Dins el ventre d’un peix

Sóc dins del ventre d’una balena, penso. Si tanco els ulls gairebé puc sentir el mar, allà a fora, i l’olor de sal. En aquest espai calent i humit «ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa» (Nabí) i, amb les parpelles ben closes, «re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida» (Nabí). Giro els ulls endins i deixo que la balena em bressoli mentre va fent camí per les carreteres dels oceans. Són carreteres de «llum ampla i quieta» (La meva Cristina) i no em fa patir cap on em duguin: tinc confiança en el menar de la meva immensa timonera. M’arrauleixo en aquella escalfor humida i em deixo portar. 

De sobte, sona el bol tibetà i surto, entre tels, de les profunditats d’aquell estómac: sóc a Sant Gabriel, amb els companys. Fem cara d’adormits, encara no hem esmorzat, però ens somriem lleument perquè hem entès que compartim un secret. De primer, ningú s’atreveix a trencar el silenci: només els ocells, allà fora, i semblen molt llunyans. Després, algú s’hi envalentona i diu el que pensem tots: he descobert que «mon seny en la fosca reneix» (N).

Aquest darrer vers és una bona síntesi d’aquesta tercera edició de La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativa. Aquest curs de meditació i literatura organitzat pels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona va tenir lloc els dies 11, 12 i 13 d’octubre en un entorn inigualable: la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, al Solsonès. L’objectiu del curs va ser donar un espai per a l’atenció plena a alumnes i professors de la facultat. Un cap de setmana al cor de la primera tardor que havia de permetre fer meditació, escriptura introspectiva, música, i, sobretot, llegir uns textos escollits. L’objectiu, gaudir de la literatura amb tots els sentits. Només així s’aconsegueix d’arribar al fons dels textos i, per què no?, al fons de nosaltres mateixos: dins les nostres balenes.

I és que aquesta edició ha tingut com a fil conductor el mite de Jonàs i, sobretot, la balena que l’engoleix. Així, hem llegit tres textos que plantegen l’estada al ventre del cetaci de maneres diferents: el text bíblic de Jonàs, el poema Nabí de Josep Carner i, finalment, La meva Cristina de Mercè Rodoreda. Són textos que, d’alguna manera, beuen l’un de l’altre i que, com a nexe d’unió, tenen un protagonista que pateix un procés de canvi metaforitzat per l’estada al ventre del «gran peix».

Primer, per ordre divina, la balena bíblica salva Jonàs de ser ofegat per les onades embravides. El profeta demana auxili i és escoltat: «quan la meva vida defallia, / m’he recordat de tu, Senyor», diu el text bíblic. En la balena, Jonàs recapacita i decideix obeir Jahvè per retornar a la seva tasca profètica, que abans havia volgut defugir: «però jo et donaré gràcies / i t’oferiré un sacrifici / compliré el que havia promès. / És el Senyor qui em salva!».

Milers d’anys després, el 1939, Josep Carner va voler recrear el mite bíblic i va escriure la primera versió d’un poema narratiu en deu cants que, en un primer moment, es va anomenar Jonàs, i en una revisió posterior, es va passar a dir Nabí (‘profeta’ en hebreu). Carner ens presenta un Jonàs ben malcarat que s’encara a la veu del Senyor perquè no vol acomplir la tasca que li encarrega. Decideix fugir per no afrontar el seu destí fins que, com un heroi grec, se’l troba en el camí que havia pres per escapar-se’n. Per apaivagar la tempesta, els mariners el llencen al mar i, llavors, se’l menja una balena divina. El ventre del cetaci, lluny d’espantar-lo, li retorna la confiança en Déu i en ell mateix: el personatge deixa de lluitar i es col·loca «orb, doblegat, com esperant una naixença / dins la cavorca sepulcral». La balena carneriana és com un úter matern que protegeix de tots els mals exteriors i, curiosament, també interiors: «com el no nat sóc a redós». És un espai de plena acceptació: potser una sensació meditativa?

Ben al contrari, la balena de Rodoreda sembla la concreció dels nostres fantasmes. Malgrat que beu de la carneriana, no podria ser més diferent. Batejada com a «Cristina», la balena és un animal salvatge que turmenta el protagonista. Ell, per sobreviure, lluita contra ella amb totes les seves forces. «Un dia vaig pegar falconada a les barnilles per veure si obria bretxa i tot va començar a giravoltar i jo anava amunt i avall, tan aviat damunt la llengua com a sota, tan aviat en un costat com a dalt de tot. I, encastat al paladar, vaig tenir esma de fer un crit: atura’t, Cristina!…». Un protagonista valent i combatiu que s’esgota fins a l’últim alè per controlar la situació, i que, efectivament, aconsegueix sortir-se’n en contra de tota expectativa. Ara bé, a quin preu? 

Asseguts davant de Sant Gabriel, aviat vam comprendre que meditar es podia entendre com fer una estada al ventre de la nostra balena particular. La meditació, que ens porta en un estat d’atenció plena, és un medi excel·lent per revelar la serenor i les angoixes internes: ens porta un espai solitari i obscur que ens obliga a afrontar el que tenim dins nostre per avançar cap a l’etapa següent. I és que què és una estada al ventre de la balena sinó una etapa d’acceptació de canvis? Una etapa d’aprenentatge que fa virar una mica les veles quan se’n surt?

No ens ha calgut gaire res per entrar en el simbolisme de Jonàs: tres dies, tres textos, una mica de meditació i una llibreta i un bolígraf. «Medita, llegeix, escriu i, si vols, reflexiona. No tornaràs de la mateixa manera, això segur que no». El símbol de Jonàs i el sentit de la seva aventura ens ha fet plantejar el paper de les balenes a la vida de les persones i, en especial, a la nostra. 

No és estrany que després de tres dies d’activitat intensa de lectura i escriptura al voltant d’aquest mite se’ns sorprengués amb una pregunta final: «a dins de quina balena sou, la carneriana o la rodorediana? Potser en cap, i eviteu entrar dins d’aquests ventres tan llefiscosos, o potser un entremig perquè voleu lluitar i, al mateix temps, acceptar el timoner i confiar-hi. Potser és que, al capdavall, hi ha moments per a tot, a la vida: lluitar, morir, acceptar». 

O, potser, com diu la Rodoreda, avancem una mica a cegues, però amb la intuïció segura que, sigui com sigui, lluitem o acceptem, en algun indret encara ens espera «el darrer floc de llum damunt l’ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se’n van».