El món d’en Vicenç

Em pensava que no arribaria. L’esperava ja enmig del carrer, i em mossegava les ungles: la sala plena de gent que havia vingut a la presentació del meu últim llibre, a l’Escala, a l’Alfolí de la Sal. I ja era l’hora; en aquestes ocasions sempre esperes que el presentador del llibre arribi un poc d’hora i així poder planificar una mica l’estratègia… Mesos abans, per Nadal, en Vicenç havia vingut a casa i havíem parlat moltes hores —entre vins i torrons i riallades—: allà li havia anunciat que publicaria pel febrer una nova novel·la, però sobretot m’havia interessat molt pel seu proper llibre, el que sortirà ara —ja pòstumament—, i que serà un compendi de moltes de les seves preocupacions recurrents com escriptor.

D’en Pagès en vam aprendre moltes coses: era un germà gran —el que torna d’hora al matí, i que després de la festa encara ha tingut temps de ser el primer en passar per la biblioteca—, ell va saber portar la literatura catalana un pas més enllà d’on l’havia deixat Monzó, ampliar aquell carrer estret, amb massa olor de benzina, i omplir-lo d’experimentació i risc lúdic, d’un costumisme metafísic i sempre vagament enamorat, que tractava el lector no com el que era sinó com el que hauria de ser: tan intel·ligent o més que l’autor.

Traduir Els jugadors de whist a l’anglès hauria de ser un projecte cultural de país.

El llibre ha de ser una aventura intel·lectual que s’ha de completar, interpretar, sobreentendre i gaudir des d’una intel·ligència sensible i divertida. És impossible escriure una novel·la millor que Els jugadors de whist; amb El món d’Horaci, catorze anys abans, ja havia obert noves línies, tan riques i complexes que ben pocs van saber valorar —i encara ara. Allò era com si Borges i Umberto Eco s’entretinguessin a reescriure en Nick Hornby; era un kantià de la metafísica dels costums generacionals —llegiu també la seva Memòria Vintage—, un planià de Califòrnia, un empordanès que ho volia saber tot, de tothom i del món sencer. Un pioner que retorna sense haver fugit mai de casa.

Traduir Els jugadors de whist a l’anglès hauria de ser un projecte cultural de país. Ell s’havia ocupat de llegir-ho tot —des dels clàssics fins a les foteses dels diaris—; i volia pensar-ho tot des d’una perspicàcia flegmàtica, ben avinguda amb el seu tarannà. De cada autor català, viu o mort, n’havia llegit alguna cosa, i sabia que també la seva feina era la d’ordenar i ponderar, pensar la literatura des de la crítica i des d’una creació genuïna que és al mateix temps una manera de llegir els antics i els contemporanis. Cada pàgina seva és una interpretació literària d’uns antecedents; per això, les seves novel·les són teories, i les seves teories són històries originals.

Dins el món dels escacs hi ha jerarquies: els mestres catalans, els mestres internacionals, i, per damunt de tots, els grans mestres internacionals. Si la literatura funcionés així ell tindria aquesta última categoria, que només es guanya amb bon joc entre els iguals. Sembla que en cap moment no ha perdut la calma i les ganes de jugar i delectar-se; fins als últims dies era a Twitter, comentant l’actualitat amb la ironia de sempre, i posant frases dels clàssics que rellegia, com qualsevol altre estiu. Flaubert, Turguénev i Lampedusa.  

Aquelles ulleres de lector talmúdic en un cos gran, alt, de practicant d’aikido. Sempre portava bones sabates. Era un paio formidable: era capaç de fer-te riure des de la més gran seriositat.

També s’havia apassionat pels mètodes, per les maneres de pensar l’ofici d’escriure, i ens ho havia explicat lúcidament amb assajos i pròlegs; tenia una mentalitat de clàssic però amb un rerefons de conspirador romàntic, aquell equilibri d’inestabilitats en disputa que defineix el postmodern. Físicament també era així: aquelles ulleres de lector talmúdic en un cos gran, alt, de practicant d’aikido. Sempre portava bones sabates. Era un paio formidable: era capaç de fer-te riure des de la més gran seriositat. M’agradava provocar-lo: dir-li que era molt bona una novel·la en clau on ell hi sortia, no gaire ben retratat com a mandarí superb. També era divertit dissentir-hi, perquè ell sabia que en el fons tot són gustos i imponderables estranys; el valor que donem als mots no deriva dels mots sinó d’alguna cosa que hi corre per sota, i que pot ser molt tèrbola, però que haurem d’acceptar. Era ben conscient que el país no dona més de si, així que tampoc no es queixava gaire de res —tot i les temptatives de fer-ho—: ni de la manca de lectors —tots en volem sempre més, sembla— ni de l’estupidesa populatxera que decideix els reconeixements. Amb un mínim de justícia li haurien donat l’Òmnium al seu ‘Robinson’, però aquest és un país de primeres novel·les —de promeses infinites—, que poden ser indubtablement brillants, però que escapa de l’obra sòlida d’un sènior de cinquanta anys, per bé que estigui feta des d’una ironia al·lucinada.

Aquell dia de febrer, sí, va arribar al nostre acte, potser uns minuts tard, i vam fer una gran presentació de Tots els mecanismes. Tothom va riure, i em va recordar públicament la dinàmica soterrada de l’assumpte: ara jo li hauria de presentar un llibre, com a pagament del favor. I ho faré: frisso per llegir aquesta ‘Kennedyana’, saber què hi diu, interpretar-ho i fer-ho meu en un text que, poc o molt, continuï el seu. La literatura és això; el text és això. Un text que s’amplia i ramifica, infinit i combinable, i que ens utilitza a nosaltres, els escriptors, per perpetuar-se, per no callar ni davant de la mort. La tristor només és una frase a mitges. Un punt i final massa d’hora.