El meu Enric Casasses

Òmnium Cultural ha distingit Enric Casasses amb el 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “Em relaciono amb gent que veig que sí que m’ha llegit. Alguns han agafat alguna cosa de mi, però també passa a la inversa: jo aprenc dels joves”, ha dit Casasses a la roda de premsa convocada per Òmnium. Podeu llegir la crònica de Gerard E. Mur aquí. Hem convidat joves poetes a dir-nos qui és per a ells Enric Casasses i ens han enviat aquestes paraules d’homenatge.

Anna Carreras

Ut tens clar, nena? En peu de guerra i so de pau arriba l’Enric a Girona, on hem quedat per fer l’entrevista. Plou a bots i barrals i, naturalment, ell no porta paraigües. Arriba a la Llibreria 22 xop de cap a botes, aferrant fort el seu cabàs de vímet ple de llibres, llibretes, mocadors i caixetes amb secrets. Porta uns pantalons de pana pintats per ell mateix amb retolador i pintures i dues ulleres diferents. Anem a xerrar davant d’una copa de vi negre abans d’agafar un taxi per dinar al poble del costat. No para de ploure. Sembla París. Riem i riem.

El primer que li vaig preguntar, fent referència a un dels seus poemes, va ser: “El dolor ni es crea ni es destrueix”. I em va contestar: “S’atravessa!”.  

Jaume C. Pons Alorda

Enric Casasses no només és un poeta immens que ha fet de tot i sempre ho ha fet increïblement bé, sinó que amb la seva meravellosa energia i generositat ha aconseguit exaltar les generacions posteriors. Ha incitat a l’escriptura i al risc, a la lectura atenta d’obres no prou conegudes, a l’exaltació de l’oralitat, a la pinya grupal i a l’atreviment estètic. És un dels màxims responsables que la poesia catalana d’ara sigui tan activa. Aquest Premi d’Honor és de justícia: era necessari recompensar un dels majors creadors dels darrers anys, algú que ha contribuït infinitament a la literatura catalana i universal. Quina festa!

Anna Gas

L’Enric és aquell jove curiós, amatent i explorador que no es deixa engolir pel poeta Casasses que admirem. T’escolta recitar un poema, se t’acosta per dir-te que li agrada i es presenta: “hola, soc l’Enric”.

Guim Valls

Recordo quan jo era ben petit que a casa posessin sovint El pa de navegar, el CD que l’Enric va fer amb el Manel Pugès, i sobretot recordo que allò que deia en els poemes se’m feia molt estrany però també desvetllava imatges poderoses i una aroma peculiar dins el meu cervell de nen. Un Nadal d’aquella mateixa època (jo devia tenir uns nou o deu anys) vaig recitar de memòria davant la família el bell poema de l’Enric anomenat “Cançó”, aquell que comença “L’amor ho cura tot i no et fas vell”. Des que vaig començar a escriure i a recitar poemes, la manera de fer de l’Enric sempre m’ha acompanyat i encoratjat molt. Per mi sempre serà el poeta de la meva primera prehistòria balbucejant!

Anna Gual

L’Enric és la inspiració. L’Enric és sortir de les normes per entrar-hi amb classe i amb el millor vestit i el mot més adient. L’Enric és la batalla de la paraula al carrer i el savoir faire a l’escriptori. L’Enric és el descubridor, qui porta la llanterna. L’Enric, el mestre. Felicitats tan i tan merescudes! Un hurrapertu.

Jaume Coll Mariné

Enric Casasses és qui més camins ha obert per la poesia catalana en els darrers vint-i-cinc o trenta anys. Sense ell difícilment s’explicarien veus tan diferents entre elles com les de Núria Martínez-Vernis, Blanca Llum Vidal, Guim Valls, Jaume C. Pons Alorda o Misael Alerm —i em deixo molta gent. 

Segurament cada generació (o cada parell de generacions) tenen un poeta amb el qual descobreixen que en poesia es pot dir tot; doncs bé, per a la generació (per dir-ne d’alguna manera) que va dels nascuts a finals dels setanta fins als de mitjan anys noranta (i potser més cap en aquí i tot), aquest autor és Enric Casasses. Poder-ho dir tot vol dir, evidentment, poder dir qualsevol cosa d’una manera que també és teva.

Blanca Llum Vidal

És pensar Enric Casasses i pensar, ara de cop, en el ‘Domini màgic’ d’en Vinyoli dictat per telèfon; en dir-li el botó de perquè vagi al botó de la ràdio; en una llibreta amb un dibuix d’una cadira gravitant per damunt d’una mar que s’encén i per damunt d’un poema envoltat de cites de Blake, de Tsvietàieva, de Llull, de Català i de Bauçà; en els ulls de sa mare quan ell li llegeix un poema dels esquenapelats de L’Escala i en arribar als llocs més estranys pels camins més estrets només per veure com una estesa de gripaus ha ocupat la carretera o només per cantar-li a la mà serena d’un dropo borratxo vestit de parracs.

Joan Todó

A mi em va costar, entrar-hi. Recordo la primera esma d’ell: en parlaven a l’Ajoblanco dels noranta. I després ja era pertot, però jo trescava per altres verals. Va ser cosa de Pep Paré que em calgués llegir a fons Calç, per tirar endavant uns crèdits d’aquells. Enllà d’això, me’l llegia de lluny. Però ell hi era. Arribaves a llegir-lo sense haver-lo llegit: hi ha coltells que me’ls sé perquè Pomada els va convertir en garrotins, versos sobre la xocolata a Montuïri que m’arriben amb el repic dels tecladets de Pascal Comelade.

I després, que el coneguí.

Arriba un dia que sí, que me’l llegeixo. Podé no fou fins a Bes nagana. Hi buscava, tal vegada, una altra llenga, el català ‘gafat de Vallmitjana, de la Víctor, de Rusiñol, de Verdaguer, de Vinyoli, de Bauçà. No ho sé. I jo n’agafo el que em convé. Potser una callada manera senzilla d’anar pel món, de gestionar la timidesa, una forma de fer de poeta sense pedestal però amb sabates, de no dur coturns però saber què són, per millor enfotre-se’n. I la tranquil·litat de saber que tot es pot fer, ‘tat?

Arriba un altre dia que em toca escriure el text d’un llibre de text per a batxillers, concretament el capítol de després de la mort de Franco, i l’incloc a ell, perquè bé que hi parlem dels de la seva edat, els de la generació dels setanta, els que hi eren. I me’l fan treure perquè és massa jove.

I vet-ho aquí.

joan josep camacho grau

ui! en mossèn xemeneia carda màgia de la de veritat i és tan veritat que és fantasiosa i és tan fantasiosa que és fantàstica i és tan fantàstica que és ralitat i és tan ralitat que escriu i dibuixa com viu i viu com dibuixa i escriu…

Eva Baltasar

A mi l’Enric Casasses m’ha inspirat l’abandonament a la poesia.

Ramon Boixeda

Casasses, que és, trobo, d’aquells diguem-ne feliços pocs que del derrapar també en saben fer un art del tocar l’òs, Enric Casasses, deia, i això no vol ser sinó una improvisada proposta de forma pel pessigolleig que la seva poesia pren en mi, és d’aquells que voldries al teu equip però que si va en un altre tampoc passa res perquè és d’aquells que et recorda, tot jugant, i jugant bé, que som vinguts sobretot a inflar la pilota per fer-la moure al propi aire, cadascú el seu, entre la gravetat i la gràcia, tot donant forma als cops rebuts i, si pica bufa, i tornar-s’hi i, si pot ser, aprendre a driblar i també passar-la, la pilota, un tiki-taka de passar-la de camp contrari a camp propi ballant-la, la pilota, com qui es busca pertot de cara barraca i no es troba i s’acaba dient veigues que no sigui just aquest el propi moviment del ser fet per un saber-se deixar estar vingut amb cert regust a mortadel·la i a vi i a pa amb formatge com dient-te, lector, per aquí s’arriba a casa nostra i que passis la pilota i tu llavors, lector, ja entregat del tot que et dius endavant vinga va que vinc! i hi vas xutant li tornes la pilota amb un toc ferm i precís i just en aquell moment l’Enric que s’aparta i és llavors quan, apartant-se, et marca el gol.

David Caño

Per mi l’Enric Casasses és aquella sensació de descobrir que la poesia no només t’agrada sinó que pot flipar-te, flipar-te molt (la primera vegada que el vaig veure recitar em va explotar el cap, i tot va agafar un altre sentit, un altre aire). També és aquell company de paraules, de copa de vi negre, de tarda-nit, de converses, d’anècdotes, de somriures murris i silencis, que hi és sense fer-se veure massa, i t’hi fa ser. També és la generositat de qui et regala un poema que duu escrit a la llibreta  i el compromís de qui mai no té un no per les lluites en contra de la injustícia. L’Enric és qui va posar títol a l’antologia poètica del 15M amb la doble negació “Ningú no ens representa: poetes emprenyats.

I també, per mi, és aquell pertànyer a la llibertat, qui et diu que la propietat és un bluf i qui cada vegada que l’han volgut fer rei ha marxat a la francesa. 

Esteve Plantada

L’Enric és el gran generador de tot, en la meva generació. Una manera de ser poeta, de viure-ho, de dir el vers, de ser rigorós i savi, però alhora proper, còmplice, foteta. Lúcid i terrenal; volador i una autoritat. També fidel a una llengua i a una literatura, amb la contaminació que això pressuposa, amb la fermesa de no callar, de ser-hi, sempre. Amb un compromís lluny de la fanfàrria i dels lluentons: de veritat, irrefutable. Quan el vaig conèixer, va ser una revelació, per tot plegat. Jo tenia 17 anys i ell ens mostrava que era possible fer recitals amb versos que et removien i que atrapaven, que et feien pensar, que et commocionaven i que, a sobre, també et podien fer riure. Era possible, sense caure en la bestiesa i l’acudit desbarrat. En Casasses és, innegablement, el pare d’una escola -més que literària, perquè de camins ara n’hi ha molts i diversos, en l’ofici i en la manera de gaudir de la literatura, una cosa que per a poetes joves i no tan joves d’aleshores, va ser una revolució. Viure-ho, entre Calç, Coltells, D’equivocar-se així, Plaça Raspall i, sobretot, aquell UH, va ser únic. Cada llibre, com un esdeveniment. Ell, com a reafirmació necessària. Ell, obridor de tantes portes, de tants autors que va saber llegir, rellegir i explicar-nos com ningú, de tants que el precediren -i d’una collita allunyada dels grans focus-, de tants versos que se’ns van començar a quedar clavats, com si fossin coltells. L’Enric, quin premiàs, quina alegria, quin descobridor, quin poeta. Quanta justícia.

Bego Ricart

L’Enric és el “ fes-te senzill, busca el perill”. És el pinyol de les coses. És la gràcia que té viure. És qui t’assegura la màgia, la il·lusió q hi ha un camí lluminós cap a tu mateixa; és com la seguretat q hi ha un lloc on s’hi està més que bé. És esperança, divertiment, explosió, llibertat, llibertat.