Dos sants bevedors i un curs d’estiu sobre la passió pel vi

El vi, com deia Robert Louis Stevenson, és poesia dins d’una ampolla. Una ampolla de vi, però, també és una font d’històries que donen per escriure un conte, un capítol d’una novel·la o una novel·la sencera, o fins i tot per estudiar-les al llarg d’un curs d’estiu festiu i lúdic com el que ha organitzat la Universitat de Girona sota el títol: «Grans bevedors: Història i literatura de la passió pel vi». Històries protagonitzades per sants bevedors; per grans guerrers o per escuders rondinaires i panxuts; per frares, o bufons, golafres i bocafins; per seductors implacables, per gegants pantagruèlics o per un jove periodista belga que no para de donar voltes pel món amb pantalons esportius i un tupè que no perd mai la línia, i fins i tot per bevedors, i bevedores, de cervesa. El vi, en efecte, és poesia dins d’una ampolla, i obrir-ne una per beure’n alimenta la facúndia i estimula la imaginació, de manera que cada gran bevedor té mil i una històries per explicar la seva relació amb el vi, potser una per cadascuna de les ampolles que ha begut. Vegem-ne algunes.

Un teòleg i un futbolista (o un franciscà i un luterà)

Vull començar parlant de dos sants bevedors. El primer és un estudiant d’Oxford; l’altre, un jugador de futbol. No sabem d’on venia l’estudiant, ni què estudiava, tot i que podem suposar que es dedicava a la teologia; el futbolista era suec, va guanyar la medalla d’or amb la selecció del seu país als Jocs Olímpics del 1948 i l’any següent va ser fitxat pel Milan. Ignorem el nom del teòleg, només sabem que era franciscà. El futbolista es deia Nils Liedholm, i era un migcampista esquerrà, que també la tocava molt bé amb la dreta, i que va fer història com a jugador i com a entrenador. Els suecs i els italians que el van veure jugar el comparen amb el Kakà dels millors anys. Va ser, a més, un futbolista molt net:  va tenir una llarga carrera com a jugador —es va retirar als 39 anys— i no el van amonestar ni un sol cop! Va guanyar 4 lligues com a jugador del Milan, dues com a entrenador del mateix equip i una al capdavant de la Roma, a més d’aconseguir el segon lloc en la copa del món del 1958. La història de Nils Liedholm va tenir lloc, és clar, en el segle XX; la de l’estudiant de teologia, set segles abans.  A hores d’ara només els medievalistes recordem l’anècdota de l’estudiant de teologia que no trigaré a explicar. Nils Liedholm, en canvi, potser no és gaire conegut al nostre país, però a Suècia i a Itàlia encara és un autèntic mite. L’any 1961 quan la casa Pannini va llançar el primer àlbum de cromos de futbolistes la imatge escollida per il·lustrar la coberta va ser una de Liedholm amb la samarreta del Milan. Era la seva última temporada com a jugador i s’havia guanyat a pols aquest homenatge.

Quan, en els anys vint del segle passat, Vladimir Nabokov estudiava a la universitat de Cambridge no anava mai a la biblioteca: es passava les hores en què no tenia classe, i segurament més d’una hora de classe, jugant, com a porter, a futbol. Set segles abans, l’estudiant d’Oxford es devia passar, en canvi, hores i hores a la biblioteca i era del tot impossible trobar-lo en una taverna, perquè, a diferència de Nabokov, no li agradava gens ni mica el vi. Devia ser, doncs, un bon estudiant i un mal goliard, un frare auster i seriós, massa seriós.

Un guardià de convent i un metge

Jo, a diferència de Nabokov i del nostre estudiant, no veig cap incompatibilitat entre assaborir una copa de bon vi, jugar a futbol i freqüentar les biblioteques, però el nostre estudiant era tan i tan auster que només tenia ulls per als llibres i les biblioteques, i boca per parlar, poc, i per recitar les seves oracions. El guardià del convent franciscà d’Oxford d’aleshores, que, com una mena de col·legi major dels nostres dies, acollia els estudiants franciscans de la universitat, va decidir, amb molt bon criteri, posar punt final a tanta austeritat i va obligar l’estudiant a beure vi en un àpat. Peter de Tewksbury, el guardià del convent, deia que hi havia tres elements essencials per conservar la salut: el menjar, el dormir i el joc. I com que l’estudiant de teologia devia menjar malament, beure encara pitjor, dormir poc i jugar encara menys, li va imposar com a penitència beure un calze ple de bon vi. L’estudiant va haver d’obeir, és clar, l’ordre, però es va beure el vi tant a contracor que el seu superior es va veure obligat a dir-li: «Germà molt estimat, si fessis amb freqüència una penitència com aquesta tindries millor consciència» (i alhora millor caràcter). Thomas d’Eccleston, el cronista franciscà que explica aquesta història, no es va entretenir a dir què va passar després d’aquest càstig tant singular com savi, i alhora tan franciscà, però no costa gaire d’imaginar que la sociabilitat i la facúndia de l’estudiant devien millorar molt, i que potser fins i tot va començar a dormir millor.

Quan jugava a Suècia Nils Liedholm tampoc no bevia ni vi ni alcohol de cap mena. És més, era militant d’una lliga antialcohòlica d’arrels luteranes molt estrictes i, com devia fer l’estudiant d’Oxford, només bevia aigua i llet. Les coses van començar a canviar quan va fitxar pel Milan, perquè, en passar la revisió mèdica, el metge— el guardià de la salut del seu nou equip —li va recomanar beure un got de vi a cada àpat per fer pujar la pressió i per corregir la pal·lidesa pròpia dels homes del nord. (Les fotos que he pogut veure de N. Liedholm amb la camiseta del Milan m’han fet pensar en Max von Sydow, que va néixer set anys després que ell. N. Liedholm, però, en comptes d’actuar davant de les càmeres i en els teatres, es dedicava a jugar a futbol en uns altres escenaris).

La història, però, no s’acaba aquí, perquè l’any 1975 N. Liedholm, que aleshores feia d’entrenador, va comprar Vil·la Bohèmia, una finca agrícola a Cuccaro (Monferrato), al Piemont, amb dotze hectàrees de vinya, i va començar a fer-hi vi, tot primer a escala reduïda, només per a la família i els amics, a partir dels ceps típics de la regió: barbera i grignolino. Com que els resultats van ser prou bons, N. Liedholm, que ja no era ni bon tros un abstemi militant, va acabar plantant també ceps de pinot noir, cabernet sauvignon i cabernet franc i el 1985 va començar a llançar al mercat una producció d’entre vuitanta i noranta mil ampolles anuals. Un canvi impressionant per a algú que quaranta anys abans era militant de la lliga antialcohòlica sueca! Si fem volar la imaginació i busquem un bon final per a la història de l’estudiant d’Oxford, un final semblant al de Nils Liedholm convertit en vinater al Piemont, podem especular amb la possibilitat que l’estudiant d’Oxford, un cop descoberts els efectes benèfics del vi sobre la salut, acabés convertit en el mestre del celler del seu convent, un equivalent, mutatis mutandis, dels sommeliers dels nostres dies.

Un curs d’estiu en línia sobre uns altres grans bevedors

L’estudiant anònim d’Oxford i Nils Liedholm, el futbolista suec, dos abstemis que van esdevenir grans bevedors estan separats per set segles i units per una història en el fons molt similar.  Si volem relats amb més varietat temàtica, però sense moure’ns del món del vi, podem anar al curs d’estiu en línia que organitza la Universitat de Girona i que dirigeixen Salvador Garcia Arbós, periodista especialitzat en temes gastronòmics, i un servidor: «Grans bevedors: Història i literatura de la passió pel vi» (9-20 de juliol).

El curs, però, comença amb Noè, de nou un abstemi, almenys al principi, tot i que perquè no tenia cap altra opció, un abstemi que, segons el relat del Gènesi, va acabar essent l’inventor del vi i alhora el primer borratxo. (La seva peripècia vital no és gaire lluny, doncs, de la de l’estudiant de teologia i de la del futbolista suec: la història es repeteix). Tot seguit continua amb la propaganda política, digna de les lligues antialcohòliques més radicals, a la Grècia clàssica contra Felip de Macedònia i Alexandre el Gran, el seu fill. Després passa a l’edat mitjana per presentar, entre d’altres, dos textos molt singulars: un dels testimonis més antics de les lletres catalanes medievals, de la mà d’Eiximenis, de maridatge entre plats i vins, i un permís per beure tots els vins del món concedit per Alfons V, rei d’Aragó, a un seu bufó. Tot seguit s’hi estudiarà la figura del millor, i més panxut, tastavins de la història de la literatura espanyola i la dels bevedors més voraços, capaços d’absorbir les quantitats més fenomenals d’alcohol, de la literatura francesa i, de fet, de tota la literatura universal. No ens descuidarem ni dels brindis a les òperes de Mozart, sobretot de Don Giovanni, un seductor que es deixa seduir pels millors vins, ni de l’afició al xampany d’un dels grans mites de la història del còmic. I, per ser alcohòlicament correctes, no només parlarem de vins, xampanys i destil·lats, sinó que també dedicarem un tema als bevedors, i a les bevedores, de cervesa.

S’ocuparan de cadascun d’aquests temes alguns dels millors especialistes en la matèria. Cada lliçó, a més, anirà acompanyada d’una proposta de maridatge entre un o dos vins i el tema o el personatge del dia. Les propostes de maridatge estaran a càrrec d’un sommelier i d’un tastavins de primera categoria: Josep Roca, del Celler de Can Roca, i Joan Gómez Pallarès (bloc De vinis). Què més es pot demanar?

Cada ampolla de vi té una història al darrere o, millor encara, unes quantes: les de qui l’han fet néixer i les de qui l’han fet renéixer bevent-se-la gota a gota i copa a copa. Stevenson tenia raó: el vi és poesia dins d’una ampolla, però, a més, cada ampolla és una font d’històries. De tot això es parlarà en el curs d’estiu en línia «Grans bevedors: Història i literatura de la passió pel vi». Si us agrada el vi i alhora us agrada també aquest curs, apunteu-vos-hi, que encara queden places vacants. Si, tot i que us agrada, no en podeu pagar la matrícula, malgrat que no és gens cara, però podeu prescindir d’un parell de pantalons, seguiu el consell de Lichtenberg, és a dir, veneu-vos els pantalons i amb el que hi haureu guanyat matriculeu-vos-hi.

Us podeu inscriure al curs  «Grans bevedors: Història i literatura de la passió pel vi».