Agustí Pons

Agustí Pons

Foto de Martí Pons

Una tertúlia al carrer del Bisbe Català

Proa publica 'Espriu, transparent', una biografia d'Agustí Pons que repassa la vida del poeta de Sinera. Núvol us ofereix aquí un capítol que retrata amb gran vivesa l'entorn familiar de Salvador Espriu i el món d'Arenys.

El notari està assegut al cap de taula. Té quasi cinquanta anys, i els aparenta. Va vestit amb camisa i corbata; la cara, ampla, les orelles, desenganxades; una notable alopècia i unes ulleres que deixen entreveure uns ulls petits i malalts. El rostre, però, desprèn energia, potser perquè el mentó acaba, abruptament, de forma afilada o per la contundència de les espatlles, o, simplement, perquè és un home avesat a manar. Al voltant de la taula seuen un conjunt de personatges locals d’aire distingit. Beuen o fumen, o beuen i fumen. Hi podem trobar Lluís Castelló, cunyat del notari, procurador dels tribunals, considerat l’home més elegant d’Arenys, mestre en salutacions i polític ocasional; el senyor Josep Maria Pasqual i Soler, més conegut com a Pasqualet, republicà i prestigiós crític musical als diaris de Barcelona; Esteve Mundet, amic d’infància del notari, company seu d’estudis al batxillerat i a la Facultat de Dret; el doctor Claudi Miquel, un autèntic metge de poble, abnegat, sorrut, generós i fumador empedreït. Al metge, en aquesta ocasió, l’acompanya el seu fill segon, Josep Maria Miquel i Vergés, futur escriptor i historiador que va morir a l’exili de Mèxic just el dia que preparava la tornada a l’Arenys que no havia oblidat mai. Al seu costat, mossèn Josep Palomer, sempre amb un cigarret de picadura a la boca, vicari, historiador més o menys rigorós, «enjuto, nervioso, de ojos agudos, huesudo bajo una piel color madera de boj», segons que el va descriure Federico Carlos Sainz de Robles en un article necrològic.[1]

El més sorprenent, però, és que a l’altra banda de la presidència de la taula, just a l’entrada del Saló de Respecte, hi ha un noi dret. Té deu anys i no els aparenta. N’aparenta uns quants més, no a causa de cap característica física especial, sinó pel seu posat d’adolescent aplicat, de primer de la classe. Potser hi contribueixen el vestit –americana, camisa blanca i corbata– o els cabells, sense clenxa, tirats endavant, amb una punta que separa el front en dues meitats simètriques. El front és ample; el nas, llarg però encara no semític, i els ulls grossos i enfonsats, de mirada clara, entre recelosa i desafiant. Què està recitant el nen Salvador, el fill del notari? Una llista. Una llista de qualsevol cosa. Dels reis gots o d’algun altre episodi històric. «Un cop recitades de cor les llistes faraòniques», escriurà Espriu al conte “La tertúlia”,[2] «Tianet, el prodigi, enfilà els emperadors romans, els reis cristianíssims de França, els graciosos d’Anglaterra i totes les misèries coronades de les Espanyes».

Quan el nen acaba la seva exhibició, el notari inicia un somriure i mira els seus interlocutors, satisfet. Alguns assenteixen amb el cap; altres inicien gestos de complicitat. El nen és convidat a asseure’s en una de les cadires de la taula. No dirà res –ja ha dit tot el que el seu pare volia que digués–, però no es perdrà punt del que diguin els altres. «Tots estimaven el vell Arenys», escriurà Salvador Espriu l’any 1961 en un article necrològic dedicat a mossèn Josep Palomer,[3] «i tots sabien parlar admirablement. I contaven coses que es perdien per a mi en la foscor dels temps, però que revivien, gràcies a llur prodigiós art de conversar […], amb una plasticitat i una veritat corprenedores. El meu pare deia, per exemple, que la seva àvia havia vist els soldats de Napoleó a la Riera, tot al llarg de la guerra del francès, i ja la teníem armada! Mossèn Josep donava aleshores un seguit de dades erudites sobre aquella lluita i l’ocupació estrangera, i d’una cosa es passava a l’altra, i vet aquí que arribaven de seguida a la gran Revolució del 1789 […] i ja sorgia davant dels ulls el gest eloqüent i dramàtic del girondí Gensonné, oriünd de la nostra Vila, la figura del qual amb tant d’amor havia estudiat mossèn Josep».

Un retrat del bisbe Català ocupa una de les parets del Saló de Respecte, el primer que hi ha un cop s’entra al gran casalot. L’artista l’ha pintat de perfil, la qual cosa deixa en primer pla el solideu morat i, al voltant del coll, la cadena d’or del Sant Crist, que deu penjar de la banda del pit, i l’estola, també morada. El pintor li ha dibuixat el nas ganxut, la boca entreoberta i, en general, les faccions del rostre deixatades, cosa que no es correspon amb la imatge d’home ple d’energia que ens ha quedat del bisbe Català. Tot i que el bisbe Català havia mort feia anys –concretament, el 1899–, ara, en aquest any de 1923, la seva ombra sembla planar per les diverses estances del casalot, entre d’altres raons perquè ell havia comprat les tres cases del carrer de la Perera, a la part baixa d’Arenys, a tocar de la Riera, i les havia convertit en una mena de palau. I l’ombra del bisbe també plana sobre els tertulians, perquè el notari, un lliurepensador que acabarà essent un gran admirador d’Azaña, se sap en deute amb el seu oncle avi, el qual, després de la mort del pare, l’havia protegit i havia vetllat pels seus estudis. Jaume Català i Albosa (1835-1899) era germà de Fidela Català, àvia del notari Francesc Espriu, que avui presideix la tertúlia. Ordenat capellà als vint-i-tres anys, fou enviat a la Nunciatura del Vaticà a Madrid per tal de gestionar un seguit de qüestions relatives a la situació del clergat català i això li permeté iniciar una brillant carrera eclesiàstica que el va portar a ser bisbe de Cadis i, des del 1883 i fins a la seva mort, de Barcelona. A la Nunciatura es va fer amic del cardenal Rampolla, que n’era el titular, futur home de confiança de Lleó XIII, amb qui va ser secretari d’estat, la segona autoritat del Vaticà. El nostre bisbe també va mantenir un cert grau d’amistat, fins al punt que el portà de visita a Arenys, amb monsenyor Della Chiesa, que va arribar a ser Papa amb el nom de Benet XV. Català va ser amic de Cánovas del Castillo, de Sagasta i de l’enginyer Ferdinand de Lesseps, i tingué una excel·lent relació amb Alfons XII. Malgrat totes aquestes ocupacions, el bisbe tornava a Arenys sempre que podia i, sobretot, en època de vacances, durant les quals el seu nebot nét, Francesc Espriu, el futur notari, li feia de secretari i d’escolà i sovint l’acompanyava en les seves visites i excursions. A Arenys va comprar, com dèiem, les tres cases del carrer de la Perera i les va convertir en un palauet, amb oratori inclòs, on justament es va casar el notari Espriu l’any 1911. També va comprar una propietat, després coneguda com l’Hort del Bisbe, que dominava una àmplia franja del mar, i on li agradava refugiar-se.

El nen Espriu, després d’haver recitat la lliçó per a satisfacció del pare i un cop assegut a la taula dels grans, podrà conèixer altres històries tan o més fabuloses que la del bisbe Català i directament lligades amb els seus avantpassats. Els Espriu s’havien establert a Arenys de Mar a la primeria del segle xviii. Eren serradors i llenyataires que tenien jornalers a sou. «Calia molta fusta per proveir les cinc drassanes que arribà a tenir Arenys a finals del segle xviii», explica Agustí Espriu.[4] Els Espriu s’encarregaven de proporcionar-los-en. Un fadristern de la família, Pau Espriu i Llobet, va deixar l’ofici pairal i va ingressar a l’Estudi de Pilots. Després de navegar per Europa i Amèrica, comprà a Cuba uns grans terrenys, a la badia de Cárdenas, enmig dels «cañaverales» i tocant el mar. L’any 1828, Pau Espriu és un dels fundadors de la ciutat que du el nom de la badia. «Cárdenas», escriu Agustí Espriu, «es convertí en un punt de referència dels Espriu d’Arenys i alguns s’hi traslladaren, entre ells, el besavi de Salvador Espriu, Pau Espriu i Talleda, que era nebot del primer, i que aplegà una petita fortuna a la nova ciutat».[5]

Una altra figura important és la del també navegant Miquel Torres i Ferrer (1768-1839), besavi del notari. Els seus primers viatges van ser al Bàltic i a Rússia, on mantingué prolongats tractes comercials. Es trobà embolicat en la guerra naval que Espanya i França mantenien contra Anglaterra –i gairebé hi perdé la vida–; establí relacions de negoci amb els Rotchschild de París; a Londres, va poder admirar un primer prototipus de submarí, finalment destruït perquè el Govern britànic va decidir que el seu ús atemptaria contra el dret de gents; després es va arruïnar a causa de les guerres marítimes que afectaven la lliure circulació de mercants; encapçalà, amb alguns dels seus fills, una missió desesperada a l’Amèrica del Nord amb la intenció de refer la fortuna, i, finalment, morí a Arenys quan ja tenir setanta anys. Francesc, el primogènit, es va casar amb Fidela Català, la germana del bisbe, i, segons sembla, va morir a Nova Orleans «de febre groga o vòmit negre».[6] La seva vídua, la germana del bisbe, va posar una botiga de robes a la riera d’Arenys per tal de tirar endavant la família. La filla petita de Francesc i Fidela es va casar el 7 de març de 1867 amb Salvador Espriu i Ferran, pare del notari i avi, per tant, del poeta. Espriu i Ferran no participarà en cap acció marinera, però serà alcalde d’Arenys en els difícils moments de “la gloriosa” Revolució de Setembre de 1868 –la que va significar la fi, momentània, del regnat de la dinastia borbònica. Un altre germà de Francesc va participar en els viatges a Rússia i en l’expedició desesperada del seu pare. D’un altre fill, Ferran Torres, sabem que va fer fins a tres viatges a Montevideo i també que va fer estada a Rio de Janeiro, Nova Orleans, Riu de la Plata i Cuba. Finalment, el fill petit de Miquel Torres, que, en el moment de l’expedició familiar a Amèrica, tenia catorze anys, sembla que va fundar un poble a Louisiana i que es va fer milionari.[7]

És molt probable que a la tertúlia del carrer del Bisbe Català es parlés de l’altra gran família arenyenca de navegants emparentada amb els Espriu: els Molas. En efecte, un oncle del notari, Nicolau Castelló, també va ser alcalde d’Arenys. Era fill d’Esteve Molas (1803-1879). En una carta al seu parent Lluís Ferran de Pol, Salvador Espriu aclarirà: «Pel cantó matern, Esteve Molas era propietari d’una embarcació major, la Panchita, pare de dues noies, les “Fragates”. La gran, la meva àvia, Francesca, senyora Castelló, es va morir a trenta-nou anys. L’altra, l’Escolàstica, es va casar amb un dels nostres Torras, i va passar de noranta anys».[8] La gran, en morir-se, l’any 1886, estava casada amb Nicolau Castelló, el batlle.

Josep Xifré i Casas, l’indiano que va arribar a ser el català més ric del món de la segona meitat del segle xix, no era parent dels Espriu però no li mancaven mèrits per ser-ho. «Al moment de la seva mort», escriu Agustí Espriu, «l’inventari líquid dels seus béns sobrepassava els 120.000.000 milions de rals, llavors una xifra astronòmica».[9] Josep Xifré havia nascut a Arenys i, tot i que els negocis el portaren a tenir casa pròpia a Cuba, París i Barcelona, on finalment va morir, mai no es va oblidar de les seves arrels arenyenques. El 1844 va comprar una considerable extensió de terreny en un turonet damunt de la Riera i hi començà a edificar un hospital dissenyat per ell mateix. L’hospital fou inaugurat el 1849 i Xifré el va donar a la vila d’Arenys. Es tracta d’un edifici d’unes proporcions que, en aquell moment, haurien pogut ser qualificades d’exagerades, en el sentit que no es corresponien, per la grandària, a les necessitats d’un poble de cinc mil habitants. Com que Don Pepe, fill únic i hereu de la fortuna de l’indià, es va barallar amb les germanes de Sant Vicenç de Paül que regien l’hospital creat pel seu pare, ell mateix va anar personalment a Tours (França) per demanar la col·laboració de les monges de la Presentació. Des d’aleshores i fins ben entrat el segle xx, aquestes monges han estat instal·lades a Arenys.

Tanta efervescència econòmica i viatgera estava motivada pel fet que Arenys de Mar va ser una de les poblacions més beneficiades pel decret del rei Carles III, de 1778, que permetia el lliure comerç amb Amèrica, fins aleshores monopoli dels ports andalusos. Des d’aquest any i fins al 1875, quan apareixen els grans vaixells de vapor, Arenys i, en general, les poblacions costaneres del Maresme experimentaran un auge econòmic sense precedents. Cal comptar que naus sortides d’Arenys i d’altres ports catalans ja navegaven amb regularitat per la Mediterrània abans del decret de 1778, i també era una realitat la navegació amb Amèrica, que es feia a través dels ports de Lisboa, Gibraltar i Cadis. Per tant, les possibilitats que obria la liberalització del comerç van poder ser aprofitades de seguida. Als ports del Maresme es construïen els vaixells i es noliejaven, és a dir, se’ls feia possible el viatge. Els vaixells es construïen a les drassanes o mestrances. «Durant els últims trenta anys del segle xviii», escriu Agustí Espriu, «Arenys, amb les seves cinc mestrances, es converteix en el poble capdavanter de la construcció de naus per a la carrera d’Amèrica i continuarà així fins a mitjan segle següent […]. Només a la província marítima de Mataró, que comprenia de Montgat fins a Tossa, es construiren, del 1816 al 1875, un mínim de 622 vaixells de més de 50 tones».[10] Les drassanes eren molt primàries. Les embarcacions no es construïen sota cobert, sinó a l’aire lliure, a la platja. No hi havia cap paret ni estacada que en delimités l’espai respecte a la resta del sorral i normalment apareixen i desapareixien segons que hi hagués o no vaixell per bastir. «El finançament de la construcció de navilis», explica també Agustí Espriu, «es portava a terme mitjançant contractes “a la part”, en els quals participaven econòmicament nombrosos socis, molts en petites proporcions. A la primera època de construcció de les barques de cabotatge, els capitalistes eren inicialment gent relacionada amb la marina (pescadors, mariners, mestres d’aixa, calafats, armers, etc.) i alguns grans terratinents. Posteriorment, a mesura que s’incrementa la flota mercant, comencen a contribuir-hi altres sectors socials, en especial pròxims a la burgesia comercial, que reinverteixen una part dels beneficis en la construcció de noves embarcacions». Així, doncs, conclou Agustí Espriu, «el finançament dels nostres velers provenia d’una ampla gamma de capes de la societat».[11]

Els capitans i oficials capaços de governar aquests vaixells i fer possible que la travessia arribés a bon port sortien de les Escoles de Pilots. A Catalunya, n’hi va haver sis en els segles xviii i xix. D’aquestes sis, la primera i la més important va ser la d’A-renys de Mar, fundada el 1779, deu anys abans que la de Barcelona. Els alumnes podien sortir de l’Escola amb el grau de primer, segon o tercer pilot. Però la carrera només facultava per navegar pels mars d’Europa. Per tenir accés als exàmens de pilot que permetien comandar les naus que feien la ruta d’Amèrica era imprescindible haver fet uns quants viatges al nou continent. Tots els avantpassats del notari Espriu que havien anat i tornat d’Amèrica estaven en possessió del preuat títol de pilot. Formaven part de l’aristocràcia de la marineria.

Per a un poble com Arenys, que durant el període d’or de la navegació mai no superarà les sis mil ànimes –4.253 el 1787; 5.386 el 1857–, la nòmina d’habitants que van donar la volta al món, que van fer més de dues i tres vegades el viatge a les Amèriques o que van reunir molts o pocs diners en el comerç transatlàntic, és literalment extraordinària. A mesura que passin els anys, les gestes d’aquests arenyencs quedaran cobertes per la pàtina de la llegenda i la història oral acabarà confonent, com sol passar en aquests casos, allò que va succeir i allò que hauria pogut succeir, es barrejaran noms i gestes i tot plegat serà objecte de discussions més o menys enceses. La tertúlia del carrer del Bisbe Català, presidida pel notari i a la qual assisteix, amb els ulls ben oberts, el nen Salvador, serà un dels escenaris on aquesta tradició, mitificada o mixtificada segons els casos i les conveniències, es farà més present.

Però a la tertúlia del notari és molt probable que, al costat dels bisbes, dels navegants i dels indians, més o menys triomfadors tots ells, es parli també dels homes i les dones que formen l’altra cara de la moneda: els desarrelats, els folls, els captaires… De gent d’aquesta mena tampoc no en falta a l’Arenys de finals del xix, perquè, malgrat que aquests anys ja no són d’esplendor, la vila continua resultant atractiva per a personatges de qualsevol condició, passavolants o fixos, que seran objecte de comentari o de riota per part de petits i grans. Per exemple, l’ostentós i violent Tric-Trac. Baixet, grassó i robust, havia nascut a Arenys i, segons mossèn Palomer, havia estat a presidi a Ceuta per un crim que havia comès. Per la seva banda, el notari Espriu, en les seves memòries, aclareix que en Tric-Trac havia estat deportat a Fernando Poo «en una de les facècies de la revolució dels 70».[12] Exercia tota mena d’oficis esporàdics, com ara recollir bèsties mortes de les cases i anar-les a llençar al rompent de les ones. S’emborratxava sovint i blasfemava a consciència. Quan va morir la seva mare, a qui estimava amb bogeria –tot i que en alguna de les seves borratxeres l’havia intentat matar–, es va aixoplugar en una barraca feta d’obra a sota mateix del cementiri, de cara al mar. En nits de calor, s’ajaçava per les vinyes o al túnel del tren de Caldetes. Va morir a l’hospital construït per l’indià Xifré entre els anys 1917 i 1920. La Trinquis, en canvi, no havia nascut a Arenys, però a Arenys va malviure i a Arenys va tenir una mort tràgica. «Un vespre de l’hivern de 1917», explica Agustí Espriu, «la captaire, quan anava a jóc, segurament embriaga, va caure daltabaix d’una claveguera de desguàs, sota la via del tren, prop de la seva cova, i entre el cop de la caiguda i el vi va quedar inconscient al ras. Aquella nit va nevar i, segons uns, va morir de fred, colgada per la neu, i segons altres morí ofegada en un bassalot d’aigua».[13]

A la tertúlia també es devia parlar d’en Quel·la, l’Escombreta i en Saragossa, personatges, tots ells, que acabaran per sortir, en un moment o altre, en l’obra d’Espriu. Queden els parents, els veïns, els amics d’infància i els coneguts de tota la vida: els barbers, l’agutzil, etc. També ells sortiran, amb nom real o amb nom inventat, en alguna de les obres de Salvador Espriu. Tots són, però, personatges del xix que pertanyen no a una mitologia contemporània de la vida de Salvador, sinó, com a mínim, a la d’una generació anterior, la del notari; la que s’asseu, ara, a la taula de la casa del carrer del Bisbe Català. Amb una única excepció. La tràgica mort de Joan Rogés i Valls, veí, amic i company de jocs d’infància de Salvador, ocorreguda el 6 de maig de 1935, donarà peu al personatge de l’Eleuteri, present a Ariadna al laberint grotesc i a Primera història d’Esther. Maria Aurèlia Capmany, en la seva biografia sobre Salvador Espriu, ho veu així: «Espriu evocarà algunes vegades aquest món que ja no existeix. Però, més que la permanència del record literari, allò que es fa visible en el microcosmos espriuà és l’estructura social i la jerarquia de valors d’aquest món, que s’anirà accentuant a mesura que va realitzant-se la mitificació de Sinera (l’anvers d’Arenys, com una imatge reflectida al mirall d’unes aigües quietes) i anirà deixant fora d’aquesta imatge tot el que li és aliè. És un món ordenat en estrats socials, en el qual no s’ha introduït la burgesia industrial. Un món en què el carrer, la plaça, el mercat són el pols de la vida col·lectiva […]. Un univers teixit, sancionat, jutjat per les xerradisses dels veïns, i comentat, a certa distància intel·lectual, per la tertúlia del casino, i de l’apotecari, i de cal notari o de cal metge».[14]

No serà fins al 1996, és a dir, més de deu anys després de la mort del poeta, que la família editarà les Memòries del notari Espriu. Són unes memòries dictades pel notari a la seva filla Maria Lluïsa, que ocupen quasi cent pàgines de lletra petita. «Aquestes memòries», Maria Lluïsa Espriu en les paraules de presentació, «ens varen ser dictades […] en plena guerra civil i, moltes vegades, mentre els avions bombardejaven Barcelona. El meu pare, l’estimat notari, estava greument malalt del cor i era conscient que els seus dies estaven comptats».[15] Aleshores, el notari ja no era un brillant tertulià admirador d’Azaña, sinó un home abatut per la malaltia i per una guerra que desitjava de tot cor que s’acabés com fos. En aquestes memòries surten molts dels personatges dels quals es devia parlar en aquelles tertúlies de Cal Bisbe i que Salvador Espriu utilitzà després en les seves obres. Amb detalls molt concrets. Per exemple, ens assabentem que el navegant Francesc Torres i Pica, avi del notari, abans de morir de pesta a Nova Orleans, havia estat nou vegades a Rússia, incloent-hi una estada de dos anys a Sant Petersburg, on havia rebut rebut un premi de mans, ni més ni menys, que del tsar de totes les Rússies. També sabem gràcies a aquestes memòries que els Torras «tenien anomenada de liberals i quan, tornant de Rússia, entraven a l’església vestits d’abrics de pell el frare que predicava, alguna vegada, els havia al·ludit dient que “entrava al santuari un feligrès vestit amb la pell del diable”».[16] Espriu recollirà aquesta anècdota al conte «Tereseta-que-baixa-va-les-escales»: «Que la “Panxita” us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep Alpens, que era a la trona, el va saludar de per riure com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre».[17] A les Memòries del notari es parla de l’oncle Jaume, el bisbe; de la Maria Bòtil, de sor Efraim i les monges de la Presentació; dels nois que jugaven al «marrutitiu»; de les processons de Setmana Santa i d’en Quim Vila que hi portava la Creu; de Panets, el músic, de l’Hereu Quillié i en Tric-Trac; de l’avarament de les naus a la platja d’Arenys; d’en Pòrtolas, el barber de casa; de Cal Vidriera, a la plaça de l’Església. Tots aquests temes i personatges seran recollits, d’una manera o una altra, en les successives obres de Salvador Espriu. No ha d’estranyar, doncs, que el poeta, mentre va viure, no mostrés gaire interès a veure editades les memòries del seu pare, tot i el suggeriment que, en aquest sentit, li havia fet, en més d’una ocasió, la seva germana Maria Lluïsa. No és només una qüestió de temes i personatges. També és una qüestió de to. Per exemple, quan el notari descriu la Maria Bòtil com una persona «escarida, que amb un espinguet com un cornetí cridava, de cap a cap del carrer, el seu fill Rafaelet»,[18] podem pensar que aquest paràgraf també podria ser obra de Salvador. Hi ha, en moltes de les descripcions del notari Espriu, una visible voluntat de fredor, un distanciament molt sovint irònic envers les situacions que descriu, de les quals no estalvia la cruesa. El jove Espriu, ho veurem en el capítol següent, s’abeurarà, en els inicis de la seva carrera literària, de la lectura de la Bíblia i d’uns autors molt concrets: Valle-Inclán i Gabriel Miró, per exemple. Però cal imaginar que ell va saber, de tota la vida, el que devia al seu pare; a la prosa que el seu pare havia dictat a la seva germana pocs mesos abans de morir.

És en el món màgic de les tertúlies del carrer del Bisbe Català, presidides pel seu pare notari, que el nen Espriu forja el seu imaginari com a escriptor. Aquest imaginari està habitat, com hem vist, per personatges fabulosos, més propis d’una novel·la d’aventures del segle xix que del món real: navegants, indians, terratinents, comerciants a gran escala. Gent tossuda i amb una gran confiança en si mateixa, que acaben mirant el món amb un cert aire de superioritat perquè han dut una vida més enllà del que acostuma a ser normal per a un ciutadà comú, i aquesta vida extraordinària l’han viscut sense deixar de fer d’Arenys, un petit poble de cinc mil habitants, el seu centre de referència i el seu refugi quan les coses han anat mal dades. En la mirada de Salvador Espriu, que amb tanta intensitat retratà Pau Barceló als anys seixanta –i que ajudà a consagrar el poeta com una de les icones culturals del moment–, hi ha un punt de supèrbia. No és una supèrbia impostada, sinó, per entendre’ns, una supèrbia genètica, del qui se sent hereu d’una nissaga d’homes superiors. A més, el nen Espriu se sap intel·lectual-ment superdotat, i per això el seu pare l’exhibeix a les amistats, com havia fet Leopold Mozart amb el seu fill Wolfgang Amadeus. En aquest cas, el notari no intenta explotar econòmicament el seu fill. No li cal. Té diners, propietats i una excel·lent posició social. Al fill li transmetrà, això sí, la pressió per ser el primer. Ho ha de ser, el primer, per fidelitat a aquells intrèpids mariners que donaven la volta al món en embarcacions construïdes a la platja d’Arenys i que eren capaços de superar tota mena de perills. I hi pot arribar, a ser el primer, perquè el nen Espriu està dotat d’una capacitat intel·lectual superior a la normal. Els seus companys de tertúlia n’acaben de ser testimonis.



[1]. Federico Carlos Sainz de Robles, «Mi querido, mi respetado amigo mosén Josep Palomer», Vida parroquial, Arenys de Mar, juliol-agost de 1961.

[2]. Salvador Espriu, «La tertúlia», dins Ariadna al laberint grotesc. Narracions, Barcelona, Edicions 62, 1975.

[3]. Salvador Espriu, «En la mort de Josep Palomer», Vida parroquial, Arenys de Mar, juliol-agost de 1961.

[4]. Agustí Espriu i Malagelada, Salvador Espriu, Barcelona, Gent Nostra-Columna, 1996, pàg. 9.

[5]. Ibíd., pàgs. 9-10.

[6]. Agustí Espriu i Malagelada, Aproximació històrica al mite de Sinera, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010, pàg. 193.

[7]. Francesc Espriu, Memòries del notari Espriu, presentació de Maria Lluïsa Es–priu, Barcelona, edició no venal, 1996, pàg. 14.

[8]. Agustí Espriu i Malagelada, Salvador Espriu, pàg. 199.

[9]. Ibíd., pàg. 204.

[10]. Ibíd,, pàg. 44.

[11]. Ibíd., pàgs. 49-50.

[12]. Francesc Espriu, Memòries…, pàg. 30.

[13]. Agustí Espriu i Malagelada, Salvador Espriu, pàg. 323.

[14]. Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Barcelona, Dopesa, 1972, pàgs. 49-50.

[15]. «Presentació» a Francesc Espriu, Memòries…

[16]. Francesc Espriu, Memòries…, pàg. 14.

[17]. Salvador Espriu, dins Ariadna al laberint grotesc, Barcelona, Edicions 62, 1975.

[18]. Francesc Espriu, Memòries…, pàg. 7.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació