El dipòsit

Les coses només ens surten brillants quan hi ha una sobreabundància que les desborda. Normalment és una sobreabundància d’ira. Esclar que hi ha amor i beatitud i ser amb tot a lloc, que això a vegades passa i surfejar-ho és una festa. Però quan els astres no s’alineen des de fora, a dins sempre hi pots trobar un dipòsit de venjança. Si penso perquè a vegades t’odio, em fa una certa pena i em sento abjecte i petit. Però després remo fins als orígens nets d’aquest odi i tot es va igualant i depurant, i ja no només t’odio, sinó que vull retenir l’odi i controlar-lo com qui té la clau de les comportes de la presa, i ja ni tan sols és per la força motivacional, és que aquest líquid vermell és un bé de déu de textura i de riquesa. La gràcia és fugissera i una mica estúpida, mentre que el registre d’un desequilibri es pot emmagatzemar i redistribuir. Llavors comences recordant en possessió de tu mateix, i el buit s’omple amb un nus als budells, la sang comença a anar en direcció contrària, cap amunt, tot es concreta en un vèrtex i et tornes poderós.

La ira és la primera paraula del primer llibre del nostre cànon literari, i per això un grapat vam acudir la setmana passada al pati del CCCB, convocats a llegir en veu alta. Cada any la Casa dels Clàssics que dirigeix l’admiradíssim Raül Garrigasait fa una marató lectora col·lectiva, molt ben encaixada amb el festival Kosmopolis com una gota del més vell al mig del més nou. Jo hi vaig arribar la nit del tercer dia, l’últim, just quan Aquil·les mata a Hèctor i, mentre la Míriam Cano llegia amb aquella veu que té, una colla molt més grossa feia cua per escoltar a Virginie Despentes, que amb el seu talent per canalitzar políticament la ira segur que hauria recitat un cant esplèndidament. El tòpic ja pot dir que la finalitat d’aquestes lectures és entendre i calmar passions atàviques, que jo estic convençut que allò era un ritual d’invocació.

Figura que l’economia de la ira ha quedat obsoleta. En les societats arcaiques la violència de sang és visible i omnipresent, les disputes es resolen amb un tall, i el guerrer que més mata és també el més irat, perquè el superàvit esperitós confegeix un avantatge en la batalla. Després tot està bé, perquè l’excel·lència ha de ser recompensada, i l’excel·lència en la guerra encara més. L’antropologia de la modernitat explica com aquesta violència es va deslegitimant progressivament i la venjança personal se substitueix pel càstig de l’Estat. Llavors la ira ja no ens fa poderosos, sinó culpables. Però, si llegim la història sanguinària d’Aquil·les, és perquè alguna cosa manca en la pura repressió. La nostàlgia de la violència és ridícula, però viure sense esperit és una trampa dels de dalt.

En l’instint arcaic de la ira hi ha la intuïció que l’equilibri just del món no es mantindrà si no fem alguna cosa íntima per mantenir-lo. No n’hi ha prou amb l’Estat, cal alguna forma de noblesa personal i intransferible. El problema de la ira crua és que surt a raig i gratuïta, com Aquil·les que, per venjar Patrocle, mata sense ordre ni concert, com si cada unitat de sofriment causat compensés una unitat de sofriment patit. Però hi ha espai per a una ira noble, un hackeig del mecanisme que ens voldria hackejar. La sang et crema per protegir-te del greuge i, de cop, en comptes de replegar-te, fas servir el doll de força per donar. El sentiment és contradictori, però estranyament plaent, una mena de generositat irada que no només restaura el que hi havia abans que s’espatllés, sinó que crea un lloc més fèrtil. A vegades penso en com t’odio, i ja està bé, perquè la venjança és fer-ho millor i regalar aquesta sobreabundància lluent als altres.