els aeròstats és el novè llibre de l’escriptora belga Amélie Nothomb (Kobe, 1967) que Anagrama edita en català, de la mà de Ferran Ràfols Gesa. L’argument principal, com es pot intuir des d’un principi, és bastant eteri, però si es condensa a la temperatura adequada s’hi poden albirar les obsessions recurrents de l’autora: la solitud involuntària, els estralls de la pubertat, les relacions paternofilials o, potser la més evident de totes, la passió incondicional per la literatura. En una època en què imposar a un jove la lectura d’una novel·la es considera quelcom contrari als drets humans bàsics, aquesta nouvelle reviscola com un manifest pedagògic amagat entre relacions mefítiques i línies i línies de diàlegs expeditius. Ni sola paraula sobrant, cap omissió enrevessada: els personatges de Nothomb ofereixen pura assertivitat sense tallar.

La víctima col·lateral d’aquest gaudi dialèctic és la versemblança –tampoc és que a aquestes alçades l’autora s’esforci a dissimular–, però val a dir que la suspensió de la incredulitat en les obres de Nothomb no ha estat mai un problema. No quan tens uns personatges tan deliciosament retorçats, no quan l’autora és fidel a la promesa que travessa bona part de la seva obra literària: hi haurà sang. Ell, derrotista de carnet, pateix la maledicció de l’edat ingrata per excel·lència. Ella acaba de posar un peu a l’adultesa sense haver superat el trauma que suposà la pèrdua de la innocència. Per als ulls fràgils i solitaris d’en Pie, l’Ange està malalta, i sota la seva màscara de serenitat qualificada amaga una vida d’aïllament i incomprensió. Amb aquest panorama, el noi cau rendit a la primera que passa i escull l’Ange perquè representi tots els referents que li han mancat fins al moment: mare, amiga, parella i confident. Però hi ha vincles que no són ni l’amor, ni l’amistat, ni un instint maternal anticipat, i que tan sols es limiten a navegar les arenes movedisses de la curiositat.

Amélie Nothomb ens fa saber que l’exercici hermenèutic és un procés transcendent i alhora limitat, en tant que sempre serà un reflex involuntari de la nostra constel·lació emocional.

Aviat, en Pie esgrana cada lectura de forma brillant i sorprenent, i la dislèxia es «cura» a partir de la lectura d’El roig i el negre, de Stendhal. Però les classes continuen, ningú sap ben bé per què, i també ho fa el voyeurisme despòtic del pare, que pateix el mateix dèficit de realitat que el seu fill (amb l’agreujant de l’edat). En paral·lel, les converses al voltant de l’obra d’Homer, Raymond Radiguet o Madame La Fayette, tot i estar farcides de pedanteria edulcorada, fan la seva funció narrativa amb diligència, perquè ajuden a fer avançar la trama, esculpeixen la psique dels personatges i ofereixen petites píndoles d’utopia formativa, que uns trobaran irritant, i altres balsàmica. Si, com diu la teoria, totes les novel·les són o bé Ilíades o bé Odissees, Els aeròstats aconsegueix crear un híbrid, passat pel filtre deliberat de la caricatura, en què el viatge de l’heroi es fusiona amb una guerra de múltiples fronts i un sol enemic: la soledat.

D’una manera o altra, tots els personatges fugen de la solitud com feres esparverades. L’únic camí de sortida que troben és l’amor, que és també el termòmetre que mesura si un està realment viu o si, en canvi, s’arrossega per una existència amarada de nul·litat. En aquest sentit, és suggerent com l’autora dibuixa l’adolescència com una etapa molt més que decisiva en la configuració de l’home i la dona contemporanis. I també resulta apassionant fer-ho a través de la magnum opus de Franz Kafka: és La metamorfosi una metàfora de la carnisseria suïcida que és la pubertat? O potser és una obra que ens parla del destí fatalista de l’individu en el món d’avui? A Els aeròstats, Nothomb ens fa saber que l’exercici hermenèutic és un procés sens dubte fructífer i transcendent, però també limitat, en tant que sempre serà un reflex involuntari de la nostra constel·lació emocional.

Amb tot, fa la sensació que aquesta història minimalista de famílies disfuncionals, existències flagel·lades i absències carregoses potser hauria funcionat millor com a relat curt, encotillat a una cinquantena de pàgines, o bé com un patracol de cocció lenta i ponderada, amb el qual poder donar espai a un desenvolupament de personatges més matisat o una llaminera successió d’obres, diàlegs i intercanvis literaris. Però si l’autora no ho ha fet és perquè, entre altres motius, no creu en el poder redemptor de la cultura, ni en el supòsit que defensa que la lucidesa inflamada per la literatura no pot ser igual de corrompuda que qualsevol altre coneixement adquirit. La literatura convertida en sumptuosa bomba de rellotgeria: tal vegada és aquest, i no la substància vermella, el tret més idiosincràtic de la Nothomb, que torna a no deixar ningú indiferent. Sí, és una obra menor, però tant de bo totes les obres menors tinguessin el nervi d’aquest aeròstat literari.