La mà que tremola

El sintagma llengua-mare no té lligams amb els nostres gens sinó que està en relació amb el medi social on hem nascut. Per contra, el terme llenguatge, és a dir, la manera com expressem el pensament per mitjà de la paraula, és una facultat ancorada en la biologia de la nostra espècie. Entre aquests dos conceptes existeix un ampli espai de conflicte i d’inquietud que qüestiona la idoneïtat de la llengua com a casa de l’ésser. Els poliglots viuen en primera línia aquesta topada i els qui, a més, són escriptors ho certifiquen negre sobre blanc. Aquest és el cas de plomes rellevants com Paul Celan, Samuel Beckett, Emil Cioran, Joseph Brodski, Xènia Dyakonova i tants d’altres. Autors que, a més de la materna, s’han fet seves altres llengües, alguns per causa de migració, altres per voluntat pròpia. Tots ells, en algun moment o altre, han fet referència a aquesta dialèctica. La poeta, traductora i també poliglota Corina Oproae (Fâgâras, Romania, 1973) reflexiona sobre aquest conflicte lingüístic en el seu darrer llibre, La mà que tremola (Balbec, coedició Cafè Central / Llibres del Segle, 2020).

Corina Oproae resideix a Catalunya des de 1998 i ha publicat tres poemaris en castellà, Mil y una muertes (La Garua poesia, 2016), Intermitencias (Sabina editorial, 2018) i Temprana eternidad el 2019 a Colòmbia. A Romania va publicar poemes en les revistes literàries transsilvanes Tribuna i Echinox. A més, ha traduït diversos poetes romanesos i anglosaxons a la nostra llengua, com Ana Blandiana o Mary Oliver. Ara, per primera vegada, ens presenta cinquanta poemes escrits en català. És, per tant, una poeta que, sigui per necessitat d’adaptació o per professió d’intèrpret, de la llengua en fa ofici i “herència invisible”.

La mà que tremola és un llibre molt líric que s’estructura de forma narrativa: d’on vinc, on soc i com em reconstrueixo. A partir d’aquesta proposta tridimensional Corina Oproae conjectura de quina manera el llenguatge condiciona la creació poètica i resol que “la llengua del poema és preexistent a totes les altres”. Bateja amb un títol molt apropiat cada una d’aquestes parts en què ha dividit el poemari. Hi llegim a l’índex o taula: herències, la mà que tremola i trencadís.

Corina Oproae utilitza la bella imatge de l’àmfora per a representar l’oikos, la casa de l’ànima. La recomposició d’una àmfora esmicolada a causa del conflicte sintetitza la identitat retrobada.

No hi ha dubte que som fills de la llengua materna que mai no oblidarem, hereus de “la gola cega de la primera mare”, de la paraula abans que ho sigui. Però també som flama que espera saltar a una nova naixença, la que “s’emmascara darrere els pronoms”. Coneixem el punt físic de partida, “el fang assentat en el llit del riu”, tot i que no sabem amb exactitud quines són les nostres arrels, “t’han crescut / urpes de llum / per esquinçar la molsa / que cobreix l’arrel / de la paraula”. I és aleshores quan la poeta s’adona que en el camí que hi ha entre la llengua-mare i una d’adquirida, la seva identitat trontolla. Fins i tot pot produir-se un trencament, una pèrdua o un oblit, que arriba a ser dolorós, “ja no hi ha cap llengua que sigui teva”. Només se sobreviu si hi ha el propòsit d’ “esquerdar aquesta fràgil eternitat”.

Un cop es percep l’estranyament que provoca la nova llengua i constatada aquesta fenedura, Corina entén que sols hi ha un camí per refer-se, el de la creació. És aleshores quan sent tremolar la mà, no pas per falta d’experiència o d’ofici, ni per incertesa o inseguretat. És una mà que no vibra ni s’estremeix, tan sols tremola. Tremor que té a veure amb la inesperada sensació de troballa que sent aquell qui es deixa envair per una altra llengua, per aquell “lladre que torna a robar a la mateixa casa”. Així doncs, en aquest territori poètic on tot trontolla, l’escriptor es convertirà en poeta només si percep aquest espasme.

Oproae utilitza la bella imatge de l’àmfora per a representar l’oikos, la casa de l’ànima. La recomposició d’una àmfora esmicolada a causa del conflicte sintetitza la identitat retrobada. Una gerra refeta que ensenya sense pudor les esquerdes provocades pel babèlic trencadís. Cicatrius que prenen valor quan són cosides amb fil d’or seguint la tècnica japonesa del Kintsugi. És en la ferida i el fil sargidor on neix el poema, el que repara i guareix, “és en el poema on recompons l’àmfora”.

Aneu amb compte que no us tremoli la mà llegint aquest magnífic llibre. I gaudiu del vídeo-lectura d’un poema amb la veu de la rapsoda Txell Sota: