De què serveix l’any Espriu?

Fa uns dies el nunci de l’any Espriu, Xavier Bru de Sala, afirmava al plató de l’Ànima 33 que l’autor de Sinera és, amb Josep Pla, el gran escriptor català del segle XX. I es va quedar tan ample. I ens preguntem: va d’això l’any Espriu? De veure qui la té més llarga? Contra qui es fa aquesta afirmació? Som aquí encara?

Ara per ara considero més interessant preguntar-me per què la figura d’Espriu ha passat un purgatori de gairebé vint anys des de la seva mort l’any 1985. Per què, si és el gran escriptor del segle XX, no és un referent indiscutible per a tots els escriptors joves que avui entrevistem a Núvol?

Espriu és un cas paradoxal. No hi ha gaires autors catalans amb una fundació que vetlli tant i tan bé per l’edició crítica de la seva obra, i que al mateix temps hagi passat aquest ostracisme pòstum, tan llarg, que ha anat molt més enllà de la purga de rigor que se sol aplicar als tòtems. Què ha passat, doncs?

Espriu va morir en un moment en què la seva missió política ja es donava per acabada. I el personatge d’Espriu estava tan amortitzat políticament i la seva obra tan identificada amb la seva missió, que el vam arraconar. A mitjan anys 80, els catalans ja vivíem acomodats en ple pujolisme, i necessitàvem creure que la lluita antifranquista era cosa feliçment superada. El transcendentalisme va quedar aparcat per la postmodernitat irònica i frívola. Teníem ganes de riure. I el centre del camp ja l’ocupava Quim Monzó, amb una literatura refractària a tota temptació autobiogràfica.

En el camp poètic, en canvi, Espriu va quedar desplaçat per un motiu diferent: l’entrada d’una poesia confessional, deixatada, molt allunyada de les púdiques formalitzacions d’Espriu, que s’emmirallava en Gabriel Ferrater o Miquel Martí i Pol.

La literatura catalana té un pèndol intern que va oscil·lant entre dos pols. Per una banda hi ha els autors que escriuen des de l’agonia. La lluita descarnada i tremenda contra la mort és omnipresent en la novel·la modernista, des de Solitud fins a Els sots feréstecs, en Bertrana, Puig i Ferrater, Arbó, i fins a Rodoreda. La pulsió agònica ha donat les grans novel·les, des de La plaça del diamant i Bearn fins a Camí de Sirga o Jo confesso. Després hi ha la correcció noucentista, irònica, refractària a l’exhibicionisme, civilitzada, indolora. És l’humor que bascula entre el candor i la condescendència. És la via de Josep Carner, l’Escola de Sabadell, Calders, i podria arribar fins a Quim Monzó.

Hi ha personatges que han sabut trobar el terme mig. Rusiñol en seria un cas paradigmàtic. Agònic fins a morir quan pinta. Còmic quan escriu. Villalonga és també un autor còmico-agònic com més gran es fa. I on quedaria Espriu en tota aquesta constel·lació? Espriu tant pot tirar de la veta còmica com penjar de la corda agònica, i d’una manera molt personal. Quan és còmic, s’aparta d’aquella fina ironia noucentista per ser grotesc, esdrúixol, expressionista fins i tot en l’expressió de l’agonia. El doctor Rip mor d’un quadre còmico-agònic! I en canvi, quan és purament agònic, és depurat fins a la medul·la.

L’editor Josep Lluch ho diu molt bé en un article publicat a Núvol. L’any Espriu ha de servir per qüestionar-nos tot això i per resituar l’autor de Sinera en el panteó de personatges literaris. L’Espriu personatge és d’una gran riquesa, com ens recorden ara mateix la biografia d’Agustí Pons, els apunts de Raimon, els records de Francesc Vallverdú o l’anècdota hilarant que ens explica avui a Núvol Josepmiquel Servià.

I ara que la figura d’Espriu torna a sortir a la llum després de passar dues dècades amagat al quarto fosc, alguns encara es preguntaran, per què la necessitem ara, aquesta mòmia? Per la independència? Aquí Espriu resulta políticament incòmode. La pell de brau no és un adéu a Espanya, sinó un llibre escrit amb voluntat de concòrdia. Aquesta vegada els déus s’han alineat a favor d’Espriu perquè el llegim com a poeta, no pas com un profeta. Ara, per fi, amb permís del nunci, podem acarar-nos a la seva obra i decidir què ens diu avui a cadascun de nosaltres i quin lloc mereix ocupar en el nostre mapa literari.