A casa d’Espriu

9.05.2014

L’any 1981 Raimon va consignar en un dietari les visites que va fer a Salvador Espriu mentre componia i gravava unes cançons a partir de versos del poeta. Avui a Núvol us oferim algunes entrades d’aquest diari, publicat sota el títol Les hores guanyades, que permeten resseguir el procés de creació d’aquest disc i l’acompanyament que en va fer Espriu. Agraïm l’autorització de Raimon i de l’Editorial Plataforma, que acaba de reeditar aquest dietari en català i castellà amb el títol La vida immediata. 1981. Diari de treball.

 

Raimon

11 d’abril 1981

Hem arribat a Xàbia. El nou i el deu, i el mateix dia vuit, han estat molt moguts, massa. Hem acabat de posar les bases de l’elapé L’aigua del temps que vius. Sessió aspra, que durà tota la tarda del dia nou, dijous. Deixarem passar la Setmana Santa i Pasqua, perquè no es pot gravar, per vacances de músics i estudi. El dia 22 he de cantar a Vilafranca del Penedès i el dia 24 hem de posar corda a partir de les quatre de la tarda. He parlat amb l’Espriu, que m’ha donat el seu acord d’escriure unes ratlles per al llibre que acompanyarà Totes les cançons. Vol saber què ha d’escriure i quant d’espai ha d’omplir, per qüestions del ritme de la seva prosa, diu. Sempre em trobo a gust parlant amb ell. Pensa, amb tota la cautela necessària, que el cop d’Estat del passat febrer és una cosa esperpèntica. Em parla d’una obra de Valle-Inclán, que jo no he llegit, on es troba la descripció d’uns fets que li han recordat els del febrer últim. Com que no conec l’obra en qüestió no puc seguir la conversa pels camins, ameníssims, on ell la portava. Em demana per Fuster i per Estellés. No s’explica l’animadversió tan forta que un sector de la població valenciana demostra contra els catalans. Intento explicar-li-ho. No sé si ho aconsegueixo.

 

12 de maig 1981

L’Espriu, que em digué ahir, tot rient, que ell és una «cuinera», referint-se a la cuina literària, a la manera que té de confeccionar els seus escrits, va comptar, sobre la maqueta del llibre que acompanyarà Raimon totes les cançons, les línies que caben en una pàgina, les, paraules que caben en una línia. Va dir dotze per seixanta i em sembla que li va agradar la proporció. Em diu que ell necessita saber tot això per raó del ritme que vol imprimir a la seva prosa. Em va demanar una mena de curriculum, cosa que em suposa un petit problema, perquè sempre he intentat fugir dels curriculum.

 

20 de maig 1981

Ahir amb l’Eliseu anàrem a veure l’Espriu. Al voltant de dues hores de tranquil·la conversa amb l’Espriu, millor que mai de salut. L’Eliseu, que no coneixia l’Espriu personalment, que no havia parlat mai amb ell, quedà enlluernat de l’amenitat, la rectitud i l’humor incisiu i de vegades agre, però sempre civilitzat, que caracteritza la personalitat del poeta. La visió que l’Espriu té de la cultura catalana em sembla molt encertada. D’una banda, qualificant-la de raquítica, de pobra al llarg dels segles, de limitadíssima, amb poques obres que aportin alguna cosa a la cultura occidental. D’altra banda, assenyalant aquesta energia que l’ha feta inassimilable per les dues «cultures» grans, establertes, veïnes: la francesa i l’espanyola. Aquesta situació és la pitjor que podríem preveure. Ens diu que ell no és res, que el seu nom no és ningú i que prou serà si queda alguna pàgina de diàleg teatral, alguna narració curta i algun poema, de tot el que ha escrit. Que han fet d’ell una patum i que això ho sent com un gran límit en el seu comportament. Ha insistit a dir que és un aprenent de la llengua, que l’ha apresa com a autodidacta, que ha volgut, sense sortir de la llengua normativa, escriure en català ric, que tingués en compte la vida del llenguatge i que el desencotillés, que avui tothom escriu de qualsevol manera. Hem parlat també de Fuster —ell sap que nosaltres l’estimem molt— i ens ha donat una visió molt crítica però molt cordial d’ell. Deixa sempre molt clar que ell pensa que Fuster és un escriptor molt intel·ligent. Hem parlat de moltes més coses i hem deixat mig embastat el compromís d’Espriu d’escriure un llibre de prosa —diu que ja no escriu més poesia— perquè el publiqui l’Eliseu a la seva editorial de València. L’Eliseu li ha portat uns deu o dotze llibres de l’editorial Tres i Quatre, per tal que veiés quin tipus d’editorial és la seva. Hem estat molt bé tots tres.

Salvador Espriu | Foto de Pau Barceló

30 de juny 1981

Demà he de veure l’Espriu per consultar-li tots els problemes que han sorgit en la preparació del segon elapé sobre poemes d’ell, que en portarà nou i he de gravar al setembre. El títol vull que sigui He mirat aquesta terra, que és el vers que es repeteix i dóna cos al poema XXIV del Llibre de Sinera i que penso col·locar com a primer de la primera cara. El poema XL, el que clou el Llibre de Sinera i que comença amb aquell vers extraordinari «Però en la sequedat arrela el pi», vull que clogui també el disc. Com que l’Espriu canvia paraules dels versos ja fets d’una edició a una altra, i de vegades versos sencers i estrofes, reestructura contínuament la seva obra, em trobo en la situació de cantar versos que ja no són a la quarta edició de l’Obra poètica. El problema a vegades s’obvia, perquè els canvis introduïts per l’autor en les successives edicions respecten la mètrica i l’accentuació, de tal manera que cantar la nova versió no presenta cap dificultat. En canvi, esdevé insoluble quan elimina o afegeix nous versos, sense respectar l’accentuació —la mètrica és gairebé sempre respectada. Jo tinc dues possibilitats de solució: canviar la melodia o cantar les versions anteriors. Sóc partidari de cantar la versió anterior a les revisions, versió que la part de gent, que coneix Espriu a través de les meves cançons, ha sentit sempre. No sé si ell serà del mateix parer. Demà ho hem de deixar tot aclarit, perquè ha de quedar enllestit aquesta setmana.

 

1 de juliol de 1981

En certa manera tinc la impressió que cantar em buida el pensament. El total lliurament en el qual sempre he cantat em produeix una mena, d’exhauriment mental, no físic.

L’Espriu m’ha telefonat als volts de la una del migdia, i he anat a veure’l immediatament. Hem parlat dels meus dubtes sobre el seu elapé. Tot queda clar. El títol serà He mirat aquesta terra. Els versos de l’estrofa setena

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,

s’han de dir fent una petita pausa després d’«adormit» i una altra petita pausa d’igual duració després de «camp». Ell m’ho ha llegit. Si ho faig d’aquesta manera, quedarà clar l’encavallament dels dos versos i el seu sentit. Està d’acord que canti els poemes en la seva versió primera, quan cantar-los en la versió actual suposi trencament de la melodia primera. D’acord també que el poema XL de Llibre de Sinera clogui el disc. No cal dir l’acròstic. «Que es fotin», m’ha dit literalment. M’agrada i admiro la capacitat d’ira de l’Espriu i la capacitat de contenir-la, donant-li una major intensitat. S’ha compromès a fer-me el paper pel vint de juliol. No l’he trobat pitjor que les últimes vegades que l’he vist. Però la processó va per dins, com se sol dir. No se sap mai. Vol que Totes les cançons sigui un gran impacte i s’ha ofert per fer de corrector del llibre, si cal, i d’ajudar-me en tot el que sigui necessari. Hem parlat de moltes altres coses. De l’encotillament del català normatiu, de certes ambigüitats en l’ús de l’a i de l’en. Hem estat a gust i contents, crec. Jo, almenys he sortit molt il·lusionat.

 

17 de juliol de 1981

Em telefona l’Espriu. Vaig a veure’l. Ha escrit el paper que acompanyarà, junt amb el de Fuster i el de Gispert, el llibre inclòs a l’estoig amb tots els discos. Me’l llegeix en veu alta i li dic que m’agrada molt. Coincidim a ponderar el de Fuster i admetem que li ho havia deixat ben difícil. És una prosa senzilla, sàviament senzilla, la que ha escrit Espriu. Hi ha una barreja d’ironia, continguda, d’una gran i viva cordialitat envers el Raimon. És també un paper amè i divertit. Emprenyador, ho serà, per a segons qui. Dic també, perquè el de Fuster, tot i ser molt distint, participa de les mateixes característiques d’amenitat i d’emprenyamenta. Jo estic molt content.

Em pregunta l’Espriu: «Em dóna l’absolució?», i riem tots dos. L’absolució, la indulgència plenària i el que vulgui, jo li dic. El dilluns que ve mel donarà, si l’acaba de fer. L’ha redactat, em diu, quatre vegades. (També Fuster féu diverses redaccions.) Em diu que pot passar-se tota una tarda en una coma. I m’ho crec, sabedor de l’afany de perfecció que anima tota l’obra de Salvador Espriu.

 

15 de novembre 1981

Salvador Espriu ha escoltat els dos elapés fets sobre els seus poemes. Els escoltàrem junts al seu despatx el dissabte catorze de novembre. Des de dos quarts de dotze del matí fins vora les dues de la tarda xerràrem i escoltàrem les cançons. La impressió és que li han agradat i l’han sorprès positivament. Jo he viscut uns moments d’emoció. Davant de la seva sincera aprovació del que he fet amb els seus poemes, m’he sentit content, una mica orgullós i amb un pèl de satisfacció. He sentit la joia de la feina ben feta, per uns breus moments.