Cesc Cornet: un mestre del crim en català

En el seu debut literari, #Finsaquí (2021), Cornet va tractar el tema del suïcidi juvenil, no des d’un punt de vista ampul·lós, social o de salut mental, sinó que a través d’un tema actual i impactant l’autor va construir una trama ben lligada de protagonisme coral on el suïcidi és un tema més. L’autor volia parlar de l’arma de doble fil que són les xarxes socials —vies de comunicació però alhora d’aïllament— i ho va fer en una novel·la celebrada i molt ben valorada per la crítica.

A Vides en cercle (Llibres del delicte) Cornet hi ha el segrest de la Sílvia Gasull l’any 1983 mentre juga amb les amigues a la festa major de Monells (a #Finsaquí érem a les festes de Santa Tecla en plena jornada castellera). Però els Gasull són una estirp sense sort: al cap de vint anys d’aquest segrest, els pares de la Sílvia (L’Eudald i l’Eulàlia) apareixen brutalment assassinats i, en l’actualitat, en Joan —l’unic supervivent dels Gasull— mor quan és a punt de rebre un premi. Tres generacions marcades per tres crims sense resoldre. És interessant de veure com dues de les tres tragèdies tenen lloc enmig de grans multituds: Cornet s’allunya del tòpic del carreró fosc i solitari alhora de cometre un crim.

Es tracta de mala sort congènita o hi ha alguna connexió entre els tres crims? Quina és la relació entre els assassinats i com es tanca el cercle? La tensió psicològica està servida. El thriller també: Vides en cercle és un llibre que enganxa i molt. I el joc constant i intermitent amb les tres línies temporals de la narració, tothora entrellaçades, fan de Cesc Cornet un grandíssim escriptor i de la lectura de Vides en cercle un exercici fluid i entretingut. Fa l’efecte d’una pel·lícula d’aquelles fragmentades que, quan ets en un moment àlgid, et deixa amb la mel als llavis per passar a una altra trama. I així successivament fins que acabes cardíac, àvid de més informació. I això té molt de mèrit, igual que la recreació de cadascuna de les tres èpoques que apareixen a la novel·la a partir de referències molt precises (roba, models de cotxe, noves tecnologies, etc.) que afegeixen la crònica històrica a la narració literària. 

Ambientada entre Barcelona i la Costa Brava (Cornet fa una crítica ferotge de la destrossa de la natura en pro de la construcció desaforada), la novel·la comença el juny de 2023, a la Gala empresari de l’any, que se celebra al Castell de Sant Isidre de Girona i que aquest any bascula entre la Sònia Jubany, una jove emprenedora que va començar com a influencer, i Joan Gasull, «empresari d’èxit que durant els anys seixanta va aconseguir construir i vendre allò inimaginable». Aquest últim té molts detractors. Alguns fins i tot l’amenacen directament. La Ivet espera al Joan en el moment més important de la gala: però ell ha anat al lavabo i encara no ha tornat. La Ivet el busca: el troba estrangulat amb un cable negre a escassos metres de l’escenari. Quan arriben les Mosses d’Esquadra, la Sandra i la Cristina (parella de feina i de vida), descobreixen que un cambrer ha posat un polsim blanc a la beguda del pobre Gasull.

A partir d’aquest impactant primer capítol, Cornet retrocedeix fins l’any 1983, amb un delinqüent que s’excita sentint-se Déu i observant la petita Sílvia, de només nou anys, per agafar-la quan tothom estigui distret. Enmig de la festa, salten totes les alarmes. La Sílvia no és enlloc. Només troben la diadema que li va fer la besàvia. El segrestador l’ha lligat de mans i peus, li ha posat un mocador a la boca i l’ha entaforat al maleter del cotxe. Abans, però, l’ha fet tornar a casa a buscar el seu diari personal. La batuda de la policia comença abans d’hora per desavinences atàviques entre els cossos de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil: «l’Eudald no en volia saber res dels malparits que feien parlar castellà a tothom qui se’ls apropés». Els agents Manel (amb pinta de llenyataire sofisticat) i Rosa (una «mandrosa social» farta que la mirin malament pel fet de ser dona policia) estan completament perduts. Només saben que en Rafael ha estat obsessionat tota la vida amb la mare de la petita Sílvia…

La prosa de Cesc Cornet és fresca, no s’atura en faramalla innecessària, és dialogada i molt entretinguda.

Al cap de dos capítols som a l’any 2004, a Begur. La Daniela troba els seus sogres morts a la seva luxosa mansió, que ara sembla més aviat un escorxador: «Algun psicòpata havia descarregat la seva ira contra els dos cossos nus que jeien a terra». Cosits a ganivetades, penetrats violentament i intoxicats amb bòtox, l’Eudald i l’Eulàlia, els pares de la Sílvia, han passat a millor vida. I els Mossos, l’Alfons («un cromanyó a la vista de tota dona que treballés al seu costat») i la Mireia («que solia ser la diana de moltes crítiques pel posat estirat que adoptava») no han vist mai res semblant. La Mireia és un personatge genial: és tan malcarada, desagradable i esquerpa com bona professional. I te l’acabes estimant. La investigació està servida, i va per llarg. 

La prosa de Cesc Cornet és fresca, no s’atura en faramalla innecessària, és dialogada i molt entretinguda. Crea trames complexes i obre molts focs, però sempre té l’habilitat de lligar tots els fils perquè el cabdell quedi rodó. Fa de la novel·la coral una festa literària on t’enganya i et porta per on vol i on, sota cap concepte, et dona pistes massa evidents com per aixafar-te la guitarra. Al contrari, els possibles assassins són tants i amb tants bons motius per ser-ho que el lector amant del gènere gaudeix com un garrí. Sens dubte, Cesc Cornet és un autèntic mestre de la literatura de gènere negre en català.